"La gent de muntanya tenim controlats tots els passos fronterers, et convé estar bé amb mi", li diu Mireia Boya, divertida, a un Lluís Llach que s'ha acostat per fer-li broma, afectuosament, en un racó del Parlament. A Boya (Sent Gaudenç, Occitània, 1979), el fet de nedar contracorrent no li impedeix trobar espais d'intersecció amb altres forces polítiques. Assenteix quan se li recorden els lemes de campanya del seu partit ("la CUP no fallarà") i té clar que, si és necessari, anirà a la presó per defensar les conquestes d'un Parlament que és a tocar de la sobirania.
El que està esperant tothom en aquest país és que hi haurà un moment en què es trencarà alguna cosa. L’endemà d’aquest trencament, on es veu vostè, a les institucions o al carrer, a la presó si convé?
A la presó si convé, sense cap mena de dubte. Jo, si puc, estaré al carrer, però no és descartable que tots els que som càrrecs ens haguem de quedar dins de la institució a defensar-la. I que la gent estigui al carrer, evidentment. Ben bé no sé on seré, però en tot cas, a casa segur que no. Ningú no hauria de quedar-se a casa, el dia que això passi.
En quin moment creu que es produirà el gran xoc de trens, i per tant, el trencament?
Seran diferents moments de xoc que es produiran en cadena. Però el gran moment de xoc serà la convocatòria del referèndum unilateral, sense cap mena de dubte. Una inhabilitació de Carme Forcadell serà també un moment important, el que passa és que hem d’acabar de veure si el fet que vagi a judici és suficient, o hem d’esperar la sentència, o la seva execució provisional. En tot cas, l’espai de temps entre l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica, la regulació del referèndum i la seva convocatòria serà el moment més important per defensar la nostra sobirania. El dia del referèndum també serà un moment complicat, i si guanya el sí, el període d’aguantar el resultat i fer-lo realment efectiu serà clau. I en aquest sentit, la gent haurà d’estar al carrer. No pot ser que anem a votar i ens quedem després a casa. Serà el moment del xoc de legalitats, uns diran que val la legalitat espanyola i els altres la catalana.
La lectura dels resultats serà el gran xoc?
Sí, perquè si guanya el sí al referèndum, començarà tot un altre període amb la declaració unilateral d’independència. Això ho haurem d’aguantar i fer valer, perquè l’Estat segur que no ho reconeixerà.
La clau és el carrer? Si es fa per dalt, és un 6 d’octubre de 1934.
Sense cap mena de dubte. Si no hi ha mobilització al carrer, els 72 diputats que estem al Parlament, més els consellers del Govern i els alts càrrecs, som quatre! Si no hi ha mobilització, aquest procés d’independència difícilment el podrem portar fins al final. De fet, si ha començat al carrer, no tinc cap dubte que la gent continuarà al carrer, perquè nosaltres només responem a allò que la gent fa anys que demana i que va votar el 27 de setembre de 2015. Només per això estem aquí. Si una àmplia majoria no ens ajuda, nosaltres som quatre contra l’Estat i totes les seves armes.
Contempla la possibilitat que l’Estat impedeixi el referèndum per la via coercitiva?
Sí, és clar que la contemplem, estic convençudíssima que l’Estat farà tot el que estigui a les seves mans per impedir-ho. El que no sabem és fins a on s’atrevirà a arribar. Coincideixo amb Arnaldo Otegi que faci el que faci l’Estat, ha perdut. Tant si el deixa fer per omissió d’acció com si ve a precintar les urnes, suspèn l’autonomia o pren el control dels Mossos d’Esquadra. En tots els escenaris, l’Estat haurà perdut tota la credibilitat democràtica i internacional.
Dona per fet que el referèndum es farà.
L’única possibilitat que no es faci el referèndum està a les nostres mans, o dit d’una altra manera, està a les nostres mans que es faci el referèndum i que no perdem aquesta oportunitat. I darrere d’això hi ha tota una lògica de veure com ens hem d’entendre amb el nostre enemic de classe, amb aquests convergents que no parem de criticar dia rere dia, perquè han fet trenta anys de política que ha estat nefasta per a les classes populars d’aquest país. Com podem confiar en uns partits en els quals no hi hem confiat mai. I ells també, com un convergent pot confiar en algú de la CUP quan hem enviat Mas a la paperera de la història, el primer no als pressupostos, la qüestió de confiança a Carles Puigdemont, no sé quantes votacions perdudes al Parlament en educació, salut i territori... La qüestió de la confiança és cabdal.
