Són dues decisions de mínims, que no resolen res, ara com ara. Per barrar el pas al PP, un bon nombre de persones han utilitzat un instrument no sols dolent sinó perillós com és el PSOE (oblideu ara el PSC, si us plau, en aquest balanç, que no hi pinta res, si volem ser seriosos). Tothom sap que, si no hi ha un miracle, el PSOE continuarà garantint l'essencial de l'espoliació fiscal del nostre país per part de l'Estat espanyol, i que no cessarà en els seus intents d'espanyolització. Quant de temps trigarà el PSOE (o sucursals regionals) a tornar a intrigar contra la immersió lingüística, amb qualsevol excusa? Sabem també que ara les notícies de TV3, i dels altres canals, s'esforçaran a parlar encara més de les «grandeses» de l'espanyolitat, i, a part de fer-nos menjar com a espanyoles totes les gestes esportives hagudes i per haver, ens informaran amb gran profusió de detalls de les proeses del gos de l'alcalde de Caracascuejas de Abajo, o dels èxits de la darrera cantaora de moda... esperant que així el nostre sentiment nacional s'inflamarà... Els canvis amb què ens poden sorprendre ara els polítics del PSOE (i sucursals) poden ser espectaculars si observem la història recent. Si l'independentisme català avança... quant de temps trigaran a fer trampa? (Fabricant una llei de partits que ens prohibirà d'actuar políticament, vés a saber amb quin pretext; o elaborant un llei electoral que blindi el poder del duet fantàstic, PSOE-PP.) Segurament cal excloure que es produeixin actuacions més pròpies dels anys 80, com l'apunyalament del líder independentista canari Antonio Cubillo, o els atemptats mortals dels GAL, actuacions que l'aparell policial espanyol va tenir tantes dificultats per descobrir, però és important no oblidar la manca d'escrúpols que acompanya el fanatisme espanyolista, tant si es diu «de dretes» com «d'esquerres». L'error ha estat, per a força gent, pensar que la salvació contra el neofranquisme era el PSOE, quan el PSOE és una part (com podrem anar comprovant) del problema, és el seu amable contrapunt reforçador.
Vot de càstig
La posició de vot més política ha estat la retirada de la confiança a ERC per part d'un nombre important de persones. L'independentisme polític, és a dir, el que es concep com a alternatiu a les diferents expressions de l'autonomisme, ha anat prenent al llarg dels darrers mesos un abast massiu en les mobilitzacions pel dret de decidir, unes mobilitzacions que s'han anat fent contra la voluntat dels partits autonomistes, i també s'ha expressat clarament en aquest veritable vot de càstig a ERC, pel fet que aquesta organització no ha exercit realment d'independentista. Cal advertir, però, que és una alternativa que no ha pres encara cos de manera prou consolidada, orgànicament i políticament, per bé que ha tingut una certa aparició significativa amb la irrupció de les CUP en les darreres eleccions municipals.
Perquè el país avanci cal que, d'una banda,
l'independentisme, com a opció alternativa, prengui una expressió
política sòlida, i que, d'altra banda, se superi l'estadi de
catalanisme reactiu i defensiu, per prendre la forma d'una política
activa per la independència. Els interessos d'amplis sectors populars
al nostre país reclamen aquest doble avanç. Sabem que l'Espanya de
debò, l'Espanya espanyola, ha votat PP, ha votat neofranquisme.
Si
no volem ser esclaus dels problemes polítics i ideològics d'Espanya,
una nació que ha d'arreglar encara els seus comptes amb la història
moderna, si volem allunyar de manera definitiva els perills del
neofranquisme sense caure en el parafranquisme, la solució definitiva
només pot passar per l'enfortiment de l'independentisme, la via directa
a un nou marc polític, el nostre sistema democràtic nou, lliure
d'aquest malson espanyol.
