[Una consideració prèvia: aquest article es centra exclusivament en el factor “mobilització”, entenent-lo com un factor NECESSARI però no SUFICIENT. Aquest article és fruit d'una valoració, exclusivament personal, que posa l'èmfasi en la incapacitat de l'esquerra transformadora de mantenir la mobilització popular activa quan, a tot arreu, s'afirma (i és veritat) que aquesta és l'única garantia que tenim per tal de que es compleixi la voluntat popular. No cal dir, doncs, que cal un anàlisis i unes propostes que vagin més enllà del factor “mobilització”]
No hi ha Consulta, ni Referèndum. Com a mínim de moment. Una etapa més del procés cap a la independència de la CAC s'ha tancat. Comença una de nova.
Quina serà la direcció d'aquesta nova etapa? Quins són els objectius estratègics per seguir avançant? Quin ha de ser el desplegament tàctic? Totes aquestes qüestions haurien d'estar resoltes des de fa temps, doncs el desenllaç de l'etapa que ara es tanca era previsible per tothom. És per això que, una vegada més, tocarà, cadascú per la seva banda, fer una profunda i contundent autocrítica.
En aquesta etapa que es tanca, hem pogut veure com el procés, paulatinament i sense fre, s'anava institucionalitzant. Hem vist, també, com el poble deixava de ser l'agent protagònic del Procés per passar a un segon pla, visualitzant-se en moviment només els 11 de setembre. Hem vist, també, com CiU assumia el discurs independentista (com a mínim de manera retòrica), en un intent de no allunyar-se de la centralitat política, per una banda; i de facilitar l'absorció del Procés (la seva institucionalització) per l'altra. En el darrer acte d'aquesta etapa, però, també hem vist com s'ha perpetrat un dels fraus democràtics més escandalosos de les últimes dècades, saltant-se la voluntat transparent del poble de Catalunya. En altres paraules: el final d'aquesta etapa ha estat un “obeïm Espanya, desobeïm el poble” perpetrat per CiU.
No obstant, amb l'etapa (o fase) que ara s'obre, que, com dic, era previsible, també s'obren un ventall de possibilitats i obligacions que els independentistes revolucionaris no podem obviar, doncs és la nostra responsabilitat dur-les a terme tenint en compte que ningú més ho farà i tenint en compte, també, que és la nostra feina com a revolucionaris que ens pretenem. La primera: des-institucionalitzar, com a mínim parcialment, un procés excessivament institucionalitzat; la segona, impedir que en l'escenari institucional siguin forces històricament autonomistes o sucursalistes, així com burgeses o pro-burgeses, qui liderin el procés; la tercera, aprofitar el moment per seguir esquerdant el bloc dirigent; i, per últim, i no menys important, accentuar la contradicció poble/classe dirigent.
L'argumentari que porta a marcar-se aquestes quatre grans objectius/obligacions de l'esquerra independentista i revolucionaria és el següent (val a dir que tots i cada un dels objectius estan estretament lligats i relacionats els uns amb els altres, però és fa necessari categoritzar-ho tot per poder treballar en base a quelcom valorable)
- Des-institucionalitzar el procés. A no ser que sigui un partit clarament favorable als interessos populars el que estigui al capdavant de la nau, ja s'ha demostrat (tant històricament com just ara, amb la retirada de Mas, CiU i ICV i els interessos partidistes d'ERC) que des de les institucions no hi ha cap interès en fer complir el mandat popular democràtic del poble de Catalunya, siguin quines siguin les conseqüències que això comporti. Aquest partit favorable als interessos de les classes populars ara mateix és la CUP, i no hi ha perspectives que pugui arribar al Govern a curt termini. És important, doncs, de fet és vital, que la correlació de forces, en el pla dicotòmic institucional-no institucional, variï cap al terreny no institucional; escenari en el qual el paper més protagònic l'ha de jugar el poble de Catalunya, les seves classes populars.
