A l’assemblea li faltava un president...

Mirant les fotos de dos nens que ja s’han fet grans, em preguntava si en la seva actitud davant la càmera, en el posat del cos,  o en la mirada, s’hi podien anticipar els trets de caràcter que, més tard, haurien de definir les trajectòries vitals de cada un d’ells. I pensant en això, el cap em portava a considerar si, en els trets inicials dels organismes socials, s’hi podia endevinar el que tard o d’hora acabarien esdevenint en la seva etapa de maduresa. Admeto que és un exercici una mica ociós, i, si voleu, pervers, sobretot si ho fem retroactivament, és a dir, quan ja sabem el que ha passat amb la persona o l’organisme social, encara que no se’ls pugui aplicar el mateix model d’anàlisi. Però la temptació és forta quan recordem allò de: “ja m’ho semblava a mi”, o “aquest noi ja apuntava maneres”, o “de te fabula narratur (la teva història ja està escrita o aquesta història parla de tu)”. Perquè hi ha coses que no les canvia ni Déu. Ja pots tenir caràcter, condicions, voluntat, o talent, que si els teus pares t’abandonen, la societat et gira l’esquena, l’accés al coneixement t’està vedat, o no pertanys a determinats cercles o capes o classes o estrats socials, ja has begut oli: el sistema se t’empassa de viu en viu. I el mateix sembla que esdevingui amb els organismes socials. Neixen amb empenta des de baix, la gent penca amb una voluntat immensa, els contactes es multipliquen, les accions són unitàries i coordinades, la capacitat d’autoorganitzar-se és brutal, el poder és horitzontal i ben equilibrat entre el pensament i l’acció... fins que s’arriba a la maduració. La maduració vol dir entrar en els jocs de forces, en les qüestions institucionals, en el relat del poder tancat en si mateix, en la lògica partidista... Aleshores, apareixen els espavilats, els informats, els organitzadors, els intermediaris, els teòrics, els controladors, els... I ja tenim l’organisme presidit per un personatge sorgit d’un joc de mans, d’un acord entre manaires, d’un equilibri de forces, d’una tàctica moderadora, d’una estratègia sàvia, d’una capacitat de diàleg amb els de dalt. O sigui, que ja tenim al damunt de tot l’especialista en el consens. L’organització entra en la fase de l’establishment, en el moment de ser fagocitada per organismes superiors, en l’etapa de formar part del poder institucionalitzat. I ja li podem cantar les absoltes, a aquesta organització, que va néixer molt assembleària, i molt horitzontal, i molt democràtica, i molt neta i pura de contaminacions. Que segur que continuarà movent fresa, i la gent hi seguirà participant, i els diaris li donaran cabuda, però deixarà de ser vista com un perill: en serà una de les nostres. Algun organisme d’aquests que dic ja ho està vivint, tot això, amb el desembarcament previst de personatges que han fet carrera pels intersticis del sistema de poder. Naturalment, hi entraran en clau plebiscitària; no pas amb votacions a la búlgara, sinó a la catalana, d’una manera assembleària i nacional però ben catalana de fer que el sistema s’empassi la dissidència inicial sense dificultats, perquè ja fa massa temps que el nostre mal no vol soroll.