La CUP marca tendència

L’èxit de BCNenComú és el de les expectatives d’una socialdemocràcia posada al dia, quan les classes populars surten devastades de la política del gran capital financer. Els límits concrets d’aquesta socialdemocràcia descansen en la seva capacitat de gestionar econòmicament la topada entre el sector privat i el sector públic, que passa per transferir a les classes populars una part més grossa de la riquesa generada per la ciutat: d’això en diem redistribució. Però l’anomenada crisi ha deixat darrere de la devastació de la qualitat de vida dels treballadors, de la barra lliure per tirar de la mà d’obra esclavitzada, i de la incapacitat del sistema polític que encara gosen anomenar “democràcia”, un rastre de consciència de que cal anar més enllà d’una simple redistribució. El que es necessita és una reapropiació. Reapropiar-se significa quedar-se amb els brots sorgits de la terra devastada per la sobreexplotació del treball i la usura practicada sobre les necessitats més elementals de les treballadores. Perquè ens entenguem: en comptes d’esperar que des de les institucions et donin les engrunes, convé quedar-se el pa sencer i llescar-lo d’acord amb les necessitats elementals esmentades. És un esforç que demana una iniciativa política de masses des de baix i al marge de les institucions, no pas horitzontal i pactat amb aquestes; no pas des d’entitats cíclicament alimentades des de dalt, sinó amb formes organitzatives a peu d’obra i de carrer, versàtils, renovades, políticament actives per lligar consciència, lluita i organització. Tot plegat implica una ferma voluntat de capgirar la reproducció material, les formes i la moral del capitalisme senil, perquè una cosa és posar pegots a la misèria i una altra de ben diferent és bandejar-la. I tot plegat també implica abandonar la idea que la política institucional pot ser res més que posar pegots a la vida de la gent, que és el mateix que administrar més o menys racionalment el conflicte inherent al domini del capital sobre la vida de les persones. En un altre pla, no menys teòric, però d’eficàcia pràctica segura, tenim la qüestió nacional, que és, com si diguéssim, el medi dins el qual tenen lloc les condicions de la reproducció del sistema. I com sigui que aquest medi no és neutre, sinó que està condicionat pel recipient on està col·locat –l’Estat espanyol, en el nostre cas—i per la seva pròpia composició –el territori (Països Catalans, en el nostre cas), la lluita de classes al seu si, amb les expressions organitzatives i els programes de lluita que se’n deriven--, tindrem una mena o una altra tant de redistribució com de reapropiació de la riquesa. Pels que només pensen en la redistribució, un pacte fiscal, una reforma constitucional, o un sistema mixt entre centralisme i autonomisme, els permet d’anar tirant; pels que pensem en la reapropiació, només l’emancipació nacional i de classe pot resoldre el que tanta gent anomena, emfàticament, “justícia social”, “cohesió social”, o “desigualtat social”. Collonades per fer la viu-viu, mentre s’espera l’enèsima reproducció del cicle “expansiu”, que ja no tornarà. Per això, la CUP marca tendència entre els que no s’acontenten amb les engrunes materials, polítiques i morals del sistema.