|
Per Arnau Urgell i Vidal. Article publicat al periòdic l'Accent (núm. 112) i al portal La Fàbrica.
La divisió
territorial del Principat és una qüestió que
continua sense resoldre’s gairebé trenta anys després
de la recuperació de la Generalitat. Malgrat la importància
de tirar endavant les vegueries, la manca de diàleg amb el
territori, les rivalitats atàviques entre comarques i ciutats
i, sobretot, la vista posada en la “calculadora electoral” han
provocat ajornaments successius.
El nou estatut del 2006
preveu organitzar el territori del Principat en tres nivells:
municipis, comarques i vegueries. Aquesta darrera divisió, a
banda de suposar deixar enrere la divisió en províncies
imposada el 1833, ha de permetre tres qüestions: l’organització
dels serveis públics, la planificació territorial i la
constitució d’una institució supramunicipal de
cooperació local.
Més enllà
de l’origen històric del terme (veure L’Apunt) la primera
proposta moderna de vegueries data de l’època republicana
que dividia el Principat en nou regions (veure infografia).
Segurament la qüestió que més sobta és que
el Tarragonès i l’Alt Camp formessin part de la vegueria
penedesenca, mentre que Reus era capital d’una regió que
agrupava Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i la
Ribera d’Ebre. D’altra banda, Vic era capital d’una vegueria
que unia les comarques del tren transpirinenc: Osona, el Ripollès
i la Cerdanya.
Divisió territorial en nou regions/vegueries (1936). Infografia: L'Accent.
Les divisions
contemporànies
El 1995 el Parlament de
Catalunya va aprovar el Pla territorial general de Catalunya (PTGC),
una eina de planejament que en el seu moment es va considerar
“modèlica i avançada” però que ha restat
tancada en un calaix. Aquest Pla delimitava set àmbits
territorials: la regió metropolitana de Barcelona, el Camp de
Tarragona, les comarques centrals, les comarques gironines, Ponent,
Alt Pirineu i Aran i les Terres de l’Ebre. Per a cada una, calia
redactar Plans territorials que marquessin com s’havia
d’estructurar l’urbanisme, les infraestructures, els espais
protegits i les principals connexions biològiques entre altres
qüestions. Lamentablement, vint-i-dos anys després només
s’ha aprovat el de les Terres de l’Ebre (2001) i recentment el de
l’Alt Pirineu. A la pràctica els resultats del laissez
faire territorial són evidents. Així mateix, els
diversos serveis públics s’han organitzat de manera
diferencial i sovint esquizofrènica.
L’any 2001 una comissió
formada per Miquel Roca i quatre geògrafs va presentar al
Parlament de Catalunya un informe per revisar el mapa territorial. El
denominat Informe Roca proposava la supressió de tots els
municipis de menys de 250 habitants i dividir el Principat en sis
vegueries i la sotsvegueria de l’Alt Pirineu i la Val d’Aran
–depenent de Ponent–. A banda s’eliminaven els denominats
enclavaments (illes d’un municipi en un altre) i es proposava la
creació de sis a vuit noves comarques entre les quals el
Moianès, el Baix Llobregat Nord i el Segre Mitjà. La
reacció de CiU –malgrat que l’informe l’havia impulsat
Duran i Lleida– va ser molt dura ja que en cap cas volien perdre el
predomini tradicional en els petits municipis rurals i de muntanya.
Set vegueries tant sí
com no
Un dels compromisos del
pacte del Tinell va ser engegar la maquinària de planificació
així com revisar el PTGC de 1995. El maig de 2004 Joan Saura,
conseller de Relacions Institucionals, va anunciar que es treballava
en una proposta de set vegueries (veure infografia).
Proposta de divisió en set vegueries. Infografia: L'Accent.
De fet, es
tractava a grans trets de desenvolupar el document de planificació
de 1995. Lamentablement, no es va revisar si la proposta de dues
dècades enrere era la més òptima en l’actual
context de creixement urbanístic i d’infraestructures
descontrolat. D’altra banda, en molts territoris adoptar aquesta
divisió es considerava una imposició ja que no hi havia
hagut cap mena de procés de diàleg ni de participació.
D’aquesta manera, al llarg dels anys de tripartit la Generalitat ha
desenvolupat la seva política de planificació –des
dels catàlegs de paisatge a la futura llei electoral– amb
uns àmbits funcionals no aprovats.
En dos territoris
existeixen campanyes per reivindicar canvis en el mapa de vegueries
(veure infografia).
Divisió que reclamen les plataformes del Penedès i l'Alt Ter. Infografia: L'Accent.
La més important és la que reclama
la “novena” pel denominat Penedès històric. El
territori, format per l’Anoia, l’Alt i el Baix Penedès i
el Garraf, havia format part des del segle XIV al XIX de la vegueria
de Vilafranca. A banda, de qüestions històriques i
identitàries, Fèlix Simon, portaveu de la campanya,
afirma que “és molt necessari dotar-se d’un àmbit
de gestió i planificació propi ja que les polítiques
territorials de la Generalitat s’encaminen cap a l’expansió
de la Regió Metropolitana”. La iniciativa compta a dia
d’avui amb el suport de 50 ajuntaments, els quatre consells
comarcals, un centenar d’entitats i vora 12.000 ciutadans a títol
individual. L’esquerra independentista aposta incondicionalment per
la vegueria i de fet la CUP de Vilafranca ha estat una de les forces
polítiques que més l’ha defensada.
