El 9 d’Octubre del 2018, un any després de les agressions neonazis a València contra manifestants antifeixistes, unes 15.000 persones procedents d’arreu del País Valencià van protagonitzar una gran manifestació al cap i casal. Allò es va convertir en una resposta, un desfogament i alhora una reivindicació davant els qui ens volen estigmatitzats i els qui després de generacions venen assumint que els valencianets –i encara més els alacantinets com jo– som, més o menys, una colla de gent folklòrica aficionada als bous incapaç de defensar la seua identitat.
Clar que, davant aquest tòpic, una televisió tan poc sospitosa d’anticatalanisme com TV3, fidel a la seua inèrcia, va cobrir aquella manifestació de la següent manera: càmeres enfocant de forma alternada la marxa antifeixista massiva i quatre gats motivats que treien banderes d’Espanya i deien animalades contra els manifestants. TV3 equiparava immerescudament les dues parts i tornava a reforçar l’estigma amb el qual els catalanets –que també n’hi ha, i alguns fins i tot són indepes– s’autosatisfan: com de nazis són a València i com de dignes som nusaltras.
Pocs dies més tard Vox congregava a Carabanchel uns 10.000 fidels, menys presència que l’aconseguida pels antifeixistes valencians. Però la premsa es va espantar amb aquella xifra i va donar bombo a l’esdeveniment. Entre tots els mitjans van empentar, de manera voluntària o irresponsable –tant se val– que la ultradreta aconseguira el seu gran primer èxit electoral, el d’Andalusia a finals d’aquell any. I el que ha vingut després.
Faig aquesta introducció tan llarga per a explicar com d’injust és que les aficions d’equips catalans històrics com ho són el CE Europa –equip al qual vaig estar abonat durant la meua estada de cinc anys a Barcelona– i la UE Sant Andreu visiten Alacant i alguns d’eixos catalanets –no tots, per descomptat– vinguen a dir que l’estadi Rico Pérez és un calc de la Plaza de Oriente. Primer perquè les coses cal contextualitzar-les. I segon, perquè si hi ha la voluntat de “fer país”, que diria el president Pujol, poques coses atempten més contra aquesta intenció.
Comencem pel context. És totalment respectable que els aficionats catalans despleguen un festival de banderes independentistes en camps on l’independentisme, per raons evidents, no és la tònica dominant. Clar que davant d’això el normal és que la resposta de l’altra banda, en aquest cas de l’afició local, siga hostil. No seré jo qui diga que traure una o moltes banderes independentistes en un estadi com el Rico Pérez siga una provocació, però no em negaran que una mica d’això n’hi ha. I ho argumentaré: aquests aficionats fan aquesta performance quan visiten, posem per cas, l’estadi del Terrassa FC o el de la Unió Atlètica d’Horta? Perquè jo hi he estat veient l’Europa i no ho he vist. Fem-nos la pregunta al revés: quan hi ha més banderes espanyoles al Rico Pérez? Quan ens visita el CE Europa o l’Atlético Saguntino? Tot fa pensar que en el fons hi ha el morbo, el vici a sentir-se assenyalat políticament per ensenyar la pròpia bandera, treure pit i alhora victimitzar-se. O què esperava l’afició del CE Europa amb tal posada en escena? Una ovació taurina del Rico Pérez? Una actitud de respecte en un entorn tan poc propici a l’exemplaritat com el del futbol?
Jo també, durant la meua estada a Barcelona, vaig anar a veure partits de l’Hèrcules CF en ciutats com ara Sabadell o El Prat i vaig veure algun indesitjable dels qui viatja amb els seus fills per convertir-los en bestioletes idèntiques al seu progenitor desplegant, en aquests camps, banderes d’Espanya sense vindre a tomb. Sempre, i he de dir que sempre, apareixia alguna persona amb trellat –que per descomptat no era indepe, perquè indepes entre l’afició herculana n’hi ha ben pocs– a dir-li que això ara no toca –una altra vegada Pujol!–, retirava les banderes i la sang mai no arribava al riu.
Acabem amb el context. Alacant no ha sigut mai, històricament, una ciutat de dretes, però des dels anys noranta la tendència s’ha capgirat per diversos factors que ara no venen al cas. Potser caldria citar-ne un que és el que millor resumeix aquest gir, i és el desarrelament generalitzat entre la seua població, que esdevé una renúncia constant –per omissió més que per acció– a la seua identitat, per exemple la llengua autòctona –el català, sí–, que és l’idioma en què està escrit la lletra del seu himne local i el de les Fogueres de Sant Joan. La tendència global empenta tothom en aquesta direcció: el fet local s’esvaeix entre l’individualisme, l’aïllament digital i una globalització que margina les llengües minoritzades com la nostra. Miren, si no, el retrocés del català al Principat, que havia de ser el refugi dels valencianets amb dignitat quan perdérem la llengua per prioritzar els bous i les falles.
