L’1 d’agost, Joaquim Coll va publicar “Matar el vell” a El Periódico de Catalunya. Lamentablement per a ell, José Antonio Zarzalejos va escriure “”¿Qué coño es la UDEF?” El Estado, señor Pujol” a El confidencial l’endemà.
En aquest article ens fixarem en el darrer paràgraf del text de Coll, un bon comiat a l’alçada habitual de l’articulista:
I aquí comencen alguns dels problemes per al procés. Salta a la vista que això de l’Estat propi té molt de finca particular per poder fer el que a algunes elits socials i polítiques els doni la gana. Per als Pujol, res millor que la independència per escapar de la justícia. ¿Qui s’hauria atrevit a anar contra una de les famílies fundadores de la nova república? Però el vel ha caigut i molts dels que van menjar de la seva mà i el citaven com a referent polític i moral, corren ara a matar el vell.
Com hem llegit, Coll treu tota l’artilleria contra el procés sobiranista: l’Estat propi seria un vedat que permetria a una part de les elits fer el que volguessin i un Estat independent permetria que els Pujol no fossin jutjats.
Pel que fa a la primera crítica, si el procés demostra alguna cosa és el fet que la ciutadania va per davant de les elits socials i polítiques, el sector oligàrquic de les quals és contrari a la independència. Algunes elits polítiques s’hi ha vist arrossegades si no volien que el seu espai electoral s’erosionés encara més. Fins i tot el PSC, un partit autonomista que vetlla sempre pel manteniment de l’statu quo, es va veure obligat d’incloure el dret a decidir al seu programa electoral per a les eleccions del 25 de novembre del 2012:
Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.
Segurament, Coll diria que aquesta ciutadania ha estat adoctrinada pels polítics mitjançant l’ensenyament i els mitjans de comunicació públics i molts de subvencionats. Tanmateix, aquest suposat adoctrinament no explica com la manifestació de la Diada de 2012 va ser una sorpresa per tothom, tant pel que fa a l’assistència com pel que al que es reivindicava. Hi ha una dades concloents.
En primer lloc, CiU va intentar condicionar fins al final l’eslògan de la manifestació (“Catalunya, nou Estat d’Europa”) perquè s’adeqüés a la seva proposta de pacte fiscal. D’altra banda, l’actitud de Duran. Aquest polític espanyol va passar de dir que era una manifestació independència a dir que era una manifestació catalanista per, finalment, afirmar que “n’hi ha prou a ser català, viure, treballar –o intentar fer-ho- i estimar Catalunya” per assistir a “aquest acte”. Evidentment, com a bon espanyol, Duran no va assistir a la Via Catalana.
En segon lloc, els problemes interns del PSC no es poden explicar només per l’adoctrinament perquè, en aquest cas, els adoctrinats serien els líders o exlíders del PSC. Aquest suposat adoctrinament s’hauria produït en molt poc temps. I, per acabar, la discussió interna a ICV tampoc no s’explica per aquest suposat adoctrinament.
D’altra banda, com que som persones que treballem en l’àmbit educatiu, un dia potser parlarem amb detall d’aquest pseudoargumenet unionista d’un suposat adoctrinament en aquest àmbit. Només a tall d’exemple direm que la majoria de professors d’història han estat formats en facultats on el sentit comú històric espanyol és encara hegemònic i que òbviament ells han reproduït a les seves classes. No és cap retret sinó una realitat que ocorre arreu del món. Podríem parlar també dels llibres de text.
L’oració “Salta a la vista que això de l’Estat propi té molt de finca particular per poder fer el que a algunes elits socials i polítiques els doni la gana” és molt significativa de com viuen el procés Coll i els seus companys. D’entrada, ”Salta a la vista” presenta el que vindrà a continuació com una evidència. L’evidència no és cap altra que la creació d’un nou Estat que permeti fer i desfer a unes persones determinades. L’expressió “els doni la gana” també delata com percep Coll la creació d’un Estat català. El nou Estat català seria propietat de les classes dominants i un pou de corrupció. No cal dir que a l’Estat espanyol les classes dominants són els treballadors i la resta de classe populars, que sotmeten l’oligarquia a un control estricte i insuportable.
Tornant a l’argument de Coll, i suposant que sigui cert, Catalunya seria l’únic estat del món mundial on algunes elits fessin els que els doni la gana. Per exemple, a Espanya això no passa. A Espanya les elits no defrauden ni influeixen en l’Estat, per suposat. L’Íbex-35, les empreses que es lucren gràcies al BOE i la llotja del Bernabéu són simples mites que no tenen res a veure amb la realitat. Per cert, per què no es fa pública la llista de defraudadors de dels comptes suïssos? I si parlem de la monarquia, beneïda per Societat Civil Catalana, i la seva fortuna acumulada, fora de l’escrutini públic?
