Les persones que hem tingut o tenim la sort de compartir la nostra vida amb un o més animals no humans a la nostra llar, sabem perfectament els vincles d'afecte i familiaritat que es desencadenen amb les persones felines, canines o de l'espècie que sigui, amb qui compartim parets i teulada. No són simples "animals de companyia", perquè no són elements decoratius, ni mobles, ni cap altre utilitari domèstic. Són veritables membres de la família: es mesclen en la nostra intimitat domèstica, cohabiten els espais on desenvolupem la nostra rutina diària i, tot i mantenir els elements conductuals més ancestrals i característics de la seva espècie, l'experiència i l'entorn humà on han crescut des de ben petits, els fan adoptar certes actituds i maneres de fer més pròpies de les persones humanes, tant per adaptació com per la nostra pròpia voluntat de fer-los gaudir de les mateixes comoditats que la resta de membres de la família.
Les "teories contractualistes" respecte a la convivència de gats i gossos amb éssers humans, que solen ser les espècies que més s'han adaptat a conviure entre nosaltres, parlen d'un acostament voluntari d'aquests animals al nostre entorn domèstic on, a canvi de menjar i recer estables, els uns ens mantenien controlades les poblacions de ratolins i, els altres, ens oferien un servei de vigilància i seguretat familiar. Sembla que d'aquesta relació oportunista i recíproca originària, sorgeix progressivament la "institució de l'animal domèstic", com a prolongació de la pròpia institució familiar humana. Perquè, lluny de teories i d'altres èpoques, malgrat que actualment encara hi hagi moltes persones que, dissortadament, no vegin o pensin en la "utilitat" de conviure amb animals a la seva llar, la gran majoria d'éssers humans que convivim amb gats i gossos, sobretot, els adoptem com a membres de la nostra pròpia família. Sense cap altra utilitat aparent, que no siguin els propis vincles afectius que es produeixen i el seu gaudi, com a fi en si mateix.
Aquesta sincera estimació que generen els animals domèstics, lluny de considerar-la des d'una òptica subjectivista, ja que no explico la meva experiència personal o la d'algú altre, sinó d'una vivència molt estesa, sortosament, cada cop més, entre les societats humanes, considero que es tracta, no paradoxalment, malgrat que ho pugui semblar, d'una cosmovisió humanitzant de la realitat. És a dir, independentment de la casuística que ens comporti a molts éssers humans adoptar aquests vincles afectius amb altres espècies animals, el que és cert, és que la nostra pròpia experiència humana ens comporta humanitzar aquests animals no humans que conviuen amb nosaltres. No cal ni tant sols, així, entrar en debats sobre la relativització de les formes d'existència, ni ponderar la reciprocitat real que s'esdevé amb un animal d'una altra espècie: senzillament acceptar que els humanitzem, és a dir, que els atorguem característiques pròpies de la personalitat humana, doncs és l'única experiència que podem tenir de referent els éssers humans, i per això, els hi podem transmetre sentiments de forma anàloga als que transmetem a altres éssers humans.
L'imaginari popular, des d'una perspectiva antropocèntrica, també ben vigent avui en dia, sobretot, entre aquelles persones que no han compartit mai la seva vida amb un animal no humà, recorreria ràpidament a la imatge masclista de la "vella dels gats": boja, solitària, decrèpita, és clar, es relaciona amb gats, tenint en compte que no hi ha cap ésser humà amb qui pugui compartir la seva vida. Poca conya: aquesta al·legoria popular tant estesa, mostra una visió, a part de masclista i antropocèntrica, ridiculitzadora i frivolitzant, dels vincles afectius que els humans podem arribar a establir amb els animals. Perquè, és clar, hom pot comprendre que una persona cega tingui un gos guia, que un pastor tingui un gos d'atura, que un pagès tingui un gos guardià, o que una dona gran i sola tingui un gos que li faci companyia. És a dir, impera una perspectiva utilitarista i possessiva dels animals: són "només animals", objectes, no subjectes, una perspectiva cartesiana de l'animal, com a autòmat biològic. Aquesta perspectiva, per altra banda, comporta veritables atrocitats com l'experimentació científica (amb extrems terribles com la vivisecció) o bé l'abandonament de la "joguina", entre d'altres.
Perquè, com dèiem, si comprenem la convivència amb un animal d'una altra espècie com una adopció, no com una compra ni una adquisició d'altra índole, i si l'integrem a la nostra família com a subjecte, no com a objecte, sembla que comencen les discrepàncies: "és molt personal", dirien els que tolerarien la nostra actitud afectiva cap a altres animals, "però jo no ho comparteixo", rematarien. Vaja, jo me'n compadeixo d'ells, ja que la relació amb un animal d'una altra espècie és una experiència molt reconfortant i, fins i tot, un repte d'enorme empatia, a l'hora de tractar d'entendre's amb una espècie que té una perspectiva de la realitat i un llenguatge molt diferent del nostre com, per exemple, pugui ser un gat, que ni tant sols és un animal gregari. Tanmateix, com hem vist, no ho vull enfocar des d'una perspectiva subjectivista, de manera que retornant a l'objecte d'aquesta "discrepància" (que podríem comparar amb expressions heteropatriarcals com "que facin el que vulguin a la seva intimitat mentre a mi no m'afecti"), podem il·lustrar una clara mostra de coacció social que crea aquesta concepció hegemònica objectificadora i utilitarista dels animals no humans, en el moment que els que hi compartim la vida i l'afecte, hem de sofrir-ne l'absència i el dol.
No només és per una qüestió biològica de cicle vital, sinó també per una deficiència en la investigació científica veterinària, així com dels elevats costos de la medicina animal, al cap i a la fi, tots els que hem compartit l'experiència de conviure amb un animal que ha esdevingut membre de la nostra família, tard o d'hora, n'hem hagut de patir la seva absència. Com és lògic, dels vincles afectius i de familiaritat, de l'estimació i del valor personal que li hem atorgat, la mort d'un animal domèstic és un bon tràngol per a qualsevol família. I un conseqüent dol que, a diferència del traspàs d'un ésser humà, generalment, implica un constrenyiment afectiu molt elevat, per la coacció social que genera mostrar-te especialment afectat per la mort d'una persona no humana. Quelcom que pot ser fins i tot considerat malaltís, exagerat, deplorable, irrisori, fins i tot, per aquestes persones que et diuen "ho comprenc però no ho comparteixo". En qualsevol cas, els que hi passem, ens ho hem de quedar per a nosaltres, i així travessem el dol més secret.
