“Que proposin una altra persona que no sigui Artur Mas i hi haurà acord”. Aquesta sentència resumeix el moment actual de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. Totes les fonts consultades de l’esquerra independentista apunten sempre en la mateixa direcció. La CUP ho va dir per activa i per passiva durant la campanya electoral: “no investirem Mas”. Per tant, només hi haurà entesa amb Junts pel Sí si el candidat a presidir la Generalitat és una persona alternativa a Mas i a tot el que simbolitza. En campanya electoral vam escriure que la CUP tenia un problema anomenat Artur Mas. Doncs bé: ara Artur Mas té un problema a més del 3%, i aquest problema es diu CUP.
“Si investim Mas destruïm l’esquerra independentista i totes les aliances amb els moviments socials que hem traçat al llarg dels últims vint anys”, diuen veus rellevants al carrer Casp, seu nacional de la CUP. És un sentiment compartit per una àmplia majoria de l’organització. Fins i tot els espais més partidaris d’aliances interclassistes són conscients que investint Mas la CUP s’arrisquen a la trencadissa. Si fos a canvi d’un procés de ruptura immediat amb l’Estat, potser tindria sentit jugar-se-la. Però ara en té poc.
El 27-S no es van superar el 50% dels vots independentistes, i per tant, la CUP creu que no hi ha legitimitat per fer una DUI (encara que la resolució pactada amb Junts pel Sí tingui una retòrica molt independentista, el concepte DUI no apareix). A més, la CUP creu que no hi ha garanties que Mas no acabi fent un ‘9-N 2a part’ els pròxims 18 mesos. L’esquerra independentista no s’arriscarà a avalar una reedició del Pacte per la Llibertat. “Convergència ha començat a entendre que no anem de farol”, diuen a Casp.
Qui proposa la CUP com alternativa a Mas?
La CUP segueix apostant per la idea del “govern coral”, que en el fons és una porta oberta a que Mas pugui seguir jugant algun paper rellevant dins de l’executiu. Però l’esquerra independentista sap que amb 10 diputats no pot imposar cap nom. La CUP, com és obvi, preferiria un independent al capdavant del Govern. Possibilitats: Raül Romeva, Muriel Casals o Carme Forcadell, ara més lluny d’aquest càrrec després de la poc intel·ligent maniobra d’ERC situant-la com a Presidenta del Parlament. Però si cal –ho va dir el propi Josep Manel Busqueta– aquesta figura “pot tenir el carnet de CDC”. Busqueta votant un convergent no és poca cosa. Pretendre que aquest convergent sigui Mas potser és passar-se.
En les últimes setmanes ha pres força la figura de Neus Munté. Vicepresidenta de l’actual executiu i consellera de Benestar i Família, és una persona de perfil social no associada a la vella guàrdia del partit ni al ‘pinyol’ masista. Militant de la UGT, sindicat en el que va ostentar diverses responsabilitats, la seva designació com a vicepresidenta en substitució de Joana Ortega la va situar en millor posició que Josep Rull, coordinador general de Convergència, i Jordi Turull, president del grup parlamentari. Tots tres són noms a tenir en compte, però en tot cas, són alternatives febles al lideratge de Mas.
Tanmateix, no es tracta només d’investir President: un cop passat aquest tràngol hi haurà –en teoria- 18 mesos legislativament molt complexos. I, a l’hora, uns pressupostos per aprovar. Pressupostos que, segons apunten fonts de la CUP, l’esquerra independentista no té, ara per ara, cap intenció de validar. Podria Junts pel Sí governar el procés amb la CUP i el dia a dia amb altres suports parlamentaris? Extremadament difícil en les actuals circumnstàncies. Però si hi ha acord amb la CUP, molt probablement es limiti a la investidura.
Qui proposa la CUP com alternativa a Mas?
La CUP segueix apostant per la idea del “govern coral”, que en el fons és una porta oberta a que Mas pugui seguir jugant algun paper rellevant dins de l’executiu. Però l’esquerra independentista sap que amb 10 diputats no pot imposar cap nom. La CUP, com és obvi, preferiria un independent al capdavant del Govern. Possibilitats: Raül Romeva, Muriel Casals o Carme Forcadell, ara més lluny d’aquest càrrec després de la poc intel·ligent maniobra d’ERC situant-la com a Presidenta del Parlament. Però si cal –ho va dir el propi Josep Manel Busqueta– aquesta figura “pot tenir el carnet de CDC”. Busqueta votant un convergent no és poca cosa. Pretendre que aquest convergent sigui Mas potser és passar-se.
En les últimes setmanes ha pres força la figura de Neus Munté. Vicepresidenta de l’actual executiu i consellera de Benestar i Família, és una persona de perfil social no associada a la vella guàrdia del partit ni al ‘pinyol’ masista. Militant de la UGT, sindicat en el que va ostentar diverses responsabilitats, la seva designació com a vicepresidenta en substitució de Joana Ortega la va situar en millor posició que Josep Rull, coordinador general de Convergència, i Jordi Turull, president del grup parlamentari. Tots tres són noms a tenir en compte, però en tot cas, són alternatives febles al lideratge de Mas.
Tanmateix, no es tracta només d’investir President: un cop passat aquest tràngol hi haurà –en teoria- 18 mesos legislativament molt complexos. I, a l’hora, uns pressupostos per aprovar. Pressupostos que, segons apunten fonts de la CUP, l’esquerra independentista no té, ara per ara, cap intenció de validar. Podria Junts pel Sí governar el procés amb la CUP i el dia a dia amb altres suports parlamentaris? Extremadament difícil en les actuals circumnstàncies. Però si hi ha acord amb la CUP, molt probablement es limiti a la investidura.
Què passarà si Mas no és investit President?
En menys de vuit dies el Parlament votarà (sense èxit) la reelecció de Mas. El que marca la llei és que si en la primera volta el candidat o candidata a President no obté majoria absoluta, se celebri una segona votació dos dies després en què en tindrà prou amb una majoria simple. Perquè això passi, com a mínim dos diputats de la CUP haurien de donar suport a Mas, i la resta abstenir-se. Pels amants de la conspiranoia, la votació del President es realitza de forma pública per crida, però el reglament del Parlament, modificat el 2005, permetria la votació secreta. Els qui aludeixen a aquesta possibilitat ho fan pensant que això podria facilitar un ‘tamayazo’ a la catalana. Difícil, però ja se sap que tot és impossible fins que deixa de ser-ho.
Si després d’aquests dos ‘rounds’ no s’investeix President, entrarem en un terreny desconegut en la política catalana. El Parlament tindrà dos mesos per escollir un President. Es podran realitzar totes les votacions que calguin. Si no hi ha President, es convocaran noves eleccions automàticament. Els nous comicis se celebraran al març. Amb sort, hi hauria nou Govern cap al maig de 2016. Quasi res.
La situació d’Artur Mas és a data d’avui molt complexa. Mas no té cap aliança possible al marge de la CUP, la qual cosa ha motivat, de moment, concessions difícils d’assumir per la gent d’ordre de Convergència, començant per la resolució pactada amb l’esquerra independentista on s’explicita la desobediència al Tribunal Constitucional. Dins del Govern i de CDC hi ha per primer cop veus discrepants i públiques amb l’estratègia presidencial. La Vanguàrdia hi suca pa.
Mas, al mateix temps, tampoc controla Junts pel Sí. L’artefacte electoral amb el que es va presentar a les eleccions del 27-S no es reeditarà a les generals. ERC ha aconseguit imposar el seu criteri. Mas no disposava en aquesta ocasió de cap element de xantatge, com sí que va passar el 27-S, en què hi havia Junts pel Sí o no hi havia eleccions. Per si això fos poc, la soga de la corrupció s’estreny cada vegada més. Les darreres revelacions del cas 3% ho embruten tot i ho dificulten tot. I no, el discurs que “tot és guerra bruta contra el procés” no sembla quallar. No amb el Cas Palau a les portes de ser jutjat.
