No serem lliures si el nostre pensament i les nostres paraules no són les d’un poble lliure. Aquest va ser el missatge general de l’acte de presentació del llibre Elements per a una sintaxi nacional que va tenir lloc a Figueres el passat 12 de novembre del 2019.
Si heu anat a fer el tall de la frontera haureu quedat astorats només de llegir que “cal tallar la carretera a Le Perthus, França”, sabent que potser volien dir “El Portús, Catalunya Nord (o Vallespir)”, però no es van expressar així. Per què la gent que té una certa consciència de la seva catalanitat, l’oblida quan s’expressa de paraula o per escrit? Així trobareu gent que protesta contra l’abús de poder del règim espanyol actual per mitjà d’una expressió políticament tan ambigua com “no estem d’acord amb l’Estat”. De quin Estat ens parla algú que segurament reivindica la independència, és a dir, un Estat català? Contradicció flagrant. Volia dir, en tot cas, “l’estat espanyol”, una determinació que evita l’ambigüitat i talla el pas a la ignorància, dissortadament massa estesa.
I així podríem omplir pàgines i pàgines d’exemples de mitjans de comunicació i de persones (sovint periodistes) que tot i ser de llengua catalana s’expressen des d’uns referents conceptuals que no ho són. En aquest escrit exposaré una llista d’incongruències d’aquesta mena, com a exemples d’unes mancances que el conjunt del moviment nacional català arrossega d’una manera prou contradictòria i que haurà de superar si vol ser coherent i arribar a guanyar.
Incongruències en l’entorn cultural, social i nacional
Espanya. Espanya és un estat. No és una nació. Per això s’ha estès el costum de fer servir el terme compost estat espanyol per a referir-se a l’àmbit polític sota dominació espanyola. Reduir aquest terme al sol nom “estat”, com hem exposat més amunt, és restar en una ambigüitat que, amagant el seu caràcter, es pot llegir com una certa acceptació de la subordinació. Cal tenir clar que Espanya, com a concepte actual, es fonamenta en un mite imperialista antic, creat pel militarisme expansiu castellà per a sotmetre els territoris annexats per les armes, després d’haver esclafat el seu propi poble. Un mite ideat per a viure dels impostos arrabassats per la força, un abús que alguns, sota l’empara de la monarquia voldrien fer durar eternament.
Països Catalans. És la nostra nació, l’àmbit de la nostra llengua i territori d’experiències compartides. Les terres de llengua catalana es troben actualment subordinades a tres estats: l’espanyol, el francès i l’italià. Quan utilitzem un terme sense determinació de lloc (la nostra llengua, el govern, el territori, el temps, l’oratge, la nostra poesia etc.) es refereix, en un llenguatge coherent des del punt de vista conceptual, a realitats pròpies dels Països Catalans. Aquest ús hauria de ser general. Per a exemples més variats vegeu la bibliografia a la fi d’aquest escrit.
Sentiment nacional espanyol. L’espanyolisme argumenta que hi ha gent a Catalunya a qui l’avanç de l’independentisme fereix el seu “sentiment nacional espanyol”. Aquesta afirmació és una fal·làcia. Voler mantenir un sentiment nacional espanyol contraposat al sentiment català és defensar la dominació de l’estat espanyol i del seu règim monàrquic actual. Si és possible sentir-se amazic i català, o holandès i català, o gallec i català, hauria de ser possible i corrent poder sentir-se castellà (o andalús) i català. Que aquesta qüestió sigui viscuda com una contradicció insuperable és que la identitat espanyola és sentida molt sovint com una forma de col·laboració en una situació de dominació. v. exemple següent.
Trencament (o divisió) social. La propaganda dels partits monàrquics espanyols argumenta que l’independentisme ha dividit la societat catalana. Diuen que les famílies catalanes ara estan dividides perquè els partidaris del règim monàrquic espanyol senten un cert malestar (afirmació absurda que pressuposa que, quan la voluntat d’independència no s’havia explicitat de manera majoritària, no hi havia ningú que es pogués sentir tractat injustament). Els qui defensen aquesta fal·làcia neguen l’existència de l’opressió nacional del poble català. Combreguen a ulls clucs amb el règim monàrquic actual continuador del franquisme en tants aspectes.
Incongruències en l’entorn polític
Cossos de seguretat v. Forces de l’ordre.
Estat espanyol. Ja hem comentat que és la forma que s’ha adoptat per a parlar d’Espanya com a entitat englobadora o de caràcter nacional. Però no n’hi ha prou amb substituir el terme ‘Espanya’ per aquest terme ‘Estat espanyol’ d’una manera automàtica, perquè hi ha alguns usos que poden comportar, al seu torn, també confusió. El terme Estat espanyol (o estat espanyol, amb minúscules) és útil i clar per a referir-se al territori sota dominació espanyola. Ex: Les Illes Balears i Pitiüses pertanyen a l’estat espanyol. L’energia eòlica no ha estat gaire desenvolupada a l’estat espanyol. A l’estat espanyol, la xarxa de trens d’alta velocitat ha estat mal planificada etc.
Però quan es tracta de formes de dominació pot ser preferible l’ús d’altres denominacions més adequades, com “règim monàrquic espanyol”. Ex: El règim monàrquic espanyol ha esdevingut un despotisme parlamentari. El règim monàrquic espanyol es fonamenta en un bipartidisme semblant a dels antics partits dinàstics etc.
