Quan tothom està d’acord a reconèixer la situació de dispersió actual del moviment independentista, no és el moment de les propostes precipitades sinó que és l’hora d’una tasca seriosa de construcció d’uns fonaments nous que puguin superar el sectarisme avui dominant. Si veiem que cal fer foc nou hem de començar creant bons fonaments, començant per identificar les dinàmiques negatives existents.
La dinàmica sectària del parlamentarisme
Viure de la política és una dinàmica que comporta formes endèmiques de corrupció damunt les quals es van exacerbant les lluites pel control i per un modus vivendi privilegiat dins el capitalisme decadent actual, unes pràctiques que han arrossegat les organitzacions parlamentàries principals, d’adscripció independentista, cap a la inoperància.
Pensar que amb la creació de noves opcions electorals es podrien resoldre aquestes mancances és un error de càlcul important perquè l’augment de les opcions de vot només pot portar, en les condicions actuals, a incrementar la rivalitat i a accentuar la dispersió del vot i a arraconar finalment el nostre moviment en la insignificança.
El fet és que les noves propostes electorals ja neixen amb els mateixos defectes de les ja existents i, per aquesta raó, les fan políticament inofensives: una anàlisi defectuosa de la realitat, un ressentiment visceral com a motor i, normalment, un sectarisme molt accentuat que les converteix fins i tot en opcions electorals més sectàries, quant a la rivalitat, que les que hem patit fins ara.
Finalment la dispersió electoral pot portar a un objectiu no desitjat. I l’ANC en seria l’expressió més estrident pel fet que una direcció política obcecada no ha dubtat a sacrificar una organització de massa amb una important capacitat de mobilització per a convertir-la en una tendència política parlamentària. Aquests dirigents no han dubtat a contradir els estatuts fundacionals mateixos de la seva organització que impedien la participació electoral. Tal com ho resumeix molt bé l’analista independentista Xavier Oca, en un article del 26 de febrer d’enguany, “la crisi de l’ANC no és una qüestió menor ni de personalismes: és una crisi existencial que representa ficar una eina que havia estat potentíssima en la mobilització independentista, en un carreró sense sortida”.
La contradicció de fons en aquest camp del ‘nou’ parlamentarisme és no ser conscient del fet que, si bé l’àmbit parlamentari és un marc alienador i fragmentador, és també un àmbit d’acció política que, en el camí de la ruptura, no es pot abandonar a l’enemic i, encara menys, acabar de fragmentar més. Per tot plegat hem de ser molt exigents amb qualsevol de les propostes que es vulguin crear perquè respectin dues condicions bàsiques: no simplificar enganyosament el camí de la independència; i col·laborar en la construcció del moviment de base.
Les tendències que, a hores d’ara, estan fent gestions per a la creació d’una nova llista electoral es limiten a comentar que les hem de votar perquè ‘declararan la independència’ (faran la Declaració Unilateral d’Independència, la DUI). Però la declaració d’independència ja s’ha fet i la qüestió central ara és una altra: és crear les condicions socials i polítiques per a saber i poder mantenir la independència. També és una mostra de simplisme polític defensar que l’independentisme no ha de tenir programa social; proclamar la ‘neutralització social’, en els temps convulsos actuals, és una bajanada imperdonable. El contingut de la proposta independentista s’ha de presentar amb un mínim de solidesa. Si no és així, aquestes ‘noves’ opcions es converteixen (juntament amb les ‘velles’ que tampoc ho facin) en propostes aventuristes i, per això mateix, prescindibles per a l’avanç del moviment.
Foc nou des d’arran de terra
Totes les persones que hem vist néixer i créixer l’independentisme contemporani que va treure els seus primers brots durant la famosa Transició transfranquista, combatent-la i denunciant-la, sabem per experiència com es forma i s’enforteix la consciència política del nou moviment que ha precedit l’eclosió del segle XXI. La consciència independentista ‘de debò’ (és a dir, amb capacitat ofensiva i amb voluntat de plantar cara) no creix entre les elits ni s’enforteix en els cenacles dels privilegiats ni en els sopars dels amics de l’IBEX; ni pot perviure en els mitjans de comunicació venuts a l’statu quo, ni té el seu àmbit predilecte entre les hipocresies i superficialitats de les estructures parlamentàries creades dins el marc polític de l’ocupant.
La consciència independentista política i de pedra picada, que ens ha de portar a la victòria, només podrà avançar des d’una unitat per la base escampada arreu del territori de la nostra nació i afermada al si de les lluites sectorials més combatives del sindicalisme, del feminisme, de l’ecologisme i de la lluita per la llengua, com a eixos principals. És per aquesta raó que en aquests moments partim de la convicció que cal treballar seguint d’uns principis clars, arrelats en la lluita de cada dia: tot l’independentisme s’ha d’agrupar en col·lectius de base que defensin la República Catalana Independent, en la lluita quotidiana, combatent tots els abusos del règim monàrquic espanyol i de la república francesa, sistemes polítics enfonsats en formes de despotisme cada dia més descarades.
La nova línia de força emergent de fer Foc Nou, que ja comença a formar-se és, de fet, una dinàmica d’actuació renovada arrelada en la lluita diària i persistent; i que té com a lema la defensa dels principis democràtics i republicans de la República Catalana - Independent, Laica i Igualitària: Contra la monarquia espanyola i l’estat francès imperialista i jacobí. Defensant el poble català, combatent l’ocupació, denunciant la corrupció, el fanatisme religiós i estatalista, i la ignorància que arrosseguen; lluitant aferrissadament per una societat justa i per la igualtat, sense abusos ni despotismes propis d’èpoques pretèrites.
Així ha nascut l’independentisme dels nostres temps. I així és com podrà créixer i enfortir-se novament ara, creant les bases per a poder guanyar: Fent Foc Nou. Nova sang i nova saba, començant des del fonament.