- Impedir que en l'escenari institucional siguin forces pro-burgeses i autonomistes les que porten el timó. Aquesta segona obligació/objectiu està estretament lligada amb la primera i amb la tercera. Si bé en el desplegament del primer objectiu comentava que, ara per ara, és impossible que un partit favorable als interessos populars arribés al Govern, en totes i cada una de les fases/etapes de tots i cadascú dels processos polítics que siguin massius, l'esquerra transformadora ha de debilitar la posició dels governants. I aquesta nova fase no és diferent. De fet, ara pren més importància que mai aquest objectiu. És obvi que això ara per ara és impossible: no ho podrem impedir, però podem debilitar qualsevol Govern que no sigui favorable als interessos populars.
- Aprofundir en les esquerdes del bloc dirigent. Poques explicacions calen aquí. Sabent que és materialment impossible una revolució armada que demà pel matí desterri per sempre més la burgesia i col·loqui en el poder polític i econòmic la classe treballadora catalana, toca anar debilitant, pas a pas, les forces democràtico-burgeses o directament burgeses: el bloc dirigent de la política occidental des de ja fa unes bones dècades. Tot això va lligat amb els dos objectius anteriors, doncs és de vital importància que siguem conscients que un procés com aquest no es pot dur a terme, ni consolidar, sense les institucions; i qui s'aparti d'aquesta premissa, no és realista. És per això que, com deia, és de vital importància debilitar el bloc dirigent, eixamplar les esquerdes que sempre han estat allà i que en les darreres setmanes encara s'han fet més amples, per tal de facilitar i preparar l'assalt de la CUP o del “partit favorable als interessos populars X” que ha de venir. I pensant en termes més immediats, és indispensable que el bloc dirigent estigui esquerdat i debilitat per tal que siguin les classes populars qui forcin les decisions.
- Accentuar la contradicció poble/classe dirigent. La manera més efectiva d'accentuar aquesta contradicció és posicionar el poble, les classes populars, a favor d'unes demandes que la classe dirigent no puga acceptar de cap manera. L'escenari ideal seria que les classes populars, perfectament organitzades, ja tinguéssim un Programa d'Unitat Popular perfectament estructurat i amb una sèrie de demandes absolutament inassumibles pel poder, però no és el cas. El cas és que les classes populars s'han mobilitzat i, en part, també organitzat al voltant del Procés, de manera massiva. Així doncs, hem de posicionar de manera radical a les classes populars, a la majoria social de la CAC, en favor de la independència. Una independència que, com ja s'ha demostrat, no és assumible per les classes dirigents ni pels partits autonomistes de la CAC (CiU principalment), doncs un procés radical d'independència se'ls emportaria per davant.
A grans trets (perquè, efectivament, tots i cada un dels punts i la mateixa qüestió de fons podrien servir per realitzar una tesis doctoral sencera) aquestes serien les grans tasques de l'esquerra independentista revolucionaria en aquesta nova etapa del Procés. Hi ha, però, una qüestió fonamental, un element indispensable en tot això, un element sense el qual tot això no pot reeixir: la mobilització popular MASSIVA. I aquesta darrera paraula és la clau que pot obrir tots els panys.
Nosaltres, l'esquerra transformadora, sempre hem apostat i hem treballat perquè sigui la gent, siguin les classes populars, qui lideri qualsevol procés polític. I, òbviament, el Procés d'independència que avui es dona a la CAC no és una excepció. I posar les classes populars, el poble, al capdavant de qualsevol procés vol dir que el poble s'ha de mobilitzar, i ho ha de fer de manera massiva.
Tots i cada un dels objectius plasmats anteriorment necessiten, tant sí com no, de la mobilització popular massiva per tal que s'assoleixin:
- Per des-institucionalitzar el procés és imperatiu que els actor principals passin d'un pla d'actuació (l'institucional) a un altra (el no institucional, les classes populars activades). I no és suficient sortir una vegada a l'any, o moltes vegades i a molts llocs, de manera fracturada atomitzant, així, la resposta. És necessari consolidar grans majories populars mobilitzades.
- Per impedir que siguin forces pro-burgeses i/o autonomistes les que liderin el Procés en el pla institucional és imprescindible, també, que la mobilització popular s'activi de manera massiva. Sobretot perquè a dia d'avui és impossible que la CUP arribi al Govern o tingui quotes de poder suficients com per condicionar decisions importants. Així, per tal d'assolir aquest objectiu és vital assolir, en primera instància, el primer. Si es des-institucionalitza el procés, els partits dirigents perdran pes en les equacions i cruïlles que segur ens trobarem al llarg d'aquest camí.
