Lluny del país, però molt a prop dels esdeveniments que estan definint la nostra història, una s’il•lumina i es pregunta on rau el problema de que, amb les millors condicions subjectives que l’esquerra rupturista ha tingut al Principat de Catalunya, continuem sense tenir una força política que aspiri a guanyar les eleccions.
Com tota persona jove, probablement pequi de mirar-me molt el melic, i per això he arribat a la conclusió de que, sense ubicar-me en la defensa dels principis del poder adult, una de les mancances que té el nostre moviment és una falta increïble d’inclusió i d’obertura per part dels moviments socials rupturistes a les noves idees i pràctiques de la meva generació.
Aquest cap de setmana, com nova conciutadana de la capital de l’Estat, vaig tenir la sort de poder assistir al congrés de Podemos. No m’esplaiaré en explicar les mancances que li veig al projecte o el perquè és una iniciativa que no correspon al marc dels Països Catalans, però com a aposta de clara voluntat guanyadora i disputadora real de l’hegemonia en aquests moments, no podem fer més que parar-nos i entendre que és el que han fet tant bé com per ser dipositaris d’aquesta voluntat i il•lusió de la gent. I de motius n’hi ha molts, però un dels essencials és que ningú de l’equip tècnic té més de 35 anys; és més, el cap de campanya en té 28.
I penses, jo no he vist mai, en tots els anys de militància, cap espai ni projecte que no fos estrictament estudiantil i juvenil on els joves fóssim la punta de llança en la praxis del projecte. És més, massa vegades, he vist com determinades propostes fetes en base als coneixements adquirits, eren passades perquè els joves estem, sempre, en minoria en aquests espais. Normalment només hi som representant a les nostres respectives organitzacions.
I dius, és que no hi ha gent preparada i amb coneixements sòlids sobre estratègia política i comunicativa? I veus que no. Que som la generació més preparada de la història que ha assumit uns nivells de politització no vistos des de la transició per gràcies i per culpa de la nostra situació de precarització laboral, d’atur i d’agressions al sistema universitari i educatiu mai vist.
I mires al nostre moviment i t’adones de que, concretament a l’esquerra independentista, tenim, tant al SEPC com a Arran, una cantera de politòlegs, d’advocats, de periodistes, d’enginyers informàtics, de mestres, de publicistes, de filòlegs, de filòsofs, d’humanistes, d’economistes i també, de mola gent amb una preparació increïble assumida per la praxis que no té perquè ser homologada amb un títol.
Massa vegades, per no dir sempre, veiem com dediquem els nostres esforços en temàtiques que no tenen res a veure amb la nostra preparació i de la qual, tot un moviment que obrís les portes a noves idees, podria estar beneficiant-se, perquè, massa vegades, hem assumit que els nostres estudis o coneixements no són aplicables a un moviment estancat en unes determinades dinàmiques. Ens em cregut les nostres pròpies mentida, i aquí rau gran part de la frustració de molta gent jove que discuteix tot això al bar quan el que voldria és poder aportar-ho al projecte on treballa i que vol construir.
Sóc conscient que això passa a tots als partits i moviments, tant al PSOE, com al PP, com al PSC, com a CiU, ERC, i afegeix-li tota la resta de sigles. Sóc conscient de que els xocs generacionals existeixen i han existit sempre, i amb això no vull dir fer tabula rassa, sinó apel•lar a aquest intercanvi, a aquest debat i voluntat d’escoltar als que venim i participem amb molta il•lusió en política, a que s’escoltin i s’entenguin les nostres idees, igual que nosaltres hem d’escoltar i fer propis els principis assumits per l’experiència dels qui ens han permès arribar fins aquí i que han passat per situacions inimaginables per nosaltres.
Aquí rau la idea, més intercanvi i menys especialització per organitzacions, perquè al marge d’estudiants i joves, som moltes altres coses i sabem de moltes altres coses que d’educació i de problemàtiques de la nostra generació o gènere, i masses vegades és un potencial completament oblidat. I així, el que vull fer és una crida a tota la meva generació per arromangar-se i mirar, des dels seus coneixements, quines mancances té el moviment i cada una de les organitzacions, en especial, la CUP, que és la plataforma que hem creat per guanyar unes eleccions i, a part d’aquí, començar la lluita pel poder, i una crida als companys de lluita per a que s’aturin a escoltar aquestes propostes.
Anem a fer les coses bé, anem a estudiar projectes que han tingut èxit tant ara com històricament, i anem a buscar dins nostre quins coneixements tenim sobre quines coses que no hem pogut mai exposar. Anem a aportar noves dinàmiques, en comptes d’assumir-ne algunes que ens han relegat masses vegades a la marginalitat. Anem a compartir experiències i idees i no tinguem por d’obrir el camí a una generació que tenim urgència per guanyar i que volem posar tot el nostre potencial físic i intel•lectual a fer-ho, perquè, si no, l’haurem de destinar a qualsevol contracte precari que, amb molta sort, ens podrà reportar 400 euros al mes i continuarà alimentant l’hegemonia existent.
