"No pots tenir capitalisme sense racisme", Malcolm X
Al meu editor no l’acabo de convèncer. Diu que aquestes columnes no són prou “personals”. Es veu que carregar-les de dades i fonts és la meva manera refinada d’autocensurar-me. Aix, quanta pressió! Estira fort de la meva ànima negra de workingclass. I per dies de fúria no serà. La Comunitat de Madrid converteix en il·legals a 6.000 bebès. Ràbia nivell 1. A sobre algun dels nostres catalibans diu a twitter que a nosaltres el que passi amb els bebès estrangers rai, que a Somàlia és pitjor. Ràbia nivell 2. Espadaler s’està pensant autoritzar un acte dels islamòfobs de Pegida a L’Hospitalet. L’Hospi, el nou Dresde. Ràbia nivell 3. I per acabar d’omplir el sac García Albiol dient que els pares han de poder escollir escola perquè si no “condemnen” els nens de casa a anar a classe amb immigrants. La banalitat del mal a petites dosis. M’ofego. Maleeixo. Compto fins a deu.
Vuit, nou i deu. “Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida”. Primera primeríssima frase del preàmbul del nostre Estatut. Que boniques són les frases boniques... quan no estem en campanya electoral. Som una nació, mestissa, i nosaltres decidim, però diu el professor Ricard Zapata, després d’analitzar molts programes electorals i sessions plenàries del 2007 al 2012, que quan s’apropen les eleccions el que decidim és fer discursos discriminatoris contra els immigrants. També ho diu el Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars que cada vegada hi ha més polítics que, en comptes de fomentar la convivència i la cohesió social, promouen actituds racistes i xenòfobes. Aquest any serà crític també per això #nopassaran #nopodenpassar. García Albiol no és l’anomalia: l’anomalia és un país que ha crescut seccionat perquè els dos grans partits se’l poguessin repartir millor. García Albiol, ben aconsellat per spin doctors neoliberals, només ha aprofitat l’esfondrament del règim per fer-se un forat a cop de titulars i esbroncs a twitter però, de pas, li ha obert la porta al lepenisme amable i al tea-party style.
No oblidem que els partits racistes que omplen cadires al Parlament europeu no neixen de cop ni a l’espai interestel·lar sinó als barris on abans no s’atrevia a entrar la poli, i ara no s’atreveixen a entrar els partits d’esquerres. Com a Sant Roc. Feliç coincidència que mentre la Fundació Bofill treia el seu informe on demostrava que les desigualtats educatives han crescut a Catalunya entre 2003 i 2012, i que el percentatge d’alumnes en risc de fracàs escolar és sis vegades més alt entre els alumnes més pobres, TV3 emetés el seu programa #Noseràfàcil sobre un institut de Badalona. “Com a Sant Roc, enlloc”. Confesso que hi vaig caure rendida perquè sóc fanàtica del subgènere Rebel·lió a les aules i dels guions de superprofes supercompromesos que canvien la vida dels seus estudiants del gueto, sigui Antonio Banderas ensenyant balls de saló –Take the lead- o Hilary Swank fent llegir el Diari d’Anna Frank- Freedom Writers-. Pelis-chuche massa dolces i gens nutritives, cert, però que donen en el clau de la resiliència acadèmica: cal que algú, a més de la teva mare, cregui de debò que ets tan bo com la resta. Si no, no hi ha procés - d’empoderament- ni sortida possible. Si no, mai de la vida una filla d’immigrant de la Castella més pobra i castigada, amb les alforges del ruc del seu avi camperol al menjador de casa, podria escriure columnes, en català, a la Directa. I passa.
Malcom X va deixar l’escola quan li van dir que no era realista que arribés a ser advocat. Als nens i les nenes de Sant Roc, paios, gitanos, equatorians o pakistanesos, no cal dir-los-ho. Ho saben. Un dels seus profes va calcular que només tres de cada cent arribaran a la universitat. Tres de cada cent. Dada destroyer. Institut fallit, barri fallit, ciutat fallida, país fallit. Diu la Fundació Bofill que els països que més han millorat als informes PISA ho han fet millorant els resultats educatius de qui estava pitjor. Com més equitat al sistema educatiu, millor rendiment global. Tolerància zero amb els discursos racistes durant la campanya però, més important encara, segar les seves arrels, creure en els i les noranta-set de Sant Roc i proposar ciutats i polítiques primer, per a ells. Si els serveixen, ens serviran a tots. Perquè com deia Hanna Arendt, el mal és extrem i és banal, però el bé és profund i és radical.