- Aprofundir en les esquerdes del bloc dirigent significa fer volar pels aires l'estabilitat i la naturalitat amb la que els partits del règim es sustentaven els uns als altres i fer que quedin espais polítics lliures on els partits defensors dels interessos populars puguin actuar. Aquesta situació acostuma a donar-se en èpoques de crisi de Règim o de sistema, però també acostuma a passar que l'esquerra transformadora no aprofita la conjuntura per rebentar-ho del tot. Ara, tenim una oportunitat d'or. Una oportunitat perquè tenim unes demandes àmpliament socialitzades que no poden assumir els partits del poder, i això significa que s'ha de seguir pressionant al carrer [mobilització popular massiva] per eixamplar aquestes esquerdes que, ara més que mai, són altament visibles.
- Per últim, accentuar les contradiccions entre la classe dirigent (representada en el pla institucional pels partits pro-sistema) i el poble o les classes populars passa inexcusablement per situar, novament, demandes impossibles d'assumir pel sistema. Aquestes demandes només poden fer caure Governs i fer créixer la consciència de poble i classe si s'articulen a través de mobilitzacions massives i constants.
Resumint tot el que s'ha dit fins ara, la qüestió és que ho desbordem i acabem d'esborrar del mapa a CiU (tal com diu molt bé Endavant en el seu darrer comunicat)1 o estem acabats. I per esborrar del mapa a CiU i, també, acomplir amb els objectius plantejats més amunt, només tenim la mobilització massiva. És obvi que no hem de secundar qualsevol mobilització, per més massiva que puga ser. Però sí que hem d'intentar aglutinar tothom per tal que el poble es puga mobilitzar i organitzar en pro de les seves demandes, per defensar el seu propi mandat democràtic. Sinó, no servim per a res.
A més a més, tot això pren caràcter d'urgència ja que CiU, en el seu tarannà botifler, elitista i partidista, ha analitzat molt bé en quina situació es troben els seus rivals (partits) i ha escollit una alternativa que, a no ser que es trobi amb una contraofensiva molt important (la que hem de fer nosaltres) es podrà seguir mantenint en el terreny de l'independentisme català. De fet, CiU ja està re-articulant el seu discurs, i el seu relat comença a ser assimilat per no poca gent. I això només es pot frenar situant al centre del debat polític les exigències del poble de Catalunya, i això, al seu temps, només es pot fer a través de la mobilització massiva.
Com ho hem de fer, però, per organitzar i facilitar la mobilització popular (ara prou desactivada [cal veure què passa aquest diumenge 19 a Plaça Catalunya])? Aquesta és la gran pregunta. Cada Moviment, cada organització, cada partit polític farà les seves pròpies valoracions i apostes, però la realitat és la que és; i obviar-la o intentar difuminar-la, com a mínim en els nostres anàlisis, és el pitjor error que un materialista poc cometre, el més greu de tots. A hores d'ara, les organitzacions i actors en joc són uns quants, cadascú amb una naturalesa pròpia i clarament diferenciada i cadascú amb una capacitat de mobilització i d'incidència també clarament diferenciada. Cal no oblidar que les organitzacions, almenys les actuals, són eines; eines que s'han d'utilitzar en benefici de les classes populars i del propi projecte. I aquestes mateixes organitzacions, quan es conceben com un fi en si mateixes, com quelcom immutable, si es caracteritzen de manera que puguin actuar com a fre de mà de la mobilització, deixen de ser útils. A tot això, cal afegir que la Unitat Popular no és la unitat de l'esquerra, premissa que de vegades sembla que no tenim present; i per teixir la Unitat Popular és primordial no anar atomitzant les respostes que, com a poble, s'han de donar.
El que vull dir amb tot això és que mentre ens discutim sobre amb qui pactem o no pactem tal o qual mobilització, el discurs hegemònic es reestructura i comença a calar en la nostra gent, perdent, de nou, una oportunitat històrica. Hem de fugir de sectarismes, per estar a l'alçada del moment. Del contrari, correm el risc que ens colin una segona transició cap a res. Prou de bramar i clamar per la mobilització des dels comunicats, ara és l'hora de fer-ho.
O ens activem, o morirem. Tant senzill com això.
O ara o mai. Mobilitzem-nos!
