El 2014, TV3 creava un xoc a Catalunya Nord tancant la seua delegació a Perpinyà, girant l’esquena a la societat rossellonesa i tancant el micro al periodista Pere Codonyan. Deu anys després, la tele catalana decideix de tornar a obrir estudi al nord de la frontera i d’afectar-hi una nova veu, la fins ara periodista a Ràdio Arrels, Laura Bertran. Excel·lent notícia per Catalunya Nord, per tot el país –els Països– i per la llengua (al nord i també al sud). El nou estudi se situa a la planta baixa de la Casa de la Generalitat a Perpinyà; visibilitza així més aqueix emblemàtic i meritori lloc de suport a la llengua i al país, al carrer dels Sabaters, ex Tapineria.
Uns deu anys de parèntesi estrany i poc encertat. Difícil d’entendre. Raons econòmiques? Poc que convenç. Motius polítics i diplomàtics? O replegament identitari principatí al sud de la ratlla estatal?
En tot cas ara torna “la tele catalana”. I és cabdal la presència de TV3, o 3Cat com se cal acostumar a dir-ne –tots els mitjans de la Corporació catalana de fet– a Catalunya Nord. Per fer país, per si ens creiem que sem una nació, per interès professional i comercial, per deure envers la llengua, per informar entre sud i nord, per fer de pont, perquè hi tenim dret segons la UE (i els drets fonamentals).
Tot i la satisfacció, matisem entusiasmes. En efecte, les teles i ràdios catalanes (i la balear) ens arriben al nord via TDT. I poca gent avui rep la tele via l’antena (i tots els repetidors de Catalunya Nord no reben pas TV3…). Els canals de 3Cat no passen per les boxs dels proveïdors d’internet. Problema doncs.
Una altra qüestió és la dels continguts, poc adaptats al públic nord-català. No parlem de la dimensió espanyola que a Perpinyà sona tan estrangera com si miréssem una tele portuguesa, sinó del dèficit de format i de matèria nacional. Nacional dels Països Catalans s’entén. TV3 té com a esquema mental un doble referent “nacional”: el catalano-principatí i l’hispano-estatal. El segon cercle d’interès el formen les regions dels Països Catalans i la resta del món. A la vegada és significatiu del grau de sentiment nacional dels sud-catalans i d’enfocament de “llur” tele.
Per ara no tenim pas cap TV nacional –de Països Catalans–. Quan ens posarem a construir un projecte de TV –o plataforma digital, si ara els joves consumeixen mitjans via telèfon– privada o pública, amb perspectiva nacional, no multiregional? El model certament és complex de concretar perquè l’espai mediàtic i identitari és fragmentat i plural –entre andorrans, catalans, valencians...–. Però el repte n’és encara més motivant. L’interès i expectació que va generar el procés per la independència a Catalunya Nord mostra que hi ha perspectiva per un projecte pancatalà ambiciós i novador, il·lusionador. Al nord i al sud de la ratlla fronterera, ens definim com a catalans –els qui se’n senten, és clar–. És una bona base pel fonament d’una veritable tele nacional. Tot i així, i en esperant, el retorn de TV3 a Perpinyà és cabdal.
