La independència és l’expressió del dret a l’autodeterminació que té qualsevol poble. La consecució de la república catalana independent, per tant, també ha de servir per garantir l'assoliment d'aquest dret. L’existència de les comunitats nacionals, en el sentit sociològic del terme, més enllà del simple sentiment, hauria de ser una realitat social acceptada per qualsevol persona amb un mínim de coneixements i racionalitat. En el cas de la comunitat nacional catalana, cal entendre i admetre que la llengua, més que cap altra característica cultural, n’és l’eix vertebrador històricament fonamental. A partde les complexes relacions que determinen qualsevol societat, als Països Catalans el català ha jugat un paper cabdal d’identificació comunitària.
Aquesta realitat s’ha fet evident, sobretot, en les èpoques d’opressió nacional més explícites. Davant les polítiques repressives de l’estat espanyol (que, a poc a poc, va anar prenent consciència d’aquest paper clau de l’idioma), la societat catalana havia mostrat sempre una resistència popular obstinada a preservar la llengua.
És per això que, a partir del Decret de Nova Planta, el català va patir, successivament, un seguit de prohibicions i persecucions que van arribar fins al franquisme, i les conseqüències adverses de les quals s’han perpetuat durant el règim del 78 fins a l’actualitat. Precisament, l’anàlisi del grup Koiné (al manifestdel qual Drassanes ja ens vam adherir en el seu moment) ha posat en evidència la preocupant situació social del català, tot i els anys d'immersió lingüística del règim polític autonòmic.
El moment històric que vivim actualment a Catalunya ens ha portat a una situació francament paradoxal en relació amb la llengua: la necessitat ineludible de sumar persones no catalanoparlants a la causa de l’autodeterminació ha dut dirigents destacats de l’independentisme a negar públicament la delicada situació social de la llengua catalana, tot desenvolupant un vergonyós discurs paternalista adreçat als independentistes de parla no catalana i, alhora, un indigne reguitzell d’amonestacions contra els estudiosos que han posat sobre la taula la crua realitat del català: el 90% de la població que el té com a llengua bàsica, se subordina sistemàticament a l’ús del castellà davant d'un interlocutor que no parla català. No cal dir que l’actitud d’aquests dirigents ens afebleix perillosament davant el veritable procés de colonització lingüística perpretat per l’estat espanyol.
Fins ara, cap de les argumentacions dels qui neguen i amaguen aquesta realitat no ha anat més enllà de la demagògia. És cert que alguns sectors acadèmics, lligats a posicions polítiques contràries a la independència, neguen les conclusions del grup Koiné; però hi ha indicis prou evidents per adonar-se que les interpretacions d'aquests acadèmics no tenen prou abast científic, sinó que formen part de l'estratègia ideològica de l'espanyolisme.
Des de Drassanes instem els dirigents polítics de l’independentisme a adoptar una actitud política, en relació amb el català, científicament honesta i clarament reivindicativa, que eviti qualsevol disposició basada en falsos enfocaments proteccionistes a favor del castellà --per innecessària i per humiliant-- en una república catalana independent. En aquest sentit, els proposem que assumeixin i ajudin a difondre els objectius sociolingüístics que, des del març d'aquest any, promou l'associació Llengua i República, per tal d'incloure, de la manera més realista possible, el problema urgent de l’ús social de la llengua catalana al si del debat constituent per a la República Catalana Independent. També animem tots els independentistes, sigui quina sigui la seva llengua materna, a afegir-se a la defensa de la llengua catalana, tot entenent i fent seus aquests principis bàsics:
1. La reivindicació de la llengua catalana com a llengua pròpia de la futura república catalana independent no suposa cap perill per a la llengua castellana (actualment hegemònica a Catalunya).
2. Que les futures generacions catalanes creixin en un context catalanoparlant és l’única possibilitat de supervivència de la llengua catalana i, per tant, de la nostra comunitat nacional. Aquest fet no suposaria cap amenaça per a la supervivència del castellà (i altres llengües majoritàries, com ara l’anglès) a Catalunya.
3. El català, com a llengua minoritària (i minoritzada) només pot arribar a ser hegemònic a Catalunya si és objecte d’un programa de socialització real i, ara sí, de protecció respecte a les llengües majoritàries que es puguin parlar a Catalunya.
4. La supervivència del català no només suposaria la supervivència nacional, sinó també una contribució més a la difícil però gratificant tasca de preservació de la riquesa lingüística de la humanitat.
Aconseguir aquest propòsit requereix la lleialtat de tothom a l'idioma del país, i és per aquest motiu que encoratgem tots els independentistes a sumar-se a la causa de la llengua catalana.
Drassanes per la República Catalana
Gener de 2017
