Normalment, els períodes electorals (i postelectorals) ens forneixen exemples prou kafkians de lectures de resultats. Després d’unes eleccions, sempre hi ha qui s’ho fa venir bé per fer parèixer que les ha guanyades encara que hagi perdut, i viceversa. Però crec que mai no havia assistit a unes lectures tan absolutament estrambòtiques com les que s’han produït després de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. Aquest fenomen s’ha fet present fins al punt que m’he arribat a demanar si, definitivament, la lectura política dels resultats electorals està bàsicament barallada amb les matemàtiques.
Vegem els fets objectius. L’element més objectiu que ha sortit d’aquestes eleccions és que Junts pel Sí les ha guanyades sobradament. Quan a l’ajuntament de Barcelona n’Ada Colau va treure onze regidors (de vora quaranta) i en Trias en va treure deu, tothom va tenir claríssim que la primera havia guanyat les eleccions. Onze a deu, guanya qui en té onze. En Trias tampoc no ho va discutir. Ara, Junts pel Sí ha tret seixanta-dos (62) diputats i la segona força, Ciutadans, n’ha tret vint-i-cinc (25). Junts pel Sí no és que hagi tret més diputats que Ciutadans, ni que l’hagi multiplicat per dos: n’ha tret exactament trenta-set (37) més. Ciutadans i el PP, que eren els dos únics partits que es presentaven a les eleccions dient que l’estatus de Catalunya ha de continuar sent el d’una comunitat autònoma més de l’Estat espanyol, sumen, entre tots dos trenta-sis (36), a una distància abismal dels resultats de Junts pel Sí.
Llegint la premsa de Madrid, emperò, i escoltant els mitjans de comunicació d’arreu d’Espanya (tret de Catalunya), fa la impressió que qui ha guanyat les eleccions ha estat l’espanyolisme. “El gran guanyador de les eleccions ha estat Ciutadans”, he sentit diverses vegades (una d’elles en una tertúlia en la qual jo mateix participava), sense poder sortir de la meua estupefacció. Certament, Ciutadans ha pujat molt, però és a una distància estratosfèrica de Junts pel Sí. Qualsevol que no veiés xifres, emperò, arribaria a la conclusió que Ciutadans (amb vint-i-cinc escons) havia guanyat les eleccions i l’independentisme (amb els setanta-dos escons de Junts pel Sí i la CUP sumats) les havia perdudes. Sóc de lletres, però no se m’escapa el petit detall que setanta-dos és més que vint-i-cinc (petit detall que, per cert, se li escapa al govern d’Espanya, al PP, a tot el món de la comunicació de l’Estat espanyol i al noranta per cent dels tertulians de ràdios i televisions d’Espanya).
La segona cosa que em crida l’atenció és que s’ha dit sistemàticament que els vots “unionistes” són més que els vots independentistes. De res ha valgut que en Lluís Rabell, candidat de Catalunya Sí que es Pot, digués, l’endemà mateix de les eleccions, que ja n’estava tip que comptassin els més de tres-cents mil vots de la seua formació entre els “espanyolistes”: tothom ha fet dos blocs. El bloc independentista té un full de ruta clar, i, com a mínim, en això sí que ho és, homogeni. Però la resta difícilment poden ser comptats com un bloc sense caure en una manipulació total. Perquè només hi ha dos partits que acceptin el sistema constitucional tal i com està ara (i sumen trenta-sis escons), un vol arribar a una Espanya federal (el PSC, amb setze escons) i un, encara, vol que es faci un referèndum d’autodeterminació amb totes les garanties democràtiques, sense desvetllar què votarà (CSQP, amb onze escons). Per tant, no veig de quina manera mínimament objectiva es pot arribar a pensar que l’independentisme no ha guanyat, molt folgadament, les eleccions al Parlament de Catalunya.
Una altra dada objectiva és que fa un parell de setmanes hi havia vint-i-quatre (24) diputats independentistes al Parlament de Catalunya (vull dir que hi havia vint-i-quatre diputats que havien concorregut amb un programa independentista a les eleccions i que havien estat escollits. Ara n’hi ha setanta-dos (72). Per primera vegada en la Història, hi ha una majoria parlamentària clara, amb un mandat democràtic clar: el de construir l’Estat català. És obvi que ara els setanta-dos diputats que formen la majoria absoluta no poden desdir-se ni tornar endarrere: la gent no els ho perdonaria.
Que enmig de tot això sentim la bigarrada veu d’en Pedro Sánchez proposant n’Iceta (setze diputats, mínim històric del PSC) com a candidat d’un govern “transversal” converteix l’estupefacció en al·lucinació.
