Sempre hi ha una manera, si la voluntat va unida al coratge"
Robert E. Howard, 'Conan el Bàrbar'
En un país sota dominació colonial, tots els problemes són el mateix problema, totes les discussions són la mateixa discussió, els catalans volem una cosa, però els polítics subordinats en fan una altra.
Abans, quan m’emprenyava, votava la CUP, una manera simpàtica de dir que us bombin a tots. M’he cansat de veure com posen un cap de llista que m’agrada, en Baños o la Dolors Sabater, que marxin a mig camí i acabi manant l’Eulàlia Reguant més o menys refundada.
El polítics professionals no pensen obeir la ciutadania, no consideren que en tinguin cap obligació, llevat que els faci perdre vots respecte als seus competidors. Es guien per interessos personals que a la fi esdevenen econòmics, a través d’un poder de falsa representació que han aconseguit consolidar al llarg dels anys, mentre nosaltres tenim poques opcions de trencar el seu oligopoli partidista. Sense llistes obertes que ens permetin castigar els més repel·lents, premiar aquells que es comportin amb un mínim de decència, mentre els càrrecs els reparteixi la mà de ferro d’un secretari general amb ofici, provinent de les joventuts del partit, els votants no podem construir, només destruir. Per cert, una bona guia d’ús consisteix a descartar qualsevol polític que vingui de l’organització de joves del partit, aquests ja arriben amb l’ullal retorçat, és massa tard per redreçar-los. Entrar en política tan jove et fa membre d’una casta diferent, aliena a la societat que hauries de representar, vindria a ser com “pitar” a l’Opus Dei en plena adolescència, n’hi ha que s’han fet membres de totes dues congregacions Alhora.
Aquesta escletxa entre realitat i política s’ha fet del tot palesa amb la independència, els votants estem disposats a defensar-la segons les lleis que ells mateixos van promulgar al Parlament. Ho vam demostrar posant el cos el primer d’octubre, però els polítics de partit fugen d’estudi, no estan preparats per posar en risc el seu estil de vida.
Passa també amb temes com els Jocs Olímpics d’Hivern, l’ampliació de l’aeroport o el Hard Rock. El ciutadà ja ha vist el llautó d’aquests grans projectes: només porten sous precaris per a nouvinguts, esgotament de recursos indispensables com l’aigua, degradació. Els polítics, nogensmenys, ho veuen com una font d’ingressos personals, finançament del partit i portes giratòries.
Passa amb la immigració, els polítics adrecen la qüestió amb demagògia, tant si és per fer creure que la nostra capacitat d’acollida és infinita, com si només posen èmfasi en els aspectes negatius. Els catalans també han hagut d’emigrar en altres èpoques, ho segueixen fent actualment. Com a argentina d’origen, només vull dir-vos que a la meva Mendoza natal vaig tractar sovint amb l’empresa de transports Camionera Mendocina, els seus propietaris i gerents són d’origen català, no fa massa anys que la majoria dels seus treballadors també ho eren, el català era l’idioma corporatiu. La gent necessita saber que la immigració s’organitza de manera ordenada, que no s’utilitza com una eina dels espanyols per anorrear la identitat catalana. Els catalans volem ser un país sobirà, amb tot el dret a controlar que no entrin delinqüents, a expulsar els que ho siguin, volem que els nouvinguts assumeixin un compromís d’esforç i projecte comú en llibertat i respecte, amb drets i deures. El mateix compromís que van assumir i el mateix respecte que van rebre els catalans a l’Argentina.
L’escletxa també s’ha obert perillosament, pel que fa a la defensa real de la llengua.Els catalanoparlants, és a dir, els catalans, n’estem tips d’acotar el cap davant de metges, dependents de fleques, cuidadors de residències, cambrers, vigilants de seguretat, que fan un “mantinc el castellà” prepotent, despectiu i agressiu. Els polítics callen o posen el pes de la resistència en plataformes i associacions, benintencionades unes, d’altres no tant, que promouen campanyes sense assenyalar uns polítics que sovint són els culpables de no aplicar les lleis vigents en matèria lingüística. Uns responsables de l’administració que segueixen contractant personal, sense imposar-los l’ús de la llengua que manifesti l’usuari del servei. Van preferir aigualir la immersió, signar una nova llei amb el llop amb pell de xai, ara el PSC del 155 ja proposa obertament un sistema de trilingüisme a l’escola, que incorpori també l’anglès com a llengua vehicular, a més del castellà, per acabar de liquidar el català. Són capaços d’aprovar-la algun dia, prometent un decret llei posterior que serà el nou bàlsam de Ferabràs. La majoria de la població vol una cosa, però tots els partits de l’arc parlamentari n’impulsen una altra, per interès econòmic i por. Una por que sempre va associada a l’interès econòmic, perquè plegar, no pleguen.