Forces de l’ordre o Cossos de seguretat ---> Forces d’ocupació. Anomenar “forces de l’ordre” unes institucions repressives ben poc valorades per la població és una forma d’endolcir la seva funció opressora. Anomenar-les “forces de seuretat” és un contrasentit, quan el que fan sovint és estendre la sensació d’inseguretat. Les forces armades que mantenen per la força el poder de l’estat espanyol, i concretament del règim monàrquic, són amb més propietat anomenades forces d’ocupació.
Constitucionalistes (partits) > Unionistes (partits)
Minoritari (o que va contra la meitat dels catalans) ---> Majoritari. Els partits monàrquics (partidaris del règim monàrquic espanyol actual) diuen que l’independentisme és minoritari perquè, en les eleccions realitzades per l’estat espanyol, el nombre de vots dels partits considerats independentistes no ha arribat al 50%. Confonen les eleccions dins institucions espanyoles amb la voluntat expressada en un referèndum. L’únic referèndum que hem fet (i en condicions ben dures) l’hem guanyat per més del 90% dels vots favorables. Les altres votacions, a més de fer-se en un marc de repressió, amb trampes i inhabilitacions arbitràries, no s’han de confondre amb una decisió davant una pregunta binària i sense repressió i amenaces, presa en un referèndum com cal (que és el marc que expressa amb netedat la voluntat popular en casos d’autodeterminació). Considerar, a més, que totes les persones que no voten els partits independentistes són contràries als objectius independentistes (‘la meitat dels catalans’, diuen) és una falsedat que no es pot utilitzar legítimament al marge d’un referèndum. L’independentisme és actualment majoritari, segons les regles electorals parlamentàries; i també en la seva capacitat mobilitzadora innegable.
Règim del 78 ---> Règim monàrquic espanyol. Anomenar aquest règim corrupte i despòtic com a “Règim del 78” és un maquillatge excessiu, impropi de qualsevol grup que vulgui combatre la dominació. Aquest règim és una monarquia estatal espanyola en la seva essència, en un sentit continuador del franquisme amb unes mateixes estructures nascudes i inflades per les oligarquies estatals.
Unionistes o Constitucionalistes (partits) ---> Partits monàrquics espanyols.
Els partits del règim no haurien de ser anomenats “unionistes” ni “constitucionalistes” que és una manera d’amagar la seva funció de servir de garantia de continuïtat a un règim injust i sense suport popular a casa nostra. El PSOE (amb les sucursals: PSC-PSPV-PSI) és, doncs, un partit monàrquic. I cal que sigui conegut així i tractat d’una manera adequada a la funció reaccionària que fa de manteniment de les oligarquies en el poder.
Hi ha, a més, organitzacions que s’autoanomenen també unionistes que són de fet neofalangistes, neofranquistes i neofeixistes. Aquells partits monàrquics (com Ciudadanos, el PP i altres de semblants, així com sectors importants del PSOE) que, a més de defensar el règim monàrquic, defensen el franquisme en diferents aspectes (evitant-ne la condemna o la crítica, per exemple) poden ser qualificats pròpiament de neofranquistes. I aquells altres que impulsen accions de suport a la repressió del règim, fins i tot per mitjà de bandes de carrer i creen falsos debats amb l’objectiu d’evitar la protesta i l’avanç de la consciència política de la població (accions pròpies del feixisme) poden ser anomenats pròpiament neofeixistes o neofalangistes. És una contradicció molt greu convidar a debats polítics democràtics, grups contraris a l’intercanvi de les idees, quan el seu objectiu és la negació del debat per a esclafar el pensament lliure i impedir fins i tot l’exercici de la protesta contra la repressió, com fan les bandes de carrer de caràcter falangista.
* * *
El llenguatge inadequat que massa gent, amb consciència catalana, fa servir de manera irreflexiva ens amaga la realitat de contextos que ens son hostils. Amagar o endolcir una situació d’opressió és mig acceptar-la. Si volem ser lliures, el nostre pensament i el nostre parlar han de ser els propis de persones lliures. Per a començar a avançar col·lectivament en aquest sentit, he aportat uns quants exemples que poden servir de mostra i d’exercici de correcció conceptual o, com diu el llibre publicat recentment, de “sintaxi nacional” correcta. Tot seguit enumero els títols d’obres interessants sobre el tema d’aquest article, dins els quals es poden trobar conceptes i exemples que poden ampliar les qüestions que hem suggerit.
Llibres recomanats
Recomanem, per al que fa al cas, cinc llibres que tracten sobre dues qüestions principals: sobre la correcció conceptual; i sobre el concepte històric, lingüístic, cultural i polític de nació, especialment fent referència a la nació catalana, els Països Catalans.
Elements per a una sintaxi nacional. Benítez, Castellanos, Costa-Pau (2019). Llibres del segle: Girona
Les paraules de la nació. Ferran Lupescu (2019). Edicions del 1979: Barcelona
El Fenomen nacional. C.Castellanos&R.Castellanos (2015). Edicions del 1979: Barcelona
El País Català i els altres. Ferran Lupescu (2018). Edicions del 1979: Barcelona
Introducció a la Història dels Països Catalans. Botran, Castellanos, Sales; amb pròleg d’Eva Serra (2014). Edicions del 1979: Barcelona
