—La informació sobre la crisi actual és confusa per a la majoria dels treballadors. És possible explicar-ne les causes de manera breu i, sobretot, quines conseqüències ha tingut i pot tenir encara?
—Massa sovint s’oblida que la crisi és un fenomen recurrent en el sistema capitalista. La situació actual és d’una crisi global del capitalisme, en la qual participen diversos elements, amb la crisi financera com a factor dominant. Aquesta crisi financera s’ha iniciat als EUA amb les «hipoteques escombraries», les quals han estat massivament comprades per la banca mundial. La desregulació del sistema bancari ha provocat que s’hagi arribat a un punt on els bancs no saben ni quant deuen ni a qui ho deuen. D’això n’ha resultat un col·lapse de confiança entre els bancs i una contenció del crèdit. És mitjançant la contenció del crèdit que la crisi financera es transmet a l’economia productiva, ja que aquesta darrera depèn completament del crèdit. Quan les empreses ja no poden pagar els deutes ni iniciar noves activitats, ja apareix una crisi econòmica en tota regla.
—Hi ha una sensació difusa en el sentit que ara els estats estan destinant diners públics a salvar allò que popularment es coneix com el gran capital. És així? I per què? Què passaria si els estats no destinessin aquests diners públics a aquesta finalitat?
—En aquest moment cal salvar la crisi financera, però s’hauria de fer amb unes condicions ben diferents a l’enfocament adoptat pels governs. L’ajut, tal com es planteja ara, rescata el sistema financer tot mantenint les regles del joc. Contràriament, caldria el salvament del sistema financer a condició de plantejar uns mecanismes diferents. I això dins del sistema capitalista, encara que els qui som anticapitalistes el que voldríem és desmuntar el capitalisme. Hi ha companys que pensen que una crisi financera sense cap intervenció estatal podria posar fi al capitalisme. Però no hi ha cap seguretat que això sigui així. Els efectes d’un col·lapse del sistema financer són massa grans i els qui volem una altra societat no estem prou preparats. En tot cas, la crisi ens ha de servir per lluitar dia a dia per canviar el capitalisme i, en el moment present, perquè les condicions de salvament d’aquesta crisi siguin diferents. Els governs plantegen unes prioritats de classe: estan disposats a salvar els estalvis dels rics però no a ajudar els aturats, i estan disposats a injectar diners als bancs per salvar-los però no pas a assistir a les persones que són desnonades. Hom podria salvar el sistema financer sense salvar necessàriament els capitals individuals que ara operen en el sistema financer.
—Sembla que la crisi és més greu als EUA que a Europa. Per què?
—La crisi financera és més forta als EUA però els darrers esdeveniments mostren que Europa també ha quedat ben tocada. La crisi als EUA i a Europa és semblant perquè la situació és de crisi global. Al capdavall, la banca europea va comprar bona part de les hipoteques immobiliàries d’alt risc dels EUA. I en general, tant als EUA com a Europa han dominat les mateixes polítiques desreguladores que han regulat la crisi, i encara a hores d’ara, quan un banc sol·licita un rescat ho fa sense voler acceptar el control social com a contrapartida.
—Alguns polítics han parlat de reformar el capitalisme sobre bases ètiques. Què vol dir un «capitalisme ètic»? És real barrejar moral i economia?
—En la nostra anàlisi el capitalisme no pot ser ètic perquè es basa en l’explotació. Parlar de capitalisme ètic està de moda, però és com parlar d’un càncer saludable. Els mateixos principis del capitalisme es basen en l’obtenció de beneficis per qualsevol mitjà, i la competència entre capitalistes els força a saltar-se qualsevol barrera ètica preestablerta.
—Una altra frase molt repetida ha estat que aquesta crisi és un final d’etapa, que el capitalisme mai no tornarà a ser com era. No és això pecar d’eurocentrisme? Vull dir que potser hi pot haver un final d’etapa al capitalisme d’Europa i els EUA, però a Xina, Índia, tota Àsia... el capitalisme continuarà essent el mateix...
—És possible un canvi d’etapa ja que la crisi sembla prou seriosa. De totes formes, la tendència dels països emergents a pujar i dels EUA i Europa a baixar possiblement es produiria igualment amb crisi o sense crisi. La història ens mostra com el pas de l’hegemonia capitalista d’Anglaterra vers els EUA es va veure accelerat per la Segona Guerra Mundial. Igualment, la crisi pot fer que els EUA i Europa cedeixin terreny a l’Índia i la Xina però encara és massa d’hora per estar-ne segurs.
