Més enllà de l’origen històric del terme (veure L’Apunt) la primera proposta moderna de vegueries data de l’època republicana que dividia el Principat en nou regions (veure infografia). Segurament la qüestió que més sobta és que el Tarragonès i l’Alt Camp formessin part de la vegueria penedesenca, mentre que Reus era capital d’una regió que agrupava Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i la Ribera d’Ebre. D’altra banda, Vic era capital d’una vegueria que unia les comarques del tren transpirinenc: Osona, el Ripollès i la Cerdanya.
Les divisions contemporànies
El 1995 el Parlament de Catalunya va aprovar el Pla territorial general de Catalunya (PTGC), una eina de planejament que en el seu moment es va considerar “modèlica i avançada” però que ha restat tancada en un calaix. Aquest Pla delimitava set àmbits territorials: la regió metropolitana de Barcelona, el Camp de Tarragona, les comarques centrals, les comarques gironines, Ponent, Alt Pirineu i Aran i les Terres de l’Ebre. Per a cada una, calia redactar Plans territorials que marquessin com s’havia d’estructurar l’urbanisme, les infraestructures, els espais protegits i les principals connexions biològiques entre altres qüestions. Lamentablement, vint-i-dos anys després només s’ha aprovat el de les Terres de l’Ebre (2001) i recentment el de l’Alt Pirineu. A la pràctica els resultats del laissez faire territorial són evidents. Així mateix, els diversos serveis públics s’han organitzat de manera diferencial i sovint esquizofrènica.
L’any 2001 una comissió formada per Miquel Roca i quatre geògrafs va presentar al Parlament de Catalunya un informe per revisar el mapa territorial. El denominat Informe Roca proposava la supressió de tots els municipis de menys de 250 habitants i dividir el Principat en sis vegueries i la sotsvegueria de l’Alt Pirineu i la Val d’Aran –depenent de Ponent–. A banda s’eliminaven els denominats enclavaments (illes d’un municipi en un altre) i es proposava la creació de sis a vuit noves comarques entre les quals el Moianès, el Baix Llobregat Nord i el Segre Mitjà. La reacció de CiU –malgrat que l’informe l’havia impulsat Duran i Lleida– va ser molt dura ja que en cap cas volien perdre el predomini tradicional en els petits municipis rurals i de muntanya.
Set vegueries tant sí com no
Un dels compromisos del pacte del Tinell va ser engegar la maquinària de planificació així com revisar el PTGC de 1995. El maig de 2004 Joan Saura, conseller de Relacions Institucionals, va anunciar que es treballava en una proposta de set vegueries (veure infografia).
De fet, es tractava a grans trets de desenvolupar el document de planificació de 1995. Lamentablement, no es va revisar si la proposta de dues dècades enrere era la més òptima en l’actual context de creixement urbanístic i d’infraestructures descontrolat. D’altra banda, en molts territoris adoptar aquesta divisió es considerava una imposició ja que no hi havia hagut cap mena de procés de diàleg ni de participació. D’aquesta manera, al llarg dels anys de tripartit la Generalitat ha desenvolupat la seva política de planificació –des dels catàlegs de paisatge a la futura llei electoral– amb uns àmbits funcionals no aprovats.
En dos territoris existeixen campanyes per reivindicar canvis en el mapa de vegueries (veure infografia).
La més important és la que reclama la “novena” pel denominat Penedès històric. El territori, format per l’Anoia, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf, havia format part des del segle XIV al XIX de la vegueria de Vilafranca. A banda, de qüestions històriques i identitàries, Fèlix Simon, portaveu de la campanya, afirma que “és molt necessari dotar-se d’un àmbit de gestió i planificació propi ja que les polítiques territorials de la Generalitat s’encaminen cap a l’expansió de la Regió Metropolitana”. La iniciativa compta a dia d’avui amb el suport de 50 ajuntaments, els quatre consells comarcals, un centenar d’entitats i vora 12.000 ciutadans a títol individual. L’esquerra independentista aposta incondicionalment per la vegueria i de fet la CUP de Vilafranca ha estat una de les forces polítiques que més l’ha defensada.