Hi és, aquesta confiança plena?
Jo crec que tant Junts pel Sí com nosaltres hem de confiar, i la unitat és l’únic camí per tirar això endavant. En aquest sentit, mirada amb llums llargues i mirar fins a on volem arribar, anem-hi plegats i amb molta calma i molta intel·ligència. Perquè de soroll segur que n’hi haurà. L’Estat sap que la nostra debilitat és confrontar-nos, i és facilíssim. Crec que Madrid anirà per aquí, a part de judicis, multes, inhabilitacions i altres mesures puntuals a càrrecs del Govern, l’única manera de trencar la força dels representats elegits democràticament és confrontar-los. El Govern és d’un color polític, però dins del Parlament som dos. Aquesta confrontació la buscaran, i hem de ser prou intel·ligents com per no perdre l’objectiu, encara que en algun moment ens tirem els plats pel cap, que ens els tirarem, perquè al mes de març tenim el judici del cas Palau, que representa una manera de gestionar els recursos públics d’aquest país que no volem.
Aquest discurs unitarista no és el discurs que moltes vegades s’ha escoltat de la CUP, en el sentit que en molts moments s’ha avantposat la confrontació. Per exemple, amb la frase “Hem enviat Mas a la paperera de la història”.
Sí, també. Són moments diferents i personatges diferents. Una de les cares visibles de tot allò que es jutja amb el cas Palau, de la manera de gestionar i de fer, és l’Artur Mas. Si has de construir un país de bell nou, més just i més solidari, has de trencar amb un passat que ha marcat les darreres dècades d’aquest país. Si no, és un simple canvi de bandera.
Un procés d’independència és inevitablement transversal. En aquest sentit, vostès veuen prou determinació a JxSí i en concret al PDeCAT com perquè els generi aquesta confiança de què parla? I hi ha garanties que els propers mesos hi haurà una acció unitària malgrat que l’Estat buscarà esquerdes?
La determinació de JxSí és pública, i les declaracions dels diferents portaveus del Govern van en aquesta línia. En tot cas, nosaltres estem aquí per assegurar-nos que allò que diuen en públic ho estiguin preparant en privat. Si al final no es fa i ens adonem tots que ha estat una maniobra partidista i unes lluites de poder dels partits del Govern, nosaltres ho criticarem, però el més greu és que hauran enganyat els ciutadans i ciutadanes, els traïdors seran ells. Si no fan el referèndum, serà la mentida més gran de la història. Serien uns mentiders tots, des de Puigdemont fins a Junqueras, passant per la Marta Rovira i en Jordi Turull. El preu a pagar seria molt alt.
En tot cas, la CUP té motius tangibles per confiar-hi?
Tenim converses regulars amb el Govern i s’estan fent passos ferms cap a la realització d’un referèndum.
Durant el debat dels pressupostos, la CUP va dir que tenia la sensació que ERC estava mirant des de la barrera la disputa entre la CUP i el PDeCAT. Hi ha diferències substancials entre els dos socis de Govern?
No sabria dir-ho, perquè ells no paren de repetir que són JxSí. Conselleries que les porta ERC de vegades veus alguna política que realment és poc d’esquerres, i al contrari, conselleries del PDeCAT que en sorprenen positivament. És difícil diferenciar el PDeCAT d’ERC ara mateix. I aquest ha estat un dels problemes. Sí que ERC s’hauria d’haver mullat més, perquè compartim amb ells que els pressupostos eren una oportunitat per eixamplar la base.
La CUP va fer una aposta clara amb el procés constituent per atraure els comuns. Tenen algun indici que acabaran fent el pas? Fins avui, deixen clar que sense el permís de l’Estat no faran cap pas.
Això dels comuns és com la casa gran del catalanisme... Els quatre partits tenen posicions diferents sobre el referèndum. Molts han pujat al carro del referèndum perquè no entrar en aquest espai polític és la seva aniquilació com a força política. Potser estan més aquí pel poder que perquè realment es creuen que el canvi és possible. O no són esquerra, o són esquerra aburgesada que vol conservar cadires a les institucions.
Aquest entorn que ha pujat al carro del referèndum a empentes, creu que ho ha fet per por al que li ha passat al PSC, i per aprensió als aliats que trobarien a l’altra banda, el PP i C’s?
