La desinformació té moltes eines, però una que em preocupa especialment és la que produeix la sobre informació, que ha esdevingut en un caos de tal magnitud que dificulta qualsevol acció política i social que no tinga el vistiplau dels poders del sistema. En el cas de la lluita per la independència o simplement descolonitzadora, es fa molt evident. Podem comprovar-ho en com es promociona directa o indirectament qualsevol proposta que disgregue el moviment. El mateix succeeix quan es tracta de qüestionar el capitalisme, el patriarcat, la UE, o simplement en defendre el territori de la depredació o els drets humans més elementals.
Així, a parer meu, caldria que férem un gran esforç per mirar de trobar formes que ens ajudessen a defensar-nos del sistema comunicatiu sistèmic, de tal manera que davant qualsevol fet o notícia, poguéssem tindre al nostre abast alguna eina, alguna mena de mètode que ajudara a trobar la forma d’intervenir en la direcció conscientment volguda, o almenys d’interpretar el que hi ha al darrere.
La realitat social i política, com la vida mateixa, és tan complexa i polièdrica com el conjunt de mirades que la contemplen. Tanmateix, el sistema en el qual ens ha tocat viure, resultat simbiòtic de la il·lustració, el capitalisme i l’estat modern -i en el nostre cas, l’estat modern vol dir a la vegada un estat nacionalment opressor-, treballa constantment per a convertir-nos només en objectes que treballen i consumeixen, reduint a la mínima expressió tota la nostra rica subjectivitat individual i col·lectiva, o derivant-la cap a qüestions banals o de poca importància social. Per exemple, la potenciació del turisme o de l’oci en general, té com a objectiu el consum compulsiu, no el dret a l’esbarjo i la realització personal.
Per a aconseguir-ho, el sistema ha trobat més útil, en general, passar de censurar la informació a multiplicar-la, de tal manera que ha esdevingut un caos de destrucció massiva de la capacitat de pensar i, sobretot, d’actuar coherentment amb els interessos de la majoria. Així, la realitat que ens arriba als comuns dels mortals, sembla incognoscible. És normal tenint en compte l’allau de notícies, seudo-notícies o directament falsedats que surten diàriament en la majoria d’informatius, més el poti-poti de les notícies de les xarxes socials, els plafons i tanques publicitàries de tota mena, els programes de ràdio i les mil i una informacions, que arriben via WhatsApp o Telegram o similars. Em sembla obvi que per a la majoria de les persones aquesta allau caòtica ha de tindre un efecte mental semblant al fet de prendre un parell de còctels diaris d’altíssima graduació després d’un llarg dejú. Intenten “narcotitzar-nos” a base de sobre informacions, però estem tan habituats o dependents que no sempre ens adonem.
Com que no és ni massa factible ni creïble la possibilitat d’una desconnexió voluntària i generalitzada de la desinformació, per molt recomanable que siga, crec que hauríem de fer periòdicament alguna mena d’exercici depuratiu per a poder contrarestar l’efecte de destrucció massiva en què l’han convertit. I si és possible, de tant en tant, de forma col·lectiva, amb el benentés que tal desconnexió, no hauria de ser en cap cas una renúncia a la participació política i l’activisme social. Eixe seria l’objectiu de la desinformació, per tant, no és el nostre. Recordem que nosaltres som una espècie social.
Recentment, davant d’una interpel·lació en una xerrada, vaig suggerir com a mètode, utilitzar un cert distanciament mental, com si fos un zoom d’una càmera fotogràfica, per a permetre que la nostra ment puga allunyar-se prou del primer impacte que ens produïsca qualsevol fet o notícia, i poder així defugir dels embolcalls interessats i poder anar al fons de la qüestió. Els matisos, les complexitats i les possibles contradiccions, sempre podrem anar incorporant-los una vegada hàgem copsat amb claredat el nucli del problema.
Després, a l’hora d’intervenir, si és que hem de fer-ho, hem de mirar a concentrar-nos en funció de les nostres capacitats en allò on la nostra participació puga ser d’utilitat. Convertir-nos en una mena d’espectadors passius del que fan o diuen altres, o practicar un permanent lament sadomasoquista recreant-nos una vegada i una altra vegada en el dolent que és el nostre enemic i en les maldats que ens fan, no ens ajuda gens ni mica.
Amb eixa voluntat, si haguera de marcar unes línies d’intervenció, una espècie de regles molt bàsiques des de les quals operar, tenint la convicció que, en el pitjor dels casos, no devem alimentar el caos, recomanaria les següents línies d’intervenció per a descolonitzar la desinformació:
1. Defensa de la llengua i cultura pròpia, amb tranquil·litat i perseverança, en tots els llocs i en totes les situacions, com a nexe d’unió i reproducció social del nostre poble.
2. Denúncia quotidiana de la colonització, de l’espoli econòmic i la dominació política que patim i rebuig de la colonialitat cultural que constantment ens imposen.
3. Denúncia de l’imperialisme en la seua doble funció d’eina de dominació contra els pobles sense estats i les nacions empobrides i de maquinària inhumana contra els pobles.
4. Denúncia i lluita contra el feixisme, el racisme i la xenofòbia com a eines que ens disgreguen com a col·lectivitat humana i que estan al servei de les elits capitalistes i imperialistes, en totes les seues variants.
5. Denúncia del masclisme i el patriarcat, i de totes les seues derivades.
6. Alguna de la informació que arriba, entra en contradicció amb les anteriors? Cal analitzar-la amb deteniment i actuar en conseqüència.
Una modesta guia, fàcil de seguir i complementar al gust de cada persona, però que pot servir per a orientar-nos contra el caos generat per la sobre informació.
