– Podem parlar? – em diu una amiga per telèfon, amb veu tremolosa.
Als pocs dies quedem per prendre alguna cosa en un bar tranquil. No sap per on començar, se sent avergonyida. Finalment, m’explica que porta temps gitant-se amb un amic que no para d’insistir amb practicar sexe sense condó. Ella, amb molta paciència, li explica perquè no li sembla una alternativa i el fan servir. Aquest procés es repeteix quan hi ha trobades íntimes, incomodant la meua amiga, que es veu en la tessitura de repetir la mateixa classe d’educació sexual i sentit comú una vegada i una altra. M’explica com ell intenta que canvie d’opinió fent ús de bromes, rialles, carícies, afalacs que òbviament, són pur xantatge emocional.
Aquesta matinada va passar una cosa que pràcticament la té en xoc. Em relata, com es va despertar en mig de la nit, veient al seu amic sobre d’ella, obrint-li les cames. “Què fas?” li pregunta, mentre ell s’aparta, dient que no ha fet res. Ell es justifica; pel que sembla, li agrada tant, que ha sentit desitjos d’acariciar-la mentre dormia. “No t’enfades”, li repeteix. Com la veu parada, afectada, minimitza el problema, fins que sona a anècdota sense importància. La meua amiga, l’escolta i calla. Ara, mentre m’ho explica, la situació agafa força i se sent terriblement dolguda. Una part d’ella vol explotar, plorar, ignorar-lo per sempre, insultar-lo. Una altra part, vol comprendre’l, perquè li agrada, perquè ell no pot ser aquesta classe d’homes, perquè a una dona com a ella, preparada, que ha viatjat, no li passen aquestes coses. Perquè senzillament se’n culpa.
No volem parlar d’intent de violació, ni d’abús, no volem, això és tan dur! Encara que ho diem sense dir. Però som diplomàtiques. Tan diplomàtiques que semblem dues dones que veuen, escolten i callen, reproduint el paper de dones sacrificades que són felices malgrat tot. Ens fiquem de ple en aquest rol que per omissió legitima la violència i els abusos en qualsevol de les seues expressions, en aquest discurs que s’oblida de la violència de gènere i les conseqüències del patriarcat, o que diu que existeixen però en altres llocs, fora del nostre entorn.
Em sent malament. La meua amiga fa esforços per autoenganyar-se i canviar de tema. Diu que ho té clar, que no tornarà a quedar amb ell però ell no para de enviar-li missatges per Facebook, Whatsapp, aposte a que si poguera faria senyals de fum per quedar una altra vegada amb ella.
Ell no necessita fer-li massa xantatge per a què no conte l’ocorregut, sap perfectament que ella, en un intent per passar pàgina i per no veure en ell un violador, en un intent per superar la culpabilitat, no dirà res. Si ho digués tampoc aconseguiria gran cosa. La societat veuria a un bon xic, que estudia i treballa, que és simpàtic, ha tingut parelles i és estimat al seu poble, un xic que no pot ferir ningú. Després vindrien les acusacions de dona exagerada i / o massa sensible, les preguntes incòmodes respecte a si anava borratxa o no, o el debat entorn al percentatge de responsabilitat que té per anar-se’n al llit amb un home que no és la seua parella formal. Fins i tot comprendrien les necessitats sexuals de l’home, aquest que no pot contenir-se quan parlem de sexe. Tot menys assenyalar al veritable culpable; l’amic que buscava manipular la seua companya per no fer servir el preservatiu i que en no aconseguir-ho, va intentar abusar d’ella.
Aquesta situació no és un cas aïllat. Mil històries corroboren que això passa, però la violació i l’abús no és això per a la nostra societat. Les violacions i els abusos ocorren en un carrer fosc, a altes hores de la nit, a dones solitàries, les violacions es produeixen per bojos, obsessos, pervertits, encaputxats, desconeguts, les violacions passen en altres països o en barris marginals, a dones roïnes. Si directament no hi ha penetració, l’abús es queda en res, l’assetjament passa per una forma de lligar i la coacció una manera lògica d’intentar convèncer a l’altre.
Ens han llançat el missatge que l’alliberament sexual ha arribat, que podem anar-nos all llit amb qui vulguem, quan vulguem, com vulguem. Que tot està aconseguit. Que el porno és accessible per a tots i totes, que les dones parlen de masturbació. Que tot és bonic. Però no ens han dit que el patriarcat ha consumit tot això. Se l’ha quedat per a ell i sobre ell ha fet la seua lectura. Una lectura de submissió de la dona, una lectura perversa.
