M’han dit que avui parlés d’història i això faré. Perquè enguany es compleixen 40 anys de molts esdeveniments històrics. Es va crear The Clash, i només per aquesta raó el 1976 ja mereixeria ser en la nostra memòria.
Però crec que no és per això que m’han demanat que parli de 1976. Enguany fa 40 anys de la concentració de Sant Boi per celebrar l’Onze de Setembre. Una manifestació de catalanitat i de reivindicació política. Que es feia a Sant Boi perquè allà hi estava enterrat Rafel Casanova, i per això no tenen cap raó els que volen contraposar la memòria del catalanisme antifranquista amb la memòria de 1714. Però Sant Boi també era clau perquè era al Baix Llobregat, la comarca que havia vist néixer diverses vagues generals, que van anar erosionant el règim.
Però el 1976 es van viure altres fites del moviment polític. Va ser l’any de les manifestacions “espontànies” (o sigui, no tolerades i per tant perseguides) per l’amnistia; va ser l’any que Sabadell va quedar paralitzat per una vaga general i durant uns dies, com va dir Xavier Vinader, a aquella ciutat els obrers van ser els amos; va ser l’any de les vagues de Laforsa, de Roca Radiadors, de la construcció (que va tenir molt impacte a les comarques gironines); de la Marxa de la Llibertat; de les Jornades Catalanes de la Dona, que tornaven a situar el feminisme al capdavant de les reivindicacions polítiques; del Congrés de Cultura Catalana, que agrupava intel·lectuals d’arreu dels Països Catalans; de la Trobada d’Instàncies Unitàries dels Països Catalans; del projecte d’Estatut d’Elx per al País Valencià, molt més avançat que tot el que va venir després; de la sortida al carrer novament d’un diari plenament en català, l’Avui; del Llibre Blanc del Territori, que va deixar les demandes de l’ecologisme i dels moviments en defensa del territori; va ser l’any en què sortia a la superfície l’Assemblea de Catalunya i arreu de les comarques sorgien Assemblees Democràtiques; un any que va deixar una estela que encara s’allargaria fins el 1977, any en el que es viuria la primera manifestació del que llavors es va anomenar Orgull Gai i també l’any de les Jornades Llibertàries.
Tot això es va produir perquè formava part d’un esclat. Formava part de l’activació popular que estava vivint un país. I aquesta era la base del procés constituent que s’havia d’obrir. I si avui parlem del 1976 no és tan sols pel plaer de recordar tot allò; és, sobretot, per la necessitat de tornar a viure un any com aquell, un esclat com aquell, un procés d’activació popular que dinamitzi un nou procés constituent.
Els nostres referents polítics de l’època, els independentistes, participaven de totes aquelles dinàmiques. Mireu com en parlava el Lluita (editat pel PSAN-Provisional) el març de 1976:
«És imprescindible que l’Estatut sorgeixi d’un ampli procés de discussió popular en Assemblees locals, als barris i a les comarques, que en faci un programa polític realment assumit per les més àmplies masses populars de cadascun dels Països Catalans,que l’han de convertir en una arma de poder i una garantia de les seves conquestes»
En participaven però també alertaven de les contradiccions. En el mateix número del Lluita podem llegir:
«Hem de preveure que per tal d’impedir aquesta ruptura i el començament d’un procés constituent (...) les classes dominants espanyoles tornaran a insistir prop dels sectors reformistes de l’oposició per sondejar les possibilitats de divisió del moviment democràtic, temptejar quina pot ser l’extensió dels canals d’integració a fi de propiciar una entesa que comprometi greument el procés de ruptura i garanteixi unes noves formes de la seva dominació».
La història la coneixem. Sabem què va seguir a aquell any 1976 i com es va posar fi a totes aquelles dinàmiques alliberadores. La lluita, evidentment, va servir. Alguns exemples: es van conquerir drets com els que recull la Llei de Relacions Laborals de 1976, per la qual si un obrer era acomiadat improcedentment podia triar entre reincorporar-se a l’empresa o obtenir una indemnització de 60 dies per any treballat (fixeu-vos què lluny queda de l’actual legislació sobre acomiadaments); es va aconseguir que el català guanyés espai a l’escola; i es va guanyar l’amnistia, per bé que també va ser aplicada als còmplices del feixisme.
Ara bé, després d’aquell 1976 van venir els Pactes de la Moncloa, que posaven fi al cicle ascendent de mobilització obrera; la Constitució de 1978, de la qual ara ja sabem que té algun article redactat directament pels militars franquistes, que ho van fer arribar en un sobre als redactors; i el 1979 el manifest dels Marges ja alertava que érem Una nació sense estat i podíem acabar esdevenint un poble sense llengua.
És clar, quan tot això ja havia passat l’independentisme va clarificar la seva posició, i així el Lluita d’un Onze de setembre com avui, però de 1981, encapçalava així la seva primera pàgina: Via fora, independència!
Es tracta, doncs, que ara fem el que no vam poder fer el 1976: la ruptura democràtica i un procés constituent en que no hi càpiguen les influències que arriben en sobres tancats.
Ho hem de fer pels que van ser-hi llavors i es van mantenir ferms en aquell compromís. Com en Toni Lecha, que va fer la difícil travessia dels vuitanta i els noranta fins a passar-vos el testimoni a molts de vosaltres, militants de pedra picada per la independència i el socialisme.
Avui demostrarem la força que té aquest moviment per la ruptura independentista i per obrir el procés constituent. Sapiguem que els titulars de demà ja estan escrits, perquè formen part d’una guerra psicològica: haurem estat menys i es posarà el focus en qualsevol esdeveniment que pugui significar divisió o flaquesa de l’independentisme.
Però no oblidem que avui, com el 1976, com abans havia passat a Portugal, i com ha passat sempre en els processos de transformació política, el motor és el poble organitzat, el poble dempeus, les classes populars agafant les regnes del seu futur polític.
No us deixeu anul·lar aquesta força pels derrotistes que diuen que tot això és fum, que són maniobres partidistes.
Ni us deixeu segrestar aquesta empenta pels sectors conservadors que, arribats el moment, voldran frenar els canvis que imposi la dinàmica popular.
Aquest és un procés popular, vosaltres en sou els protagonistes, i el portarem tan lluny com el poble vulgui.
Visca la Terra!
Albert Botran, diputat de la CUP-CC al Parlament
Discurs a l'acte de la CUP a Salt l'Onze de Setembre 2016