En contra, bàsicament la regió X del PSC (Alt Penedès – Garraf) –controlada per l’aparell– i que en cap cas volen deixar escapar el graner de vots que suposa la comarca del Garraf. Cal recordar, que la futura llei electoral tindrà tantes circumscripcions com vegueries, i la retallada de l’àmbit metropolità podria suposar una pèrdua de 5-6 diputats al PSC segons Simon. Com sempre la “calculadora electoral” esdevé un factor clau per entendre els moviments de les forces polítiques institucionals en la divisió territorial.
“Sóc totalment optimista, això ho aconseguirem” afirma Fèlix Simon. I és que el proper mes de setembre la Comissió de Política Territorial ha de votar una esmena per aprovar el denominat àmbit funcional de planificació del Penedès, en principi CiU, PP i ERC hi donaran suport. Caldrà veure si el partit republicà aguantarà la pressió de l’aparell “socialista”.
La vegueria de l’Alt Ter
D’altra banda, més de 5.303 particulars, una cinquantena d’entitats i 21 ajuntaments donen suport a la “vuitena” vegueria, anomenada de l’Alt Ter i formada per Osona, el Ripollès i oberta a la inclusió de la Garrotxa. En aquest cas, la idea no acaba d’aixecar gaire suport fora d’Osona i és que molts sectors opinen que la principal raó per reclamar-la és la rivalitat atàvica entre Vic i Manresa. Cal recordar que la proposta oficial situa el Ripollès a les comarques gironines i Osona a les comarques centrals amb capital a Manresa. A nivell institucional el principal valedor és l’alcalde de Vic el convergent Vila d’Abadal. També té el suport d’un bon nombre de càrrecs de CiU d’Osona i en menor mesura d’ERC, ICV i candidatures locals. Des de l’esquerra independentista, mentre que la CUP de Vic hi dóna ple suport, la de Ripoll considera que és una qüestió a debatre de manera profunda per part del conjunt de la societat de la comarca.
L’origen de les vegueries
L’intent de la societat del Principat de dotar-se d’una organització territorial pròpia ha apostat tant en l’època de la II República espanyola com en l’actual monarquia constitucional per les vegueries. Curiosament, és una divisió tradicional poc ‘democràtica’. El seu origen es remunta al segle XIII i era el territori sobre el qual tenia potestat el veguer, un funcionari reial que assumia responsabilitats judicials i de representació. A partir del segle XVI els veguers entren en conflicte amb els batlles –representants del poder municipal– i les divisions administratives pròpies de la Generalitat: les veredes i les col·lectes. El segle XIII hi havia deu vegueries, nombre que es va ampliar progressivament. A l’època de Jaume II, “el Just” a l’actual Principat hi havia catorze vegueries, tres a la Catalunya Nord i dues a Mallorca –sense aquest nom però amb la figura de veguer: el de la Ciutat i el de Fora–. Entre altres punts, també van arribar al ducat d’Atenes amb les vegueries de Tebes, Levàdia i la de la capital grega.
Aquesta institució va durar fins al segle XVIII, quan van ser substituïdes per corregiments arran del Decret de Nova Planta de 1716 tot i que a la Catalunya Nord van perdurar fins el 1790 després de la Revolució Francesa.
L’any 1931, la Generalitat republicana va crear la ponència de la divisió territorial formada entre altres per Pau Vila i Antoni Rovira i Virgili. L’any 1933 van presentar una divisió en trenta-vuit comarques i nou vegueries. Les comarques són les que coneixem actualment menys l’Alta Ribagorça, el Pla de l’Estany i el Pla d’Urgell creades el 1987. L’aprovació de la divisió territorial es va fer esperar fins el 27 d’agost de 1936 a causa dels Fets d’octubre i es va canviar el nom de vegueries per regions. Posteriorment, i en plena Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys va tornar a adoptar el nom de vegueries.
L’estatut de 1979 no va contemplar la regionalització del Principat però el Pla territorial general de Catalunya (1995) va delimitar set àmbits territorials. L’abandonament de qualsevol estratègia de planificació territorial per part del govern convergent va deixar la qüestió tancada a un calaix.
----
Més informació:
