De la Rebel·lió Catalana a la Revolució dels Somriures: per molt simpàtica, propositiva, “guai", i original que la nostra lluita per la independència sigui o vulgui semblar, no deixar de ser el que és: un procés de Ruptura amb l’statu-quo amb tots els ets i uts.
A mesura que el procés ha anat avançant gràcies a la tenaç mobilització popular i la progressiva presa de consciència política de més i més persones, també s’ha anat fent palès que, com tot procés revolucionari, duu intrínseques contradiccions i confrontacions. L’agudització d’aquestes acaba per conformar dos blocs: el conservador o immobilista i el de ruptura.
El bloc de ruptura el conformem aquelles persones, sectors socials i sensibilitats polítiques disposades a assumir el preu de la confrontació amb l’estat i l’oligarquia i encarar les contradiccions que planteja una aliança temporal entre sectors políticament i socialment antagònics per assolir un objectiu comú: la República Catalana. En el cas de l’independentisme d’esquerres, aquest objectiu va indissoluble unit a l’oportunitat de revertir les polítiques de despossessió dels darrers anys en polítiques d’igualació i de construir unes noves estructures polítiques i administratives lliures de corrupció.
El bloc conservador o immobilista el formen, evidentment i des del primer moment, els poderosos, l’oligarquia sempre oposada a qualsevol possibilitat de qüestionament de l’statu-quo: els Fainé i Duran, el Grup Planeta i Freixenet, el lobby del pont aeri…
Però també en formen part aquells sectors (i representants) de la mitjana burgesia que, tot i apuntar-se de manera oportunista al sobiranisme, en un càlcul de riscos particulars a curt termini, prefereixen el retorn miserable al corral autonòmic que arriscar-se a un canvi social que no puguin controlar. Homs, Mas-Collell i Puig n’han estat aquests dies un bon exemple amb la seva sortida de l’armari que ha rivalitzat amb els millors moments del democristià del Palace.
I, finalment, un altre sector que no cal menystenir s’apunta també al bloc immobilista: l’esquerra del postureo. La de les grans proclames ideològiques sense capacitat d’afrontar escenaris i possibilitats reals de transformació quan els tenen davant del nas. Aquells que semblen voler fer un remake del “contra Franco es vivia molt bé” (i així els va anar) amb un aigualit “contra Mas el discurs és més fàcil”. Tot menys abandonar l’espai de comoditat pretesament revolucionària.
Però com fa la dita, estem en un d’aquells moments que no podem fer ni un pas enrere… ni amb la falsa excusa de prendre impuls! El moviment es demostra avançant, i el procés tan sols pot obrir-se camí i sumar més i més adhesions demostrant, en la pràctica, la seva viabilitat i els seus continguts.
Per això és necessari, imprescindible, un acord polític que permeti, simultàniament, tant garantir la ruptura i la constitució, des de la base, d’una nova legalitat, la de la República Catalana, com desplegar un programa que doni resposta a les urgències socials i desplegui polítiques d’igualació que suposin una millora objectiva de les condicions de vida de la majoria del nostre poble.
Repetim un cop més el proverbi àrab: qui vol fer una cosa, busca una eina; qui no la vol fer, busca una excusa. Arraconem l’immobilisme i el conservadorisme i dotem-nos de les millors eines per fer camí: un acord polític per la independència, la justícia social i contra la corrupció, una majoria sòlida per tirar-lo endavant i un govern representatiu de la pluralitat dels procés que ofereixi plenes garanties a tots els protagonistes.
