La negligència a l'hora de castigar als delinqüents financers, i encara pitjor, el fet de rescatar-los, crea incentius perquè es cometin més delictes econòmics i es procedeixi repetir aquestes pràctiques altra vegada.
És una qüestió realment important i la nostra societat ho ha de comprendre totalment. Se suposa que el sistema jurídic és la codificació de les nostres normes i de les nostres creences, del que hem de fer perquè el nostre sistema funcioni. Si es percep un caràcter explotador en el nostre sistema jurídic, llavors la confiança en tot el nostre sistema comença a erosionar-se. I aquest és realment el problema que tenim ara.
Una munió de pràctiques predatòries estan en vies de continuar com si res en els crèdits per a la compra d'automòbils. Per què estan bé els préstecs corruptes en el sector automobilístic i no en el mercat hipotecari? Hi ha alguna raó de principi? Tots sabem la resposta: no. No hi ha raons de principi, hi ha raons de diners. Són les contribucions a les campanyes electorals, el cabildeig, les portes giratòries entre la política i els negocis, totes aquestes coses.
El sistema està ara mateix dissenyat per a estimular aquest tipus de pràctiques, àdhuc a pesar de les multes [en referència a l'antic executiu de Countrywide, Angelo Mozillo, que acaba de pagar 10 milions de dòlars de multa, una ínfima part del que va guanyar fraudulentament, perquè va guanyar centenars de milions de dòlars].
Conec molta gent que diu: és un escàndol que tinguéssim més supervisió, control i rendició de comptes en els 80, quan es va donar la crisi de les caixes de crèdit i estalvi, que ara. Sí, els multem, i quin és la gran lliçó que es treu d'això? Comporta't malament, i el govern et prendrà un 5% o un 10% dels beneficis fraudulents, estaràs molt tranquil a caseta amb diversos centenars de milions de dòlars que encara et quedaran després de pagar unes multes que semblen enormes, però que són en realitat molt petites en relació amb la quantitat de diners que has aconseguit embutxacar-te.
El sistema està configurat de tal manera, que àdhuc si t'enxampen, el càstig és només una ínfima part del que t'emportes a casa. La multa és només un cost més del negoci. És com una multa d'aparcament. De vegades decideixes aparcar malament sabent que caurà una multa, perquè començar a donar voltes a la recerca d'estacionament duu molt temps.
Jo crec que hauríem de fer el que vam fer en els anys 80 amb la crisi de les caixes de crèdit i estalvi, i engarjolar un bon nombre d'aquests tipus. Ho crec absolutament. No són només delictes de guant blanc o petits incidents. Hi ha víctimes reals. Aquest és l'assumpte. Va haver víctimes en el món sencer.
O és que confiem que aquests tipus que ens van ficar en l'embolic actual han canviat realment d'actitud? Tot el contrari. He escoltat algun discursos que deien: "En realitat, no es va fer res realment malamanet. No vam fer les coses massa bé. Però la nostra comprensió d'aquests assumptes és bastant raonable". Si de debò pensen això, estem en un merder veritablement important.
[En la dissuasió del delicte] hi ha diferents aspectes. Els economistes se centren completament en la idea dels incentius. De vegades, la gent té incentius per a comportar-se malament, perquè poden guanyar més diners si estafen o es fiquen en activitats fraudulentes. Si volem que el nostre sistema econòmic funcioni, hem d'assegurar-nos que el que guanyen quan defrauden quedi anul·lat pel sistema de càstigs i multes.
Per això, posem per cas, en la nostra legislació antioligopòlica sovint no detenim a la gent quan es comporta malament, sinó quan ho fa i podem dir que hi ha danys constatables. Llavors paguen tres vegades el dany que han causat. És una forma molt radical de dissuasió. Desgraciadament, el que estem fent ara en el cas d'aquests delictes financers recents són multes per fraccions --fraccions!— del dany directe causat, i una fracció encara més petita del dany social total. És a dir: el sector financer va provocar realment l'ensorrament de l'economia global, i si inclous tots els danys col·laterals, estem parlant ja realment de bilions de dòlars.
Però es pot parlar en un sentit encara més ampli de dany col·lateral, i al qual no se li ha parat esment. I és la confiança en el nostre sistema jurídic, en l'imperi de la llei i l'Estat de Dret, en el nostre sistema de justícia. Quan es fa el Jurament de Lleialtat [constitucional a EEUU], es diu "justícia per a tots". Doncs bé; la gent no està segura que tinguem justícia per a tots. Alguns són detinguts per algun delicte menor de droga, i van a parar a la presó per molt temps; però quan es tracta d'aquests anomenats delictes de guant blanc, que no deixen de tenir víctimes, gairebé cap dels paios que els perpetren acaba entre reixes.
Se'm permetrà altre exemple que il·lustra fins a quin punt el nostre sistema jurídic ha descarrilat*, contribuint a la crisi financera.
En 2005 vam aprovar una reforma del procés de fallida. Va ser una reforma pretesa pels bancs. Estava concebuda per a permetre legalment el préstec –el mal préstec— a gent que no entenien de què anava l'assumpte, i bàsicament estava destinada a escanyar-les. A espoliar-les. I podríem haver-la anomenat amb justícia "la nova llei de servitud permanent". Perquè és el que en realitat era.
Se'm permetrà que conti breument com de dolenta era. No crec que els nord-americans entenguin fins a quin punt era dolenta. Fa realment molt difícil que les persones puguin lliurar-se del deute. El principi bàsic en els EEUU del passat era la gent tenia dret a començar bé des de zero. La gent comet errors. Especialment quan són presa d'expoli. I llavors tens dret a tornar a començar bé. Creu i ratlla. Paga el que puguis, i torna a començar. Ara, si ho fas una vegada i una altra, llavors és distint. Però almenys, quan ens trobem amb aquests prestadors predadors que et ronden, hauries de conservar el dret a tornar a començar sense càrregues. Però els bancs diuen: "No, no i no; no pots lliurar-te del deute", o no pots lliurar-te d'ell tan fàcilment.
Això és servitud permanent. I vam criticar a altres països per permetre aquest tipus de servitud duradora, treball esclau. Però a Amèrica del Nord ho hem instituït el 2005 sense tot just debat públic sobre les conseqüències. El que va fer aquesta llei va ser animar als bancs a realitzar préstecs encara pitjors.
Els bancs pretenen que creguem que no van fer mals préstecs. Es neguen a acceptar la realitat. És un fet que van alterar els criteris comptables, de manera que els préstecs danyats per la incapacitat dels prestataris per a retornar el que devien es comptabilitzen igual que les hipoteques que es paguen a bon ritme i sense demora.
De manera que tota l'estratègia dels bancs ha consistit a amagar les pèrdues, seguir embolicant i enganyant i aconseguir que el govern mantingui els tipus d'interès realment baixos.
Resultat: si tolerem aquesta estratègia, haurà de passar molt temps abans que l'economia es recuperi.
*Des de la Fàbrica lògicament discrepem d'aquesta idealització del sistema jurídic com si fos independent i al servei del conjunt de la societat, al marge del domini d'una classe explotadora sobre l'altra. No deixa de ser il·lustratiu que tot un premi Nobel d'adoni -o faci veure que s'adona- de manera tant ingènua d'allò que Brecht tant gràficament va descriure quan va dir que "La llei és simplement i únicament feta per a l'explotació d'aquells que no l'entenen o d'aquells que per crua necessitat, no poden obeir-la", i més quan és tant evident l'autèntic cop d'estat que ha fet el sector financer sobre els governs de tot el món.
