Hi ha moments en què l’evolució dels esdeveniments col·loca les persones, i les entitats que construeixen, en una posició històrica decisiva, fins i tot encara que aquestes persones no captin o no entenguin el fenomen en tota la seva magnitud. En la situació política que vivim a Catalunya, qui ha acabat ocupant aquestes delicades coordenades és, sens dubte, la CUP.
És obvi que, en la conjuntura actual, hi ha altres actors polítics que tenen un paper important i, fins i tot, provisionalment hegemònic. Quan el moviment independentista va esdevenir un fenomen clarament popular, transversal, un sector significatiu de la burgesia catalana el va intentar fer seu i reorientar-lo d’acord amb els seus interessos. Afortunadament, l’empenta popular va impedir l’anhelada majoria absoluta de CiU en les eleccions autonòmiques del 2012, però no ha aconseguit evitar que, finalment, una part d’aquest moviment estigui, ara, sota el control de la dreta. Així i tot, la candidatura que s’ha aconseguit impulsar des d’aquest sector, Junts pel Sí, presenta una varietat tan àmplia de “sensibilitats” que, arribat el cas, podria fer trontollar aquest control.
Una de les conseqüències que els defensors de les estratègies de l’FMI a Catalunya s’hagin acostat a l’independentisme ha estat el desplaçament cap a l’ambigüitat de molta gent d’esquerres. La hipocresia d’organitzacions com ICV n’ha consolidat un sector al voltant de la candidatura Catalunya Sí que es Pot, que, sense proposar-s’ho, acabaran afegint-se a les tesis del “nou” reformisme espanyol, encaparrats com estan a identificar l’independentisme amb la figura de Mas i a no reconèixer que el dret a l’autodeterminació només pot sorgir d’una decisió unilateral.
Només la CUP ha sabut mantenir una posició inequívocament independentista, de ruptura i impecablement d’esquerres. I és aquesta fermesa ideològica la que l’ha situat en un punt de la geometria política que pot arribar a ser fonamental, no només perquè ofereix una veritable opció d’esquerres en les pròximes eleccions autonòmiques (a diferència dels reformistes), sinó perquè, segons com vagi l’aritmètica electoral, pot contribuir a acabar amb l’hegemonia de la dreta i a consolidar l’independentisme com l’únic procés constituent possible de la futura república catalana.
El fet que Antonio Baños, de Súmate; Manuel Delgado, de Comunistes de Catalunya, i el catedràtic de la UNED Ramón Cotarelo, entre d’altres, s’hagin compromès amb la candidatura CUP-CC és un símptoma evident que el paper decisiu d’aquesta formació comença a entendre’s entre la gent manifestament d’esquerres. I que els mitjans de comunicació majoritaris s’esplaïn amb les candidatures Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot, mentre redueixen la informació de la candidatura de la CUP a una mera obligació testimonial, també indica que tant la dreta catalana com els reformistes espanyols comencen a entreveure la funció transcendental que tindrà la coalició a partir del 28 de setembre i, en conseqüència, la “necessitat” de silenciar-ne tant com puguin les consignes a favor d’un veritable govern popular.
Les últimes declaracions d’Anna Gabriel, que publica eldiario.es, deixen clar que la consciència d’aquest paper històric ja ha calat entre una bona part de la militància de la CUP-CC. Només queda saber si l’electorat d’esquerres també se’n farà càrrec, o es deixarà seduir per l’espanyolisme disfressat d’internacionalisme que defensen els partidaris de la reforma.
El 28 de setembre ho sabrem.