No tinc clar que hagin pujat al carro encara. No es mullaran fins al final, fins que vegin que és inevitable haver de fer una campanya pel referèndum, i ja veurem fins i tot si s’atreveixen, perquè les seves bases estan molt dividides entre el sí i el no. Si són demòcrates, ho hauran de fer. Al final, el seu projecte de país és només destruir Convergència. Un projecte basat només en la destrucció d’algú sense dir què construiràs, està buit de contingut. Nosaltres compartim la part de la destrucció d’un determinat model social, econòmic i de territori, però tenim l’oportunitat de construir una cosa de nou i en positiu. La crítica és molt important, però l’autocrítica encara més.
Es pot fer la independència sense la dreta?
L’independentisme és completament transversal, i no es pot negar que una determinada dreta independentista hi ha de ser, de la mateixa manera que no es pot permetre el discurs d’aquesta dreta independentista que diu que l’esquerra més radical de la CUP millor que no hi sigui. Hi hem de ser tots, perquè si no, no ens en sortirem. Ja ens barallarem molt després, això segur. I ja ens barallem ara.
El procés ha tingut un cost per a molts partits. També per a la CUP. Quin preu està pagant?
Hi ha una cosa que la majoria del país trobava lògic que féssim però que no es reconeix prou, l’aprovació d’uns pressupostos que no compartim en absolut. Aquest esforç és equiparable al que van fer els convergents amb el pas al costat d’Artur Mas. L’havia de fer perquè representava un model de societat no compartit per una àmplia majoria dels catalans.
La CUP ha tingut costos de cohesió. Per exemple, el seu candidat a la presidència, Antonio Baños, ja no hi és.
Però està superat. Tensions sí, però ni ens hem trencat ni ens trencarem, la unitat popular va molt més enllà del que representa la CUP, i al darrere hi ha unes polítiques que tots defensem. No hi ha diferències ideològiques substancials dins de la CUP. Els mitjans de comunicació han fet una mica de sensacionalisme, però la cohesió interna existeix, i vull defugir el discurs de bons i dolents, perquè no té base.
La CUP va fer una gran campanya a les eleccions del 27-S, probablement, la millor. El missatge era “la CUP no fallarà”, però l’angoixa principal dels més de dos milions de persones que surten al carrer és la relació entre la CUP i JxSí. S’han donat prou garanties que l’objectiu és compartit?
Sí, l’objectiu és compartit, però s’ha de donar contingut a la República, perquè és la millor manera de demostrar a la gent el canvi econòmic i social que pot fer el país amb un procés constituent. JxSí tenia al seu programa la revolució dels somriures, que està molt bé, però no tot seran somriures. I per altra banda, la CUP no ha frenat res, al contrari. Si hi ha un referèndum en marxa és gràcies a la CUP. Si la CUP no hagués estat decisiva, no hi hauria referèndum, perquè no estava al programa de JxSí. I ara tothom és conscient que hi haurà una desobediència, és una cosa com molt normal en el discurs de tot l’independentisme. Fem un discurs realista i no tan happy flower que aquí no passarà res. Hem de ser conscients de qui és l’enemic.
Parlant d’enemics... La CUP vol enviar Mas a la paperera de la història, el mateix que vol fer la justícia espanyola amb el judici del 9N. Els incomoda, aquesta coincidència?
Total solidaritat amb els encausats pel 9N. Ara bé, ni compartim el discurs de la defensa que han fet, que fa un flac favor a l’independentisme, perquè caldrà desobeir, i per altra banda, els mitjans d’aquest país s’han passat una mica presentant-lo com el gran heroi del país i han entrat en una lògica partidista del PDeCAT, perquè hi ha hagut un renaixement de les seves centres com l’au Fènix del senyor Artur Mas. No volem que torni una determinada manera de gestionar els recursos públics que representa Mas, i pot fer que tota una gent que dubta entre el sí i el no s’ho repensi si torna Mas. Hauria de quedar en un segon terme, pel bé de l’independentisme. En aquest món hi ha un problema greu d’egos...
Correm el risc de despenjar la societat aranesa d’aquest procés?
Ara la societat aranesa s’ho està mirant de lluny, perquè els catalans no han sabut interpel·lar-los perquè participin des del primer moment. Però també perquè la cultura associativa no és la mateixa, la gent de muntanya som molt més reservats, molt més nostres. Però a més, com que som una nació diferent, estem esperant a veure què passa per després decidir nosaltres. Hi haurà un referèndum, i tant si guanya el sí com el no a la Vall d’Aran, s’ha de fer una segona pregunta en referèndum perquè exerceixi el seu dret d’autodeterminació.
El Govern català haurà de fer una oferta?
Sí, i negociar amb ells i dir-los què hi ha si es volen quedar, i si volen marxar, algú altre els haurà de fer una oferta.