I passa, sobretot, amb TV3, l’exemple més descarnat. A partir del 2017, la televisió pública catalana genera tanta animadversió entre els catalans com consens hi ha sobre el seu model, al si dels partits. L’espantall del tancament ha funcionat, ja sigui per la via directa del 155 o la fórmula indirecte d’escanyar-la, cobrant-li l’IVA per les subvencions rebudes. Hisenda no ho porta de moment als tribunals, perquè amb l’amenaça en té prou ara com ara. Tanmateix, l’Agència Tributària no ha deixat d’obrir inspeccions, el compte pendent acumulat ja arriba a 143,7 milions d’euros. Encara falta afegir-hi els dos darrers exercicis, pensem que l’aportació prevista d’enguany és de 330,5 milions, la pilota s’anirà fent més grossa, l’amenaça més ominosa.
Els nostres polítics estan subjectes a la indefensió apresa, eviten en tot cas la topada amb l’estat espanyol pels costos personals que comporta, sense pensar en la voluntat dels electors. Accepten una intervenció similar a la que regeix la Generalitat i el Parlament, és a dir, a canvi de diners i prebendes han de col·laborar en la mentida i la contenció. Com sempre, l’amo gran espanyol i l’amo petit col·laboracionista es posen d’acord, fan el contrari d’allò que volem els catalans, amb els nostres diners.
TV3 va fer fora els tertulians crítics amb el sistema, per 'despolititzar' la cadena. Fins i tot el mesell Sindicat de Periodistes, envia ara una carta criticant el "servilisme" i el "tuf oficialista" dels informatius, la "desfilada contínua de consellers als Telenotícies”.
Actualment, la TV3 castellanitzada ha esdevingut una televisió prescindible, l’audiovisual català passarà de ser un sector estratègic a esdevenir subsidiari i irrellevant. Les productores externes sota l’empara dels partits, xuclen com si no hi hagués un demà, perquè veuen que no n’hi ha. TV3 es morirà, ben aviat es trobaran que no queda res per xuclar o reflotar. Mentrestant, anem cobrint amb els nostres impostos els dèficits de gestió, la corrupció partidista d’una cadena que cada vegada té menys suport social.
Certament, a la Catalunya sota dominació espanyola, constatem que tots els problemes són el mateix problema, totes les discussions són la mateixa discussió. No hi ha cap ideologia rellevant, tret de deslliurar-nos del jou colonial o col·laborar-hi.
Més enllà de calar foc a les seus del carrer Calàbria i del Passatge Bofill, com ens en podem sortir? Sort en tinc d’en Sensat, el meu recepcionista, home d’ordre, que sempre em recomana què cal fer:
La doctrina Conan – diu amb cara de pallasso trist, a punt d’esclatar de riure.
El detectiu? – pregunto jo, sabent prou bé que parla del Bàrbar, el personatge de ficció Pulp, com els llibres de la meva col·lecció PSIBORN - Els homes teniu fixació per aquesta mena d’herois musculats de còmic, que llegíeu a la pubertat. Tu t’hi volies assemblar o te’l volies fer?
Totes dues coses – respon impertorbable, em coneix massa – però estigues atenta a l’escena: el cimmeri es troba dins d’un tuguri de vi i dones mig nues, els soldats que l’envolten han calat foc per tot arreu, no té escapatòria. Hi ha un pou al mig del local, que connecta amb el mar, ple de taurons esperant que hi vagin llençant els borratxos ferits.
M’ho has explicat manta vegades, et fas gran. En Conan assenyala que “sempre hi ha una sortida per al desesperat”, salta al pou, reparteix un parell de plantofades als taurons, neda sota l’aigua aguantant la respiració i surt a la platja. Quin seria el pou de taurons de la política catalana?
L’alcaldessa de Ripoll.
M’estàs dient que la voti? – em faig l’esverada, quan no sabeu les ganes que tinc de votar VOX i enviar-ho tot a prendre pel sac.
No cal, n’hi ha prou amb què na Sílvia Orriols parli d’aquests temes, veuràs tots els partits escarrassant-se per no perdre pistonada, com ha passat amb la immigració.
Doncs, va, parlem amb ella.
Millor – em rectifica una mica, no gaire – tantegem abans algun dels seus operadors, en Brahim, el Maraña o l’Anthony.
Truca en Brahim, que és el més intel·ligent.
No hi haurà llista incívica de l’ANC, per molt que et coordinis costa arribar a l’orgasme Alhora, veurem quants pragmàtics porucs aniran a la llista del President... M’he abstingut a les dues últimes eleccions, potser ho hauré de tornar a fer, però ara el cos em demana mambo. Sempre hi ha una sortida per al desesperat.