A més, amb un determinisme ahistòric (“l’Estat propi té molt de finca particular per poder fer el que a algunes elits socials i polítiques els doni la gana “), Coll prefigura ja quina serà la relació entre el nou Estat i les classes socials, quan precisament una situació de ruptura és, com diria Manuel Delgado, “la d’oportunitats transformadores úniques i de segur que irrepetibles”. Precisament aquesta és una raó per què l’oligarquia catalana és antiindependentista, no pas perquè estiguin impregnada d’essències com el “seny”, tal com postula el discurs essencialista de Societat Civil Catalana.
Continuant amb l’argumentació, Coll té clar que la família Pujol defensa un Estat independent per evitar ser jutjat atès que Jordi Pujol hauria esdevingut un dels pares de la república i ningú no hauria gosat tocar-lo ni a ell ni a la seva família. La pregunta retòrica que porta implícita la resposta negativa és diàfana: “¿Qui s’hauria atrevit a anar contra una de les famílies fundadores de la nova república?”. Aquest argument ens sembla tan simplista com dir que Juan Carlos I, Botín, Chaves, Camps, Florentino Pérez, etc. defensen la unitat d’Espanya i de las JONS només perquè és un Estat al servei dels seus interessos personals.
Ara és el moment d’introduir José Antonio Zarzalejos en l’anàlisi. Aquest periodista escriu el següent a l’article esmentat al principi del text:
A Jordi Pujol, según estamos enterándonos estos días, se le consintió este continuo comportamiento corrupto mientras el ex presidente de la Generalitat se instaló en la política de “la puta y la Ramoneta”, es decir, en una soportable ambigüedad que no amenazaba la integridad del Estado. Durante décadas, Pujol practicó la política de “más vale pájaro en mano que ciento volando” (eso que los catalanes resumen muy bien en la expresión “peix al cove”, que es una forma excelsa de realismo). Pero en el momento en que -con los bolsillos no precisamente de cristal, unos hijos presuntamente corrompidos y un esposa que, dedicada a la jardinería, no había maceta catalana que se le escapara- decidió que se hacía independentista y respaldó a su delfín -Artur Mas- en su misión de vanguardia del secesionismo, el Estado sólo ha tenido que tirar de la cuerda que él mismo se puso al cuello hasta provocarle la asfixia. [negreta a l’original]
José Antonio Zarzalejos no és un qualsevol. És exdirector de l’ABC, un diaria ben connectat amb les estrucures de l’Estat espanyol (incloent-hi clavegueres) i la seva familia ha tingut una estreta relació amb l’Estat espanyol. Son pare, José Antonio Zarzalejos Altares, va ser comissari general d’ordre públic de la Dirección General de Seguridad (1974-1976), va ser governador civil de Biscaia (1976-1977) i fiscal del Tribunal Suprem. Vaja, tota una figura del règim feixista. Son germà, Javier Zarzalejos, és el secretari general de la Fundación FAES i, anteriorment, va ser secretari general de la Presidència dels governs de José María Aznar (1996-2004).
Hem presentat Zarzalejos per mostrar que és una persona que ha tingut vinculacions familiars directes amb l’Estat i que ell, en tant que director de l’ABC, alguna cosa sap sobre com funciona l’Estat espanyol. En conseqüència, cal tenir en compte les seves paraules. Sobretot, perquè hauria pogut no escriure-les i, aleshores, sempre es podia argumentar que la tesi que el cas Pujol està relacionat directament amb el canvi d’adscripció nacional de l’expresident era una teoria conspirativa més sense cap base empírica ni racional. Així, algun estament o alguns estaments de l‘Estat espanyol sabien pel cap baix alguna cosa i aplicaven el vell lema del liberalisme laisser faire fins al moment que han considerat que ja n’hi havia prou.
Les paraules que hem reproduïm el títol de l’article (“”¿Qué coño es la UDEF?” El Estado, señor Pujol”) i el to del text denoten clarament que l’esclat del cas Pujol, des d’un punt de vista polític, en aquests moments no és fruit de la casualitat.
En conclusió, som davant d’una ucronia, que projecta en el futur una explicació del que ha passat, com una mena de visió de Rappel. Sobre el judici a Pujol i una part de la seva família, tant lícit és defensar sí com que no. Els qui creuen que la creació d’un nou Estat ha d’implicar la regeneració de la vida pública diran que els Pujol i d’altres haurien de ser uns ciutadans més i ser jutjats amb tot el rigor pel que es demostri que hagin fet, mentre que els que hi estan en contra, com Coll, diran que Pujol i la seva família esdevindrien intocables (raó última per la que defensaven la independència). També és cert que hi hauria un sector que proposaria passar pàgina.
Com d’altres articles que han sortit aquests dies, Zarzalejos aporta una explicació convincent: l’Estat espanyol feia els ulls grossos mentre Pujol era autonomista (i, hi insistim, fervent antiindependentista), mentre que quan ha creuat el Rubicó l’Estat li passa (vells) comptes. Potser Coll prefereix aquesta mena d’Estat prevaricador, que fa ulls grossos amb els qui mantenen l’statu quo, i projecta aquest captiniment sobre el nou Estat independent.
