Des de l'altra banda dels murs de la presó de Logronyo se sentien els crits dels reclusos conscients que sortia un dels seus i que alguna cosa començava a canviar després d'anys d'haver-se aturat el temps. Hores d'espera van interrompre's per una llunyana figura carregant la bossa que recollia les restes dels últims anys, privat de llibertat. Era Arnaldo Otegi, sorneguer, caminant una mica més lliure. No del tot, car l'Estat, que mai falla ni perdona, li ha impedit ser candidat per EH Bildu a les eleccions autonòmiques.
Entre la munió de bascos que volien donar la benvinguda al líder independentista també hi havia una bona colla de gent que havia vingut des de Catalunya. Un gest gens casual que Otegi va voler recompensar lluint una estelada a la solapa de l'abric que l'arrecerava d'aquell gèlid matí de març. Al cap i a la fi, Arnaldo Otegi tenia molt clar que la via catalana havia de marcar el costerut camí de l'esquerra abertzale, ben allunyat ja, de la destral de guerra que ell mateix va fer enterrar i que li ha costat més de set anys de presó.
Lluny queden aquells anys on la basquitis predominava l'escarransit ambient independentista català. Aquella síndrome, fruit del mimetisme acrític, va acabar arrelant fort. Hi va haver èpoques en les quals bona part del grafisme de l'esquerra independentista era una calca desvergonyida dels dissenys d'Herri Batasuna, Jarrai i les Gestores Pro Amnistia. La música en èuscar sonava arreu i les bandes apadrinades per Fermin Muguruza sempre rebentaven l'aforament dels locals catalans. En algunes paradetes que venien llibres "del rotllo" durant la Diada de Sant Jordi, era més fàcil trobar exemplars publicats per Txalaparta en llengua castellana, que no pas llibres en català del nodrit panorama editorial de casa. No tot però, era seguidisme cec, també era ben viva la germanor que no anava més enllà de la simpatia i la solidaritat que generava el fet de compartir horitzons i enemics malgrat seguir camins volgudament diferents. No obstant això, la ingerència d'ETA en terres catalanes, també van acabar per crear anticossos entre l'independentisme a tot allò vingut de les terres basques, especialment després de constatar massa vegades que els incomptables gestos de solidaritat quasi mai eren correspostos.
Tot plegat, com el camí sense sortida de la bogeria anomenada "la socialització del dolor" que va practicar ETA, va acabar per ensorrar-se com un castell de cartes després d'anys d'autodestrucció. Les armes van quedar soterrades pels morts i el patiment acumulat a banda i banda de la trinxera. L'esquerra abertzale finalment va fer un cop de timó, i a poc a poc, la basquitis va desaparèixer per acabar invertint les tornes. Otegi va entrar a la presó l'any 2009 amb una ETA que encara havia d'anunciar la seva fi i el procés català estant encara a les beceroles. En va sortir l'1 de març de 2016 amb una estelada a la solapa i dient coses com "Catalunya és un referent i ens està donant una lliçó".
D'aquí a pocs dies, els bascos estan cridats a votar a un seu tros de país. A l'escenari, nous actors i vells figurants: Un PNV més autonomista que mai; EH Bildu volgudament decapitat i amb les enquestes en contra; la nova marca basca de Podem esgarrapant vots dels socialistes bascos i els abertzales; un PP monolític que s'ha quedat sense boc expiatori; el PSE que pot perdre la meitat dels seus diputats i el partit d'Albert Rivera que aspira, com a molt, a aconseguir un miserable escó. Un escenari nou per un conflicte vell on els nous actors fins i tot prefereixen pactar amb els de sempre. Resulta que el pacte preferit entre els votants de Podem per governar Euskadi, és la suma del vell PNV amb la sucursal de Pablo Iglesias. Podem i PNV governant plegats, aquesta és, ni més ni menys, l'opció preferida pel 34% de votants del partit liderat per Pili Zabala.
Paga la pena mirar per l'espiell de les eleccions basques perquè hi passen coses esplèndides. Només en un escenari de ciència ficció podríem veure un dirigent roig-verd-violeta com Joan Coscubiela piulant declaracions de la dreta basca sense cap afegitó apocalíptic. Ara imagineu, per uns instants, l'exsecretària general de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart, afirmant coses així: "Pot agradar o no agradar, però no es pot negar que Convergència té projecte". Obriu els ulls i canvieu Convergència per PNV i sabreu exactament el que va dir Ubasart. La mateixa Gemma Ubasart que va afirmar de cara a les eleccions del Parlament d'ara fa un any, que usarien l'odi contra Mas durant la campanya electoral. No cal buscar tres peus al gat. No és el mateix el PNV d'Urkullu que el PDC de Puigdemont. No és el mateix salvaguardar la unitat d'Espanya amb el concert econòmic com a esquer que, malgrat la incertesa i el terratrèmol intern, apostar per la veritable sobirania del poble català. No és el mateix dir-se revolucionari que ser-ho.
Ara és l'hora dels bascos. Benvinguts sigueu. Compartim horitzó, enemics i fins i tot subterfugis vestits de morat. Ara també compartim el camí. Som-hi doncs, que si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
