El soufflé puja i baixa depenen de com bulli l’olla, també és cert que la base necessària per que pugi o baixí es que hi hagi flama, amb més o menys intensitat, però flama. Per tant, tots/es som necessaris per obtenir un bon resultat, tant les organitzacions, partits, sindicats, espais de debat (com el procés constituent que hem d’engegar ja!), i es clar, la gent, el poble, tant si hi participa directament, com si no. N’és part imprescindible que omple de sentit la nostra lluita.
La qüestió és que no podem demanar i, molt menys exigir, que es mantingui en tensió tot un poble durant anys, i de forma il·limitada…en canvi, el que si cal és que la flama no s’apague, que cogui a foc lent, amb constant construcció ,aquest és l’autèntic indicador que avancem. És la lluita incansable per l’alliberament nacional i la justícia social i l’evidència més clara que malgrat els més de 300 anys de lluites, guerra, dictadures, presó, repressió, assassinats i prohibicions, som aquí. En l’escenari de construcció nacional en el qual es troben avui la nostra nació i en uns Països Catalans més vius que mai.
El 27S al vespre, va ser un dia històric on haguessin tingut que sortir a la palestra, amb força ,eufòrics i prement l’accelerador de la llibertat, però contra tot pronòstic no va ser així. Tanmateix, ara tenim una majoria social i parlamentària independentista i d’esquerres, que obre la porta a la consecució de la república catalana i a la vertebració de tota la nació (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) alhora que el parlament aprova lleis com la de Pobresa Energètica, posant-nos a l’alçada dels països socialment més avançats del marc geogràfic europeu. Aquest escenari és gràcies, en gran part, al maleït i necessari i maltractat soufflé.
Dit d’altra manera, crec que molts cops ens deixem emportar pel romanticisme revolucionari; és llavors quan recordo les converses amb la meva avia, “separatista” i afiliada a la CNT als anys 30, i les preguntes incisives que li feia de com es vivien els dies de República (En aquells dies vivia al barri de Sants (BCN) ) i abans de que esclates la guerra. Les seves respostes varen ser la meva sorpresa. Em contava que la gent vivia amb normalitat; és llevava al matí i , com ella, anava a treballar a les fabriques, al camp o a la botiga. Sabien que eren dies històrics i que s’estaven guanyant drets i que construïen república. Aquesta era la remor del poble. D’altra banda, segurament ,als locals polítics , cafès i cercles militants és vivia diferent, amb més tensió, més eufòria revolucionaria.
També m’explicava com després van ser la gent , la de la remor que se sent, la que vivia el dia a dia d’un treballador (no polític, però si polititzat), les classes populars catalanes, el “soufflé impassible”, el que va anar cap al front, des de tots els pobles i ciutats del país, a lluitar contra el feixisme, per la llibertat, per la justícia social, per república catalana.
Avui, el conflicte polític amb l’estat espanyol torna a ser viu i sobre la taula. Crec, contra pronòstics destructius i autodestructius, que el poble està despert, aspectant, guaitant els esdeveniments. Des de els partits, sindicats, organitzacions, etc, hem de ser punta de llança, hem de seguir empenyent amb optimisme i confiança perquè, com s’ha demostrat al llarg dels segles, que ens hem podem refiar del nostre poble. Maleït soufflé?
“Tornarem a Lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer” Lluis Companys – President Màrtir de Catalunya assassinat pel feixisme espanyol.
JORDI PONS FERRER, DELEGAT PER LA CSC I MEMBRE DE POBLE LLIURE A L’ANOIA