Així les dones poden practicar sexe des de ben joves, prou per demostrar que són éssers actius sexualment, però sense passar-se per a no ser tractades de putes. Dones que porten condons a la bossa però a les que se’ls demana contínuament que cedisquen als desitjos del mascle i tinguen sexe sense protecció. L’important és ser una dona disposada a donar plaer, tot i que el plaer vinga servit en una safata plena de riscos.
Durant la nostra vida, les dones ens hem d’enfrontar sistemàticament amb aquestes situacions. Expliquem fins a l’extenuació perquè volem practicar sexe amb protecció davant d’una societat que “ens entén-però no” i que juga una vegada darrere d’una altra amb les dues imatges que ens defineixen segons el masclisme; “santa o puta”. Les campanyes “posa-te’l, posa-li’l” per a la població més jove no eliminen el patriarcat, si en les seues pel·lícules favorites el sexe és ràpid i ningú fa servir el preservatiu, si en les cançons que escolten l’amor és dolorós, possessiu, una lluita de poder on l’home guanya, si el porno està destinat a ells, la penetració és el centre de l’univers, si els condons han de ser extra fins perquè aquesta meitat de la societat amb privilegis puga sentir focs artificials en ejacular dins de la vagina d’una dona, si la indústria anticonceptiva ja no pensa en elles si no en ells, si inventen pegats per a nosaltres, si ens hormonen fins a l’infinit amb tot el que això comporta, si les farmacèutiques parlen fins i tot de medicació preventiva del vih/sida que facilite el sexe sense preservatiu i sense risc de contagi del virus, tot per tal de fer-li la vida més fàcil a una societat falocentrista, tot per tal de que ell no patisca posant-se un tros de làtex en el penis.
Les estadístiques confirmen que les nostres relacions sexuals no són tan igualitàries ni tan lliures, que seguim sent atacades sexualment per homes que coneixem i amb qui ens relacionem:
– Als Estats Units, 1.5 milions de dones són violades i/o pateixen assalts sexuals pels seus marits, els seus companys o ex companys.
– 120 milions de xiquetes i xiques de no més de 20 anys al món han patit violació o abús sexual.
– Més de la mitat de les dones europees, han patit assetjament sexual de qualsevol tipus.
– 35% de dones al món, han patit violència física i/o sexual de la seua parella o d’altres homes.
– 70% de dones al món han patit violència de qualsevol tipus de la parella.
– A L’Estat Espanyol, 9 de cada 10 joves admet exercir violència psicològica contra la seua parella, aquest tipus de violència, és un clar predictor de futurs episodis de maltractament físic, on s’inclou l’abús sexual.
Moltes dones m’han relatat les seues experiències. Vull compartir algun dels casos, perquè aquests casos, som totes:
1- Intent de violació en una festa per part d’un amic.
2- Violació per part de la seua parella.
3-Insistència per part del seu company de mantenir relacions sexuals, com ell vol, quan ell vol i on ell vol.
4- El seu company sexual es posa el preservatiu, quan ella no pot veure-li, se’l treu i li penetra.
5- Insistència per part de parella / amant / amic per no usar el preservatiu.
6- Mentre practiquen sexe sense penetració, el company sexual que la masturba des del darrere, aprofita l’orgasme d’ella per introduir-li el penis i ejacular sense protecció.
7- Mentre s’acaricien, es freguen, llisquen, el company sexual porta el penis a la vagina i l’introdueix, sense preservatiu, quan ella li diu que pare, el company sexual diu que s’espere.
Després de totes aquestes experiències elles han plorat, s’han sentit usades, ultratjades, desvalgudes, depressives, humiliades, ferides i maltractades, s’han trobat en sales de planificació familiar o fent-se les proves de ETS, nervioses i ansioses amb la sensació de no ser més que un objecte, una cosa a la qual tots poden accedir quan vulguen i a la qual penetrar sense més.
Per tot això, cal educar des del feminisme perquè ells respecten i elles es defensen, perquè ells no insistisquen, ni manipulen i elles denuncien amb tot el suport de la societat. Volem un sexe segur, volem ser respectades, volem que s’acabe aquesta forma de potenciar la cultura de la violació.
Cal denunciar aquests fets traumàtics, assenyalar amb el dit els homes que els porten a terme, tant és que siguen els nostres amics, els nostres companys o marits, tant és que els hàgem conegut fa dues hores en una discoteca, és igual la dimensió de nostre escot i és igual com siga la nostra vida sexual, ningú té dret a exercir dominació sobre nosaltres, sobre els nostres cossos, sobre la nostra sexualitat, encontra de la nostra voluntat.
