“Les amenaces als periodistes seran sancionades amb penes d’entre sis mesos i dos anys de presó.” Fóra bo que aquest dictamen de 2015 fos d’aquí… però a l’Estat espanyol la darrera llei aprovada relacionada amb el dret a la informació és la Llei mordassa i no vetlla precisament per a protegir-lo ni per a protegir qui ens la procura. El dictamen citat està recollit al Codi Penal de l’estat mexicà de Nuevo León i va ser presentat i aprovat per unanimitat fa poc més de mig any. De tenir-lo (i aplicar-lo) aquí, les preocupants escenes que es van veure ahir a Montjuïc -en teoria- no hi haurien estat.
El periodista Enric Borràs, juntament amb vuit periodistes més, va haver de deixar de cobrir l’acte ultra del 12 d’octubre en ser reconegut. Els germans Borràs, el Jordi amb la càmera i l’Enric amb la ploma, són alguns dels periodistes compromesos en la lluita antifeixista que se la juguen per explicar des de primera línia l’extrema dreta més rància i perillosa. Una extrema dreta que compta amb una connivència inexplicable d’un estat mal anomenat estat democràtic. Els germans Borràs, i alguns periodistes més -tampoc no gaires-, se la juguen doblement: per plantar cara al feixisme però, sobretot, per no comptar amb una legislació que els protegeixi d’unes amenaces que surten gratis a qui les propaga.
‘On hi ha un Borràs hi ha repressió; on hi ha repressió hi ha solidaritat’, comentava el també periodista Roger Palà en un grup de Telegram. És poètic i cert, però no suficient. Si ens toquen a una, no ens toquen a totes. Si toquen a un Borràs, o a un Bertran Cazorla, o a un Jesús Rodríguez, o a qualsevol periodista amenaçat o insultat durant els aldarulls a Gràcia, és igual, són només ells (o elles) els que reben. I la solidaritat és bonica i imprescindible, però en casos tan i tan greus hi hauria d’intervenir també la bona voluntat de l’estat que diu vetllar per a nosaltres i això ara i aquí no hi és. Si hi fos, les amenaces de mort no es repetirien periòdicament.
Si ens toquen a una no ens toquen a totes. No pas literalment, que al final és el que compta. I com a mínim, tant els i les col·legues de professió com els polítics que ens representen hauríem de fer pinya per forçar una cobertura i una seguretat imprescindibles per a aquells que ens ensenyen les entranyes d’allò que des de dalt dubten entre amagar i normalitzar.
Coratge, solidaritat i seguretat.
Una abraçada, valents imprescindibles!
