La lectura del text “El socialisme serà animalista o no serà”, del Roger Castellanos, ha estat molt emocionant. Com a militant antiespecista, m’he vist arrencat de colp del fang fosc que pasta l’alcalde d’Algemesí i el seu equip de govern. M’ha llançat disparat a mil anys llum de distància de les mentides descarades, vomitives manipulacions i caceres de bruixes impulsades per aquest cap local del Movimiento amb aires de cacic aldeà que es diu Vicent Ramón Garcia Mont, i més lluny encara del seu “els bous no pateixen” o “a qui no li agraden, que no vaja”. Necessitava d’aquesta medicina. Estic molt agraït, de veritat.
La llista d’acords absoluts amb el que diu Castellanos és llarga. El més important és que, certament, queda oberta “la caixa dels trons del debat sobre el carnivorisme”. El problema és que la seua fi s’anuncia com un adveniment associat a la victòria final del comunisme mundial, i és a partir d’ací on vull plantejar les meues objeccions a mode de propostes de debat.
Des de la seua primera formulació teòrica al 1944, el veganisme és una eina de lluita contra l’ús i l’explotació animal i és, senzillament, una acció directa i individual de boicot a totes les indústries que fan dels animals la seua matèria prima. Aquestes indústries necessiten d’una construcció ideològica, anomenada especisme, per a justificar un sistema de dominació i explotació tan antic i tan transversal per tots els modes de producció com és l’heteropatriarcat o la supremacia clànica, racial, nacional.
Aquest sistema ideològic converteix els animals directament en propietats i qualsevol altra consideració, com la dels seus drets fonamentals a la vida, a la llibertat i a poder eludir el dany, el dolor i la por, queden supeditats als interessos dels seus amos humans. Aquests interessos són els de convertir-los en aliment o en productors d’aliment, en vestit i en objectes d’investigació o per a l’entreteniment.
El boicot és una vella arma de les lluites justes, i una de les seues característiques principals està en apel·lar al poder que és a les mans d’aquelles persones que l’han d’exercir. Aquestes persones, sovint, són les directament oprimides i que s’enfronten a l’opressió, com passà amb les vagues de tramvies de Barcelona al 1951 i al 1957, o com passà al boicot dels autobusos de Montgomery, Alabama, encapçalat per la Rose Parks al 1956. Altres vegades, és el poder de persones que es solidaritzen amb les oprimides, com passà amb el boicot del segle XIX al sucre i el cotó fet per mans esclaves, o al del segle XXI contra l’esclavatge infantil que s’amaga d’arrere del cafè, el cacau, el sucre o les pilotes de futbol. Aquest últim és el cas de la gent antiespecista.
La pel·lícula que sempre he volgut proposar com a eina per a generar debat en clau antiespecista és La llista de Schindler. És un cant a la conscienciació des del privilegi i a partir del contacte amb la pell de les víctimes. Schindler, des de lluny, només ve la gent jueva com a un instrument, una oportunitat per a fer-se ric. Després, quan té contacte amb “els seus jueus”, algunes persones jueves, les converteix en les seues mascotes. Quan veu la massacre del gueto de Varsòvia es trenca alguna cosa dins seu, però no és fins que és veu a ell mateix com a “responsable” de l’infern d’Auschwitz que no comença a fer la seua llista.
I és que el veganisme ens crida a prendre consciència de la nostra condició dins del mecanisme d’opressió. Pel que fa al sistema especista, no som classe obrera alienada, no som esclaves sense consciència de la seua condició. El sistema ens converteix en consumidores que, amb cada compra, engeguem els motors dels camions de transport que van cap a l’escorxador. Nosaltres movem ara mateix i cada dia de la nostra vida la maquinària del Treblinka etern, com anomenava l’explotació animal el premi Nobel jueu Isaak Bashevis Singer.
Per a alguna gent, el veganisme pot ser una forma d’alimentació sana sense més consideracions o, fins i tot, un “estil de vida compassiu”, però el veganisme, fonamentalment, és una eina antiespecista. Una de les seues característiques és que s’ha de fer ara, ja, i per això és també una crida a prendre partit per allò que és just. Les persones veganes, cada vegada més al tot el món, estan exercint un boicot que serveix, a més, de mecanisme de conscienciació per a la lluita antiespecista. A lluitar s’aprèn lluitant, i el veganisme és el primer graó d’aquest aprenentatge.
Existeixen moltes propostes que cauen en el parany adventista que en aquest cas, repetisc, és “la victòria del comunisme mundial”. El comunisme no és una punta d’iceberg que un dia emergirà completament per a traure a la llum tot el que mantenia submergit. El socialisme no pot ser un mecanisme de retenció, i lluita antiespecista no ha arribat per a agafar número a cap sala d’espera. Està ací per a fer tremolar els ciments del nostre adoctrinament especista i això sol provocar, en primera instància, una xicoteta “reacció” semblant a la que generaren el repte al sistema heteropatriarcal i el repte ecologista.
Al meu parer, aquesta reacció de flaires conservadors és el que lliga i alenteix la valenta proposta del Roger Castellanos. No passa res: estic segur que trencarà aquells lligams, com hem agut de fer abans totes les persones antiespecistes. Una gran part del camí ja està fet.
