L'escriptor Julià de Jòdar (Badalona, 1942) va ser un dels intel·lectuals que el 27-S va anar a les llistes de la CUP-Crida Constituent. El pacte per a la investidura de Puigdemont, però, el va apartar del Parlament de manera prematura.
Vostè ha estat un diputat molt efímer. Què el va dur a ser un dels dos parlamentaris de la CUP que va plegar?
L'edat provecta. La meva disposició era ajudar a fer una candidatura, no pas a fer de parlamentari. I la CUP disposava, i disposa, de prou gent jove capacitada per fer la tasca encomanada.
En la carta de renúncia, juntament amb Josep Manel Busqueta, deia que la CUP és l'“accelerador del procés”. Després de votar contra els pressupostos de Junts pel Sí, hi ha qui en dubta. Què els diria?
Que l'independentisme té moltes batalles per lliurar i guanyar. I aquesta n'era una. La que s'està lliurant ara, en seu parlamentària, i les que ens esperen a la tardor, no em semblen inferiors.
Així i tot, n'hi ha que tenen la percepció que el procés no avança.
És legítim, i ara com ara, som en una batalla de trinxeres, no pas a l'ofensiva. Però no sóc pas pessimista.
La batalla de trinxeres s'acabarà al setembre, amb l'aval de la CUP a la moció de confiança que ha plantejat el president Puigdemont?
S'està produint un reagrupament al voltant d'un full de ruta posat al dia, i el procés constituent com a canalitzador i dinamitzador alhora. I és a l'entorn d'aquest reagrupament que cal veure l'estratègia de l'independentisme per ampliar l'hegemonia social.
Els vaivens del procés no desorienten l'independentisme?
El procés està farcit de contradiccions que obliguen a reorientar contínuament la tàctica a adoptar. No es passa de l'autonomisme a l'independentisme sense problemes grossos.
Vostè, per quina opció s'inclina: RUI [Referèndum Unilateral d'Independència], DUI [Declaració Unilateral d'Independència], mantenir el full de ruta?
Pel RUI.
I si només voten els independentistes, no hi haurà un problema de legitimitat?
Prèviament, hi ha d'haver una mobilització social entorn del procés constituent que ha d'abastar la discussió de tots els problemes que ens esperen per construir la República de tothom. Després, en parlarem, de qui vota i qui no.
Doncs només ens queden onze mesos, segons el calendari inicial.
Tenim govern, majoria parlamentària, i milions de persones disposades. Si no ho fem, ens passarà, un altre cop, que la timidesa política ens vencerà, tal com deia Pierre Vilar, per damunt de la timidesa lingüística i de la timidesa de la cultura.
Torno a la moció de confiança de Puigdemont. Quin pronòstic fa? Tindrà el suport de la CUP?
Li és imprescindible.
I, per tant...
La CUP no pot resoldre, per ella mateixa, les contradiccions del bloc dirigent actual que governa.
Hi ha el perill d'una nova divisió de la CUP?
Pel que sé, no m'ho sembla. A tots els partits, grups i entitats els cal oxigen. Espero que la Diada d'enguany ens el proporcioni. D'altra banda, el nou secretariat de la CUP està en procés de constitució per afrontar la nova fase.
És la solució als conflictes interns?
Els conflictes interns, com dieu, van més enllà de les qüestions organitzatives: afecten la contradicció de treballar a escala regional quan es volen reconstruir els Països Catalans; la contradicció entre la lluita social i l'activitat parlamentària; la contradicció entre la llei i el desordre imperant al si de la societat; i també la contradicció entre ser una organització de lluita i disposar de 300.000 vots delegats...
Sembla que la CUP no és l'única formació amb contradiccions internes. Com ha vist la formació del Partit Demòcrata Català, en què les bases han tombat diverses propostes de la direcció?
Com una conseqüència de la irrupció d'una nova manera d'entendre la política, que no és merament formal, sinó de contingut. I que es deriva d'una sensibilitat distinta de la gent respecte als usos del poder fins ara. I el cas Pujol no hi està per res, en tot plegat, pel que fa a casa nostra.
Què me'n diu, del paper de CDC i ERC en les negociacions per a la mesa del Congrés de Diputats?
Són els treballs d'anar a Espanya, i amb ells, hi va la trampa.
En què consisteix la trampa?
El forat negre de l'Estat espanyol, la seva burocràcia, les seves majories, la seva cultura menys-que-democràtica, i etcètera, etcètera.
L'ha sorprès el resultat de les eleccions espanyoles tant a Catalunya com a la resta de l'Estat?
¿Hauria de sorprendre a algú la poca substància del PSOE? ¿El vot captiu del PP a l'interior de la Península?
¿L'oportunisme saltimbanqui de C's? ¿El quiero-y-no-puedo de Podemos pel que fa a la “caiguda del règim del 78”?
Confia que el fet que hagi quedat en entredit la possibilitat de reformar Espanya i pactar-hi un referèndum atragui nous votants cap a l'independentisme?
Els nous votants han de ser nous militants; no vot passiu, sinó activat per les oportunitats de canvi generacional, social i moral de la República catalana. No es tracta pas de crear aliances interpartidistes, sinó de mobilitzar la gent per un nou projecte en el qual manin les necessitats i en el qual el poder estigui, si més no, posat en dubte contínuament.
Vostè és d'un barri popular de Badalona. Ho està fent bé l'independentisme per mobilitzar els votants del que, fins fa poc, s'anomenava el cinturó roig? Què caldria fer?
A Badalona, s'està fent molt i molt bé, rebé, em pot ben creure. Al cinturó roig, que havia de ser morat, i ara és taronja, blau i roig degradat, hi ha gent que hi penca des de fa molts anys, gent que se suma a la expectatives creades pel país en marxa, i gent que s'hi sumarà quan vegin que la fundació d'un nou Estat va de debò.
Quan es veurà que la fundació del nou Estat va de debò?
Des del primer moment de la desobediència.
El 27 de juliol, al Parlament, hi va haver un gest de desobediència quan es va desafiar el Tribunal Constitucional i es van votar les conclusions del procés constituent.
Va ser la manifestació pública que la majoria independentista s'ha tornat a posar les piles.
Abans deia que la Diada podria donar oxigen als partits independentistes. Per què?
Perquè el seu lema, “A punt”, vol dir que som a la línia de sortida del procés constituent, matriu de tot el que ha d'arribar, insisteixo, si deixem enrere la timidesa política secular, la dificultat d'estendre idees per crear Estat.
Hi ha el risc que la gent es cansi de mobilitzar-se?
Això és un corrent de fons històric, que ja ha canviat les mentalitats aquí i fora d'aquí. Només li calen bons canals d'expressió, capacitat resolutiva dels dirigents, i audàcia, audàcia i audàcia.
Voldria acabar fent referència al discurs que va fer com a president de la constitució del Parlament de Catalunya, que va ser molt comentat. Vostè va dir que “ja no ens acontenta el pinso” i que el que volen és “sortir de la gàbia”. Veu més a prop la sortida?
Hi havíem ficat la poteta per forçar la porta de la gàbia; certes pors, certes indecisions, certa falta de visió estratègica ens la va fer retirar una miqueta. Hi tornem sense prejudicis.
