Aquest diumenge, 22 de maig, la CUP celebrava la seva assemblea nacional. No hi he pogut assistir, però ja fa dies que van prenent cos els desafiaments polítics que la militància de l’organització haurà d’haver posat sobre la taula per enfrontar-se a ells i tirar endavant la seva tasca.
A mi em sembla que el problema principal és el de mantenir la centralitat, no pas en el sentit que se li sol donar com d’equidistància entre forces oposades, sinó en el de combinar correctament la seva posició com a aliat dins la bancada independentista del Parlament i la seva posició com a força al servei dels interessos de la majoria social. Aquesta centralitat no és, doncs, estàtica, sinó dinàmica, i abasta distints aspectes de la realitat política i social. Pel que fa a la política parlamentària, la CUP té un acord de principi amb Junts pel Sí per garantir l’estabilitat del govern, sempre que es compleixi la declaració del 9-N de l’any passat. La seva posició és per força molt inestable, perquè és minoria decisiva a l’hora de donar suport a la política del govern, però no disposa d’eines de poder suficients per contrarestar l’hegemonia dels seus aliats, tant en el govern com en el parlament, els mitjans de comunicació, les xarxes socials, etc. Com a minoria decisiva que és, la CUP es veu sotmesa a la pressió contínua de la majoria de Junts pel Sí, que la vol reduir a la cleda parlamentària i obligar-la a donar una imatge de subordinació respecte als interessos dominants. I quan la CUP es rebel·la contra el paper que se li vol imposar, en nom dels acords formals del 9-N, és denunciada gairebé com a “traïdora” als acords firmats i còmplice dels adversaris de la independència. Però, entretant, la majoria de la bancada independentista vota amb el PP la negativa a un debat parlamentari sobre una ILP; sorgeixen cada dos per tres veus dels que acceptarien de bon grat un acord amb l’Estat per fer un referèndum (pensant més aviat en els Comuns i les eleccions espanyoles del 26-J que no pas en la mateixa dinàmica catalana); proliferen les declaracions sobre l’aprovació dels pressupostos que neguen de bon principi el debat necessari d’aspectes fonamentals –el deute, la redistribució de la riquesa, la reapropiació d’espais de sobirania-- d’una política econòmica en transició cap a la independència; es difon una idea de la ruptura basada en un “moment final”, i es menyspreen els moments concrets de desobediència, com en el cas d’alcaldes i regidors que es neguen a proporcionar informació a l’Estat...
En una paraula, la tàctica de Junts pel Sí és paralitzar la CUP, tant si els dóna suport, per fer-li perdre la seva autonomia política, com si no els en dóna, presentant-la com a “antisistema”, “no fiable”, “assembleària”, etc., etc. No cal discutir, aquí, si la combinació d’ignorància i de mala fe –llegiu les declaracions d’un Quico Homs—fa més mal que una pedregada al procés que diu Junts pel Sí que voldria dur a bon port. El que importa és com, en el seu intent de reduir la CUP a un ramat de xais o a una colla de marginals, Junts pel Sí està fent minvar progressivament les possibilitats d’ampliar la base social de l’independentisme. I aquest intent conté una estratègia molt més perillosa encara, perquè revela les seves dificultats per acceptar la pluralitat social i política del procés –només cal seguir de prop les batalles internes pel control de l’ANC-; o el que és el mateix, demostra la voluntat d’aïllar el Parlament del carrer, de tancar el procés constituent en un marc merament formal, i d’impedir l’empoderament de les majories socials en la construcció de la futura República catalana. I tot plegat, mentre no cessen les batalles entre l’antiga Convergència i ERC pel control de les estructures del futur Estat, cosa que també explica la necessitat contínua de fer de la CUP el boc expiatori per amagar la lluita crua i sense treva pel poder tant al Parlament com al govern.
¿Què hauria de fer la CUP, en aquest context? Penso que ha de mirar al front exterior i al front interior i trobar en cada moment quin dels dos té el paper tàctic principal: això és el que significa la centralitat. M’explico. El front exterior ens dóna la posició de força de l’independentisme en la ruptura amb l’Estat. El front interior ens dóna la posició de força de l’independentisme respecte als seus adversaris. El front exterior verifica contínuament el nivell d’unitat de les forces independentistes. El front interior verifica l’abast de la base social de l’independentisme. Els dos fronts estan relacionats en forma de vasos comunicants, però n’hi ha que els volen separats: és el cas de Junts pel Sí, no pas per mala voluntat, sinó perquè la seva estratègia els obliga. Com que no volen transformar la realitat social, i no disposen de mitjans propis per millorar-la, es limiten a posar-hi pegots –els pressupostos- i a netejar-se la mala consciència pretenent que no faran més retallades; per aquesta via, mai no aconseguiran eixamplar la base social de l’independentisme, perquè no admeten el canvi estructural que ha produït la crisi en les consciències de la majoria. I com que no poden eixamplar la base social de l’independentisme, Junts pel Sí s’ha de plantejar la ruptura amb l’Estat com una mena de rara i afortunada combinació entre el voluntarisme institucional, el canvi de govern a Espanya, les aliances conjunturals, l’ajuda europea, etc., però sense autèntics moviments populars de ruptura: sense desobediència.
El treball de la CUP consisteix a mantenir la comunicació fluida, constant, i verificable, entre els dos fronts. Per aquest motiu, la seva centralitat demana el manteniment del pacte amb Junts pel Sí, pel que fa al front exterior, reformulat críticament en tot el que fa al full de ruta de ruptura amb l’Estat: terminis, condicions, formes, actuacions, etc. Però alhora exigeix una relació estreta entre el carrer i la institució, pel que fa al front interior, per tal d’ampliar la base social del procés cap a la independència: en aquest camp, ha d’atraure els moviments socials a la ruptura amb l’Estat i contra la política austericida, des del pressupòsit de la transformació social. I, en aquest sentit, no pot esperar cap mena de pacte amb Junts pel Sí.
La persistència i la resistència donaran la mesura de la capacitat política de la CUP per lligar els dos fronts, cosa que li exigirà pensar menys en ella mateixa com a organització que com a instrument dels interessos de la majoria social.
