No voldria pas fer intrusisme professional, però crec que estic carregada de raons si m’atreveixo a dir que alguna cosa de l’àmbit judicial va mal encaminada, i molt mal encaminada.
Certament desconec absolutament les trames i processos del sistema judicial, però hi ha algunes qüestions que haurien de ser, amb les particularitats que vulgueu, d’allò que en diem “de calaix”. Hi ha molts casos particulars que no entenc, i no ho pretenc per allò que deia que no és el meu camp, però hi ha una situació que es repeteix contínuament i no m’acabo de creure que cap sistema de lleis ho pugui justificar, i si és així realment anem molt malament.
Deu fer un parell de setmanes, un cop més sortia a les notícies una dona assassinada per la seva ex-parella. La víctima havia denunciat en nombroses ocasions a aquest individu per maltractaments, i la màxima protecció que va aconseguir va ser una ordre d’allunyament.
És a dir, situació claríssima de perill de vida d’una dona, registrada per diverses denúncies, sentència per l’acusat: ordre d’allunyament.
Aquest matí sentia a la ràdio que vuit joves han estat condemnats a tres anys de presó, sentència de l’Audiència Nacional revisada pel Tribunal Suprem, no sé a conte de què, però així ha estat. He entès que la justificació dels tres anys de presó era perquè els diputats no van poder desenvolupar les seves tasques amb normalitat, vaja, que es veu que es van espantar. I tot plegat ho han considerat un atac a les institucions.
És a dir, uns diputats espantats perquè els escridassen i els bloquegen el pas a la porta del parlament, sentència per l’acusat: tres anys de presó.
Potser estic banalitzant els fets del Parlament, però la justícia està banalitzant una situació tant greu i massa comuna com és la vida de les dones en situació claríssima de risc.
No seria més lògic una ordre d’allunyament com a sentència pels fets del Parlament, i tres anys de presó per una pallissa?
