Malthus i 'Els fills són cosa de tots'

Quan sentim l’expressió “els fills són cosa de tots” solem pensar en els infants de la nostra societat i en termes com “educació, sanitat, alimentació”. És a dir, que és responsabilitat de tota la societat que els seus infants tinguin tot allò necessari per arribar a ser adults responsables i beneficiosos per la comunitat. Del contrari, si consideréssim que és única i exclusivament responsabilitat dels pares que un infant estigui ben alimentat, rebi una correcta educació i tingui els mitjans per desenvolupar-se adequadament, hem assumit en general que els problemes socials, perjudicis i despeses posteriors que causaria aquell infant en arribar a adult superen els beneficis de l’estalvi econòmic a curt termini. I ho comparteixo al 100%.

Ara jo proposo reflexionar sobre fer un pas més en el sentit d’aquesta frase: “els fills són cosa de tots”.

Abans però, deixeu-me fer una petita reflexió: suposem que tots els recursos que hi ha a la Terra equivalen a 100. Suposem que tots els recursos bàsics de la Terra (espai, oxigen, aigua, aliments, recursos naturals constructius i energètics...) que necessita una persona humana per tenir una vida mínimament digna equival a 0,0001. A diferència del que propugna el model capitalista de què certes coses només hi tens dret si te les pots pagar (i si no fotet i/o moret), defensem que hi ha un dret real i inalienable de cada persona en néixer a posseir aquest % de recursos del planeta per existir dignament. Això vol dir que no som “La Terra, SA” si no “La Terra, Coop”.

Per tant, l’entrada de nous membres a la nostra cooperativa pressuposa un nou repartiment immediat del % que ens toca a cada un dels recursos del nostre gran però limitat planeta.

Bé, ja hem fet aquesta reflexió? Doncs això vol dir que cada cop que una parella decideix tenir un descendent, a tots els habitants del planeta ens treuen un % del que teníem assignat per  subsistir i se li assigna al nou membre, de forma equitativa. Aquesta reducció de la nostra quota de recursos del planeta es produeix sense la participació de la comunitat. És una decisió individual (bé, col·lectiva si tenim en compte que són una parella normalment). Cada cop que dues persones decideixen dur al món un nou humà, tots els habitants previs perdem un % dels nostres recursos assignats, que només recuperem quan un dels socis de la cooperativa es dóna de baixa (es mor, parlant clar).

Si el nombre d’altes a la nostra cooperativa es superior al de baixes, progressivament cada soci té menys recursos assignats, i si aquesta invitació indiscriminada i no consensuada de nous membres per part de cada soci previ es manté, podríem trobar-nos que enlloc de posseir el 0,0001 de recursos mínims per cap, només podem tenir el 0,000001 disponible. Això si volem ser equitatius. Si no, ho resolem en què qui pot compra la part que vol i té el 1% i la resta es fot i té encara menys. Bé, de fet això em sona. Però pressuposaré que cap lector vol que ningú es mori de gana ni que el planeta sigui un hivernacle a base de boscos tallats per fer camps de cultiu.

Això ens duu a la conclusió efectiva que si cada nova alta pressuposa un repartiment dels recursos que els que ja existíem tenim, les noves altes haurien d’estar planificades, repartides, estudiades i autoritzades per la societat. En altres termes: planificació demogràfica. Sí, com la que feia la Xina fins fa poquet i que els hi ha anat prou bé (excepte per la mala costum de matar el nadó si naixia dona). Pensem-hi bé: només que vulguem planificar escoles, recursos sanitaris, mínims alimentaris amb eficàcia, aniria molt bé saber quants som i quants serem. Perquè si no és com la família que va fent un raconet pensant en pagar la universitat d’un fill, i de cop pareix trigèmins. Tota la planificació i estalvi a la merda i vinga problemes.

Pensem també en la contaminació planetària. Per suposat la tecnologia, el reciclatge, la reutilització, els productes ecològics, les energies renovables són el camí a seguir en qualsevol situació. Ara, no ens enganyem, si enlloc de 10000 milions d’humans que som al planeta fóssim 100 milions, ja podríem ser tots els més bruts de l’univers i agafar el cotxe per anar al bany que el planeta ni ho notaria.

Qui pensi que hi ha d’haver més joves que vells sempre per mantenir l’economia i les pensions, comet el mateix error que els economistes que creuen que el creixement econòmic és infinit i a més estarà generant un problema més greu que el que soluciona, com podrien ser el compliment de les prediccions de guerres per l’aigua. I a més està oblidant tota la nova tecnologia, les teories del fi del treball i moltes altres coses que faran que el model social que coneixem canviï radicalment i que aquest nou model funcionarà millor planificat demogràficament que demogràficament aleatori.

Qui consideri que això és una invasió a la seva llibertat individual, que recordi que la llibertat individual (de la que en sóc un gran fan) és fer i desfer tot allò que un cregui amb la seva vida sempre que no afecti a la dels altres. Però segons el nostre exemple, tenir descendència afecta a la vida de tota la resta d’humans. Per tant, no entra dins la nostra “llibertat individual” estrictu sensu.  A menys que com a pares es renunciï a què la resta de la humanitat ajudi el propi fill en res si es mor de gana en el futur, no té habitatge, no té accés a aigua potable o qualsevol altra necessitat. Però crec que aquesta decisió l’hauria de prendre el propi afectat, l’infant, i és massa petit per decidir res.

Jo mai defensaré  que a una persona humana que ja ha nascut, que existeix, se li negui el dret a res. Té tots els drets i més amb unes hores de vida que aquells que duen 80 anys passejant-se pel planeta. Ara bé, sí que penso que qui no existeix no té drets. No pot tenir dret a la vida ni a res una cosa/ésser que no existeix més enllà de la imaginació d’uns pares que encara no ho són. Per tant,  regular la natalitat humana no afecta el dret de res ni ningú i sí que beneficia els drets de tots els que ja existim.

Com s’hauria de fer això? No ho sé. Potser crear un registre de demandants mundial de paternitat, i un cop planificat el nombre de naixements necessaris per a cada zona del planeta, fer un sorteig anual entre els demandants d’aquests territoris. És una idea.

Ara bé, mentre això no passi, jo per suposat tindré els fills que vulgui o pugui mantenir. Com tothom. Perquè això és molt típic dels humans. Ningú vol pringar en fer res si la resta no participa. Però el que ens hauríem de plantejar no és si ara cadascú de nosaltres ha de tenir fills o no. És si anem demanant que algú ho reguli i demostrem que arribats a aquest punt, estaríem disposats i encantats d’acceptar-ho.

Recordem de nou: Terra, SA o Terra, Coop?