A una setmana d’aquesta data clau, sorgeixen preguntes raonables. Pot permetre’s Artur Mas perdre dues votacions consecutives a President a poques setmanes del 20-D? S’ho pot permetre CDC? S’ho pot permetre Junts pel Sí? S’ho pot permetre l’independentisme? Una cosa és segura: el que no pot permetre’s CDC és renunciar a Mas. No hi ha alternativa al lideratge convergent. Els últims dies hi ha hagut veus contundents al partit apostant per noves eleccions en cas que no hi hagi investidura. Ho han dit Josep Rull i Núria de Gispert. No seran els únics. Aquest relat anirà a més aquesta setmana. O Mas o eleccions. Prou experiments. S’ha acabat la broma.
Qui surt perdent amb unes noves eleccions?
Tanmateix, cal fer-se la pregunta de qui hi perd més amb noves eleccions, perquè no tots els independentistes arriscaran per igual. Mas disposa de tot l’aparell mediàtic i de generació de relat de Convergència per presentar la CUP com un partit irresponsable que pretén fer xantatge amb només deu diputats. El seu objectiu serà “fer un Tsipras” i intentar aconseguir la majoria absoluta davant de la impossibilitat de coordinar-se amb els “sectors radicals” de l’independentisme. Però el context català és molt diferent al de Grècia. Si s’arriba a unes noves eleccions, molt probablement la CUP –o altres actors- hauran posat abans sobre la taula alternatives per arribar a acords. Al final, part de l’electorat independentista també pot acabar percebent Mas com a responsable d’enrocar-se i de portar la situació al límit. Al cap i a la fi, el President ni tan sols encapçalava la llista de Junts pel Sí.
Convergència té molts motius per témer unes noves eleccions. No hi ha cap garantia que la coalició amb ERC es repeteixi, perquè no estarà en les mans de Mas convocar els comicis i l’element de xantatge que va existir el 27-S ara no existirà. Si ERC triomfa a les generals en solitari, en cas de noves eleccions catalanes molt difícilment apostarà per diluïr-se dins de Junts pel Sí. Paradoxalment, al final potser serà ERC qui acabarà guanyant més amb l’experiment que els havia de finiquitar. De moment, els republicans s’ho miren tot plegat des de la distància respectuosa, distrets veient com Mas gestiona els seus molts problemes i la CUP perd la virginitat política després d’haver estat –a ulls republicans– la nineta mimada del ‘masisme’ mentre Junqueras rebia totes les pressions.
I la CUP? Davant d’unes noves eleccions és, de tots els actors sobiranistes, qui menys hi té a perdre. Sense lligams ni dependències institucionals, la CUP pot arriscar. Arribarà als comicis sent un partit coherent amb el seu programa electoral. El que perdi per una banda ho pot guanyar per d’altres. Al mateix temps, dins el món sobiranista la CUP és el partit que menys depèn del relat del procés. Les seves motivacions són múltiples (no només la independència). El procés li importa, sí, però relativament.
"La dinàmica de l'Estat espanyol és cagar-la": Mas no està mort
“La dinàmica de l’Estat espanyol és cagar-la. Pot cagar-la convertint en desobedient una persona fidel a l’Estat com és Artur Mas”. Així s’expressava el càustic periodista Guillem Martínez a la sessió de Birres Crítiques que vam tenir amb ell fa unes setmanes. I és cert: paradoxalment (o no), el millor aliat per a la investidura de Mas és l’Estat espanyol. Sobre Mas i la seva negociació amb la CUP operen dues forces que semblen eliminar-se entre sí: totes les imputacions, querelles i derivats jurídics que li caiguin a sobre per la seva gestió del dret a decidir el reforcen, tots escàndols del 3% el debiliten. Que acabarà pesant més? Mas està tocat, però no enfonsat. És el polític més intel·ligent de Catalunya i ha demostrat en nombroses ocasions la seva ingent capacitat de supervivència. Mas no està mort. Mas sempre guanya. Veurem si ara també.
