Els recomane que llisquen la conversa que Josep Rexach ha tingut amb el notari d’Elx Lluís Olagüe, que involuntàriament ha viscut un episodi que apuja el llistó dels atacs a l’estat espanyol contra la llengua catalana, de fet contra totes les llengües que no siguen el castellà.
El senyor Olagüe ha estat arrossegat a una polèmica ben viva i ha quedat atrapat en un laberint jurídic únicament per haver gosat demanar que li arribara la documentació oficial en català. Amb un judici pel mig el resultat final fa feredat: li comuniquen que com que sap castellà no hi ha cap motiu per a demanar res en català. Ai caram.
Atenció al sil·logisme que indica tot un nou camí bastit perquè la nostra llengua sigui senzillament prescindible. L’argument diu que la constitució espanyola obliga tots els espanyols a saber castellà. I que per tant ningú no pot al·legar oficialment que no el sap. Menys encara en el cas d’un notari. I a partir d’això ho resol afirmant que, ja que sap castellà, no hi ha cap motiu d’indefensió si es viola el seu dret de rebre la informació en català, dret sancionat en aquest cas concret per la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. És a dir: com que és evident que saps castellà el català no és pas necessari.
L’anècdota de moment és personal, però s’inscriu en una tendència ben visible a transformar el català en una llengua prescindible. Tendència que implica un canvi radical. Ens proposen la transformació del concepte que totes dues són llengües oficials en una relació asimètrica en què hi ha una de superior i una de secundària. Aquella cosa ridícula que el castellà és oficial mentre que el català és cooficial i prou. Aquest és el camí que volen seguir i ací és on ens volen portar.
