Un ampli moviment de base, popular i divers, ha marcat l'agenda política: el pacte per la data i la pregunta de la consulta entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP era inimaginable abans de les grans mobilitzacions que, des de la infausta sentència de l'Estatut (i fins i tot abans), han omplert carrers –i carreteres– del nostre país. El