L’anticatalanisme és un fet tan lamentable com intrínsec a l’Estat espanyol, i estic segur que els aficionats de l’Europa no esperaven una resposta distinta del Rico Pérez davant aquesta performance patriòtica. Potser no esperaven, i de fet no ho esperava ningú, que un jove amb la pubertat florint anara equipat amb una bandera de Falange preparat per a l’ocasió.
Anem, en aquest punt, a allò de “fer país”. Fer de l’anècdota una categoria no és just. El xiquet amb la bandera de Falange no va rebre una ovació de l’estadi, sinó dels quatre arreplegats que tenia al seu voltant i que possiblement pensaven que allò amb aquells colors era una bandera del Flamengo. D’altra banda, les pintades que van aparèixer setmanes abans al Rico Pérez contra els aficionats del Sant Andreu amb l’eslògan de “fuck indepes” ni tan sols estaven signades i possiblement les va fer alguna d’eixes persones anònimes que es dediquen a penjar de matinada adhesius per la ciutat pronosticant la invasió musulmana. Alacant és una ciutat fatxa, sí, però no més fatxa que les del seu entorn immediat o que moltes altres idealitzades pels catalanets. La diferència és que l’estigma, procedent també des de València, està tan arrelat culturalment que desfer-se’n no és feina senzilla.
Em pregunte si la gent que ha posat el crit en el cel després d’aquests fets al Rico Pérez hauria reaccionat de la mateixa manera si l’episodi s’haguera produït a Albacete, ja que es dona per fet que és una ciutat espanyola. Ho dic perquè estic cansat de coincidir amb gent de l’esquerra indepe –no tots, torne a dir, però sí més d’un i de dos– que visita Alacant i se sorprèn, o directament s’indigna, quan contempla banderes espanyoles a les garlandes d’una festa local o quan comprova que el valencià s’hi parla ben poquet. Aquesta indignació és el resultat de la decepció per visitar una part d’eixe país que tant han idealitzat alguns memoritzant la discografia d’Inadaptats però que el desconeixen completament. Un colp de realitat que fa reforçar l’estigma i l’autosatisfacció vinculada a un sentiment de creure’s més avançat políticament i nacionalment que els compatriotes meridionals. Aquesta indignació, alhora, no és tan evident en altres indrets on el feixisme està encara més consolidat. Parlem, per exemple, de Perpinyà, que qui sap si per glamur o per cosmopolitisme molts catalanets visiten sovint amb entusiasme oblidant que la capital de la Catalunya Nord està governada pel lepenisme local i que, al seu torn, pel simple fet de no ser espanyola, aquesta ciutat no rebutja de manera agressiva la catalanitat –de fet l’acull amablement– tal com sí que ho fa l’espanyolisme a Alacant, a València, a Calvià, a Maó, a Cornellà, a Fraga, a Girona, a Socuéllamos, a Jaén i a tot arreu.
Acabe. No compararé els contextos d’Alacant amb Gràcia o Sant Andreu, perquè seria absurd. Però si juguem a l’anècdota podríem dir que la Llibreria Europa va resistir a Gràcia durant vint-i-quatre anys promovent el nazisme. Anem a una altra anècdota. La penya herculana amb més socis és la Negre Lloma, declaradament antifeixista i catalanoparlant. Com que ja tenim uns anys –jo en soc dels més joves i ja estic ben criat– no tenim edat, ganes ni un context que acompanye a fer les performance amb quadribarrades que fèiem abans. Però posats a categoritzar anècdotes, té més sentit que aquells que recorren els Països Catalans per l’Europa, pel Sant Andreu, per Arran, per les festes locals o pels match de Tinder categoritzen allò que ens uneix i que ens dignifica i deixar de remenar-se en el fang. El fang el tenim a tot arreu, en més o menys quantitat, i el paternalisme septentrional esgota i ens fa sentir més sols i més mal acompanyats. Si a Alacant ja hi ha incomprensió cap a les persones que discrepem o directament combatim el relat predominant del nacionalisme espanyol –també entre l’afició herculana–, ara ens faltava una visita, amb cercavila patriòtica inclosa, acompanyada de comentaris posteriors per a recordar-nos com som de fatxes els alacantinets i estigmatitzar-nos una miqueta més, portes endins i portes enfora. Curiosa manera de fer país, la d’alliçonar els febles des de l’autocomplaença i el desconeixement.
