Ara que ja tothom (o gairebé tothom) ha paït els fets d’octubre de l’any passat i que, qui més qui menys, tots anem superant el dol per allò que hagués pogut ser i no va acabar sent, és hora de mirar endavant i reemprendre la perduda iniciativa. Per anar a on? Doncs a un altre octubre, evidentment, però amb els instruments, els aliats i la força per transformar un altre mandat democràtic (el de l’1 d’octubre va expirar el 21 de desembre, ho sento) en un nou marc jurídico-polític (en forma de república, sí).
I no, jo tampoc tinc l’estratègia guanyadora que tothom reclama però ningú dibuixa. El què sí que sé és que per seguir acumulant forces, per ser més, no podem restar immòbils sinó que ens cal seguir plantejant batalles que puguem guanyar a curt i mitjà termini. I n’hi ha, i tant que n’hi ha. Aquí en plantejo algunes de més o menys obvies, però n’hi ha moltes més, per descomptat.
1. Una gran mobilització a Madrid encapçalada, per exemple, amb la primera frase de l’article primer del Pacte pels drets civils i polítics de Nacions Unides,: Tots els pobles tenen dret a l’AUTODETERMINACIÓ. I a darrera, qui vulgui, catalans, bascos, gallecs, castellans, espanyols, amazighs… Cent o dues centes mil persones manifestant-se per l’autodeterminació al centre de la capital del Regne posaria sens dubte molt nerviós a l’Estat i recordaria a la societat espanyola que té un problema del qual no pot abstraure’s. Una mani d’aquestes característiques tindria un ressò potent a nivell internacional i interpel·laria als demòcrates espanyols a prendre partit: o amb la ultra-dreta o amb la sortida democràtica. A més, a nivell intern, una mobilització d’aquesta mena, un desplaçament amb victòria a camp contrari, suposaria una injecció de confiança, autoestima (i èpica practicable) a un moviment independentista que, ara per ara, és evident que ho necessita.
2. Desemmascarar la Constitució de 1978. L’anomenada Carta Magna és el principal (i únic) argument d’aparença democràtica que té l’Estat i l’unionisme per negar el dret a l’autodeterminació, per això sempre hi van a parar. Ara que farà 40 anys de la seva aprovació, intensificaran les lloances i la defensa del seu text sagrat i, per això mateix, l’independentisme no pot deixar passar l’ocasió de llançar una campanya amplia i pedagògica destinada a explicar en quin context es va aprovar, quines eren les alternatives reals i perquè la legitimitat que li atorguen no és tal. A molts de nosaltres ens pot semblar innecessari aquest exercici, perquè la credibilitat democràtica de la Constitució del 78 i del règim que va generar està clarament en qüestió en el nostre entorn habitual, però a nivell internacional, estatal i en importants sectors polítics del país, això no és així i l’esforç per desmuntar l’argumentari constitucionalista és més que necessari; imprescindible, de fet.
3. Guanyar les eleccions municipals. Una altra ocasió ineludible per reforçar i ampliar la majoria política a favor de la independència o, si més no, a favor del dret a l’autodeterminació. Hauríem d’arribar a l’estiu amb, no només amb un 80% dels municipis de Catalunya amb ajuntaments republicans i/o autodeterministes, sinó, i molt més important, un 70% de població amb governs municipals d’aquesta mena. I això com es fa? A segons on amb llistes unitàries, en altres llocs amb llistes àmplies amb el suport de més d’una força política i, en altres, presentant persones i programes pensats per governar i per fer-ho en coalició si és necessari. Anem tard, falten només 8 mesos, però encara hi som a temps.