En contra, bàsicament
la regió X del PSC (Alt Penedès – Garraf) –controlada
per l’aparell– i que en cap cas volen deixar escapar el graner de
vots que suposa la comarca del Garraf. Cal recordar, que la futura
llei electoral tindrà tantes circumscripcions com vegueries, i
la retallada de l’àmbit metropolità podria suposar
una pèrdua de 5-6 diputats al PSC segons Simon. Com sempre la
“calculadora electoral” esdevé un factor clau per entendre
els moviments de les forces polítiques institucionals en la
divisió territorial.
“Sóc totalment
optimista, això ho aconseguirem” afirma Fèlix Simon.
I és que el proper mes de setembre la Comissió de
Política Territorial ha de votar una esmena per aprovar el
denominat àmbit funcional de planificació del Penedès,
en principi CiU, PP i ERC hi donaran suport. Caldrà veure si
el partit republicà aguantarà la pressió de
l’aparell “socialista”.
La vegueria de l’Alt
Ter
D’altra banda, més
de 5.303 particulars, una cinquantena d’entitats i 21 ajuntaments
donen suport a la “vuitena” vegueria, anomenada de l’Alt Ter i
formada per Osona, el Ripollès i oberta a la inclusió
de la Garrotxa. En aquest cas, la idea no acaba d’aixecar gaire
suport fora d’Osona i és que molts sectors opinen que la
principal raó per reclamar-la és la rivalitat atàvica
entre Vic i Manresa. Cal recordar que la proposta oficial situa el
Ripollès a les comarques gironines i Osona a les comarques
centrals amb capital a Manresa. A nivell institucional el principal
valedor és l’alcalde de Vic el convergent Vila d’Abadal.
També té el suport d’un bon nombre de càrrecs
de CiU d’Osona i en menor mesura d’ERC, ICV i candidatures
locals. Des de l’esquerra independentista, mentre que la CUP de Vic
hi dóna ple suport, la de Ripoll considera que és una
qüestió a debatre de manera profunda per part del conjunt
de la societat de la comarca.
----
L’origen de les
vegueries
L’intent de la societat
del Principat de dotar-se d’una organització territorial
pròpia ha apostat tant en l’època de la II República
espanyola com en l’actual monarquia constitucional per les
vegueries. Curiosament, és una divisió tradicional poc
‘democràtica’. El seu origen es remunta al segle XIII i
era el territori sobre el qual tenia potestat el veguer, un
funcionari reial que assumia responsabilitats judicials i de
representació. A partir del segle XVI els veguers entren en
conflicte amb els batlles –representants del poder municipal– i
les divisions administratives pròpies de la Generalitat: les
veredes i les col·lectes. El segle XIII hi havia deu
vegueries, nombre que es va ampliar progressivament. A l’època
de Jaume II, “el Just” a l’actual Principat hi havia catorze
vegueries, tres a la Catalunya Nord i dues a Mallorca –sense aquest
nom però amb la figura de veguer: el de la Ciutat i el de
Fora–. Entre altres punts, també van arribar al ducat
d’Atenes amb les vegueries de Tebes, Levàdia i la de la
capital grega.
Aquesta institució
va durar fins al segle XVIII, quan van ser substituïdes per
corregiments arran del Decret de Nova Planta de 1716 tot i que a la
Catalunya Nord van perdurar fins el 1790 després de la
Revolució Francesa.
L’any 1931, la
Generalitat republicana va crear la ponència de la divisió
territorial formada entre altres per Pau Vila i Antoni Rovira i
Virgili. L’any 1933 van presentar una divisió en trenta-vuit
comarques i nou vegueries. Les comarques són les que coneixem
actualment menys l’Alta Ribagorça, el Pla de l’Estany i el
Pla d’Urgell creades el 1987. L’aprovació de la divisió
territorial es va fer esperar fins el 27 d’agost de 1936 a causa
dels Fets d’octubre i es va canviar el nom de vegueries per
regions. Posteriorment, i en plena Guerra Civil espanyola, el
president Lluís Companys va tornar a adoptar el nom de
vegueries.
L’estatut de 1979 no va
contemplar la regionalització del Principat però el Pla
territorial general de Catalunya (1995) va delimitar set àmbits
territorials. L’abandonament de qualsevol estratègia de
planificació territorial per part del govern convergent va
deixar la qüestió tancada a un calaix.
----
Més informació:
www.vegueriapropia.org
www.altter.org
http://ca.wikipedia.org
|
de la barra de navegació fins la icona de la pàgina principal (casa).
Es fa difícil d'imaginar la tortura per la qual hauran passat Roque Pascual i Albert Vilalta, amenaçats de mort durant prop d'un any i sobrevivint enmig del desert, en condicions duríssimes. Esperem que les seqüeles psicològiques que els comporti aquest llarg captiveri siguin les mínimes i que recuperin ben aviat la normalitat. Benvinguts a casa, per fi.
