Aquesta setmana ens abandona un referent ens agradi o no de l’esquerra. Fidel Castro va donar una volta de torca a les esquerres de tot el món. Ens deixen les seves cendres però no el seu llegat.
Ens deixa que vuitanta somiadors van alliberar Cuba del feixista Batista, ens deixa un progrés social inassolible per a qualsevol país del món en 50 anys. Mal de bé cal recordar les paraules de Eduardo Galeano sobre Cuba “Como nunca pensé que Cuba fuese el paraiso, nunca he pensado que fuera el infierno.”
Partint d’aquesta afirmació, no podem obviar els petits triomfs que l’estat caribeny i el seu poble han conquerit, com una educació i sanitat universal que consumeixen la meitat del pressupost de l’illa. Dins un context únic en la història que ha estat l’únic embarg comercial que s’ha desenvolupat durant 50 anys entre dos estats en pau. Normalment l’ús d’aquesta pràctica va acompanyada de la confrontació militar. Malgrat això, l’estat garanteix uns nivells de benestar impensables dins qualsevol estat centrat dins l’autarquia.
Idò sí, el petit paradís socialista del món dona lliçons d’ajuda al tercer món, fent més de 76000 brigadistes arreu del món, des de l’inici de la revolució. Com un país tan pobre com Cuba pot donar exemple davant de la resta de estats capitalistes?
No vull parèixer un fanàtic de l’illa, però em nego a creure que el món és com és per la recerca de la pau mitjançant bombes com practiquen els estats membres de la OTAN com Espanya o els EUA. Mentre uns manen metges altres manda’m exercits, el llegat de Fidel Castro no és més que, un altre món és possible! La recerca de la utopia no està a prop ni a Cuba i a cap banda del món, tot són passes cap a un món millor.
Malgrat creguem que no hi ha alternativa, cal mirar a altres bandes i mirar que encara que estiguin baix les més pèssimes condicions hi ha coses sagrades que avui aquí som incapaços de garantir. Una vivenda digna, una feina digna, el dret que els nins i les nines vagin a l’escola, el dret a tenir dret a la sanitat o a una pensió, avui es qüestionen, mentre que a un lloc on la gent no té gairebé res ho té garantit i ho defensarà amb lo que faci falta per tenir aquestes prestacions, ja que són conscients de que aquests drets no són el llegat de’n Fidel sinó de la seva revolució quotidiana. Per tant cada cop que ens diuen que no hi ha recursos per les pensions, per l’educació, per la sanitat... els podem dir que un petit país enmig de l’oceà amb un PIB per càpita de 68,23 miles de millones USD*(2011) ho garanteix front als1,393 billones USD* (2013) que disposa Espanya. Ja que no hi haurà democràcia mentre hi hagi gent que recerqui al fems, mentre hi hagi gent que sigui desnonada. Un estat democràtic no només és votar, sinó que també ho és una vida digna.
Per això a tot el poble cubà i als revolucionaris del món les meves condolences, i que el seu exemple sigui un referent per conduir als pobles del món a un nou paradigma basat en la justícia social i la pau.