—En el cas nord-americà, justament quan se’n van els republicans s’obre l’etapa del rescat estatal. Coincidència o premeditació?
—Dubto que ningú pugui dir del cert si hi ha hagut coincidència o no. La crisi es desenvolupa per ella mateixa, però el context preelectoral hi afegeix incertesa. L’administració Bush se’n va i els dos candidats no saben què dir per aconseguir que la gent els voti. En aquestes circumstàncies es fa més difícil determinar l’estratègia política que seguiran els EUA.
—El sistema financer de l’estat espanyol ha estat lligat tradicionalment a les inversions internacionals i la seva balança comercial és negativa. És a punt del col•lapse?
—Crec que el sistema financer és relativament sòlid. Els problemes dels bancs que hi va haver a l’estat espanyol als anys 1980 i 1990 van fer que el Banc d’Espanya imposés una regulació més forta que la de la majoria d’altres estats. I això ho feia en un moment en el qual el corrent de pensament advocava per una regulació més laxa dels mercats financers. Aquest ha estat el factor que farà que segurament no hi hagi una crisi financera com la dels EUA o la d’Anglaterra. Ara bé, d’altra banda, els bancs espanyols deuen molts diners. Si troben crèdit per pagar aquests deutes no passaria res, però si no ho fan podrien aparèixer problemes seriosos.
—Els problemes socials (educatius, sanitaris) i de finançament a Catalunya poden agreujar les conseqüències d’aquesta crisi internacional en el nostre cas?
—El problema del finançament ho fa tot molt més difícil. Dirigents polítics espanyols han manifestat que en aquests moments no es pot plantejar una millora del finançament de les comunitats autònomes. La solució d’aquest problema dependrà molt de la fermesa del poble i del govern català. Tampoc no ajuda gens als serveis socials que durant molts anys s’hagin aplicat polítiques de disminució d’impostos. Ara, a les retallades d’impostos, cal sumar-hi que també disminueix l’activitat econòmica sobre la qual es paguen aquests impostos. Amb menys diners públics, més difícil serà que hi hagi diners per als serveis socials. No obstant això ens hem de demanar que si hi ha tants fons disponibles per salvar els bancs, com ens poder dir després que no hi ha diners per a pensions, per a sanitat, etc.? D’on surten els diners per a les operacions de rescat financer? Justament això ens dóna la raó als qui diem que sí que n’hi ha, de diners, per cobrir els serveis socials.
—No comença tot aquest procés amb la caiguda el bloc soviètic i la primera guerra del Golf?
—Cadascú podria donar una resposta diferent. En el capitalisme sempre hi ha crisis, i això no ho podem oblidar. Jo penso que aquesta crisi, concretament, ha estat la conseqüència de la implantació del model neoliberal, que arrenca amb una altra crisi, la dels 70. El model neoliberal el que ha fet és privatitzar, desregular i liberalitzar. En deixar que el capital faci el que vulgui, hem arribat on som. Al mig del procés de formació de la crisi actual, és clar, hi ha alguns altres factors, com ara l’augment del preu del petroli. Però en essència, sense mecanismes regulatoris, el capital financer (que és la forma dominant de capital) ha acabat per anar més lluny d’on podia arribar. Malgrat tot, l’entusiasme pel model neoliberal no s’ha esgotat. El que ara demana el capital financer és una intervenció temporal que retorni la situació per reprendre el mateix model econòmic.
—Quines previsions feu?
—No crec que ningú pugui fer prediccions a partir de la situació actual sense una bola de vidre. Som en el cor del remolí i alguns diuen que ni tan sols no hi hem arribat encara. Què pot passar? Em temo que els governs es limitaran a fer un pedaç amb els mercats financers, i que s’hi perdran un munt de capitals. El que em preocupa és el patiment humà que provoca aquesta crisi i el que causarà. Al·lucinats per l’esclat de la bombolla financera, sembla que perdem de vista els problemes de la gent: no poder arribar a final de mes, les petites empreses que tanquen, els treballadors autònoms sense feina. També em preocupen les conseqüències de la crisi en la destrucció de capacitat productiva, ja que si ara tanquen empreses després tampoc no serà gens fàcil obrir-les en el moment de la recuperació. No hem de perdre de vista que els empresaris s’ocupen únicament dels seus interessos, i és en aquest sentit que voldran orientar la intervenció de l’estat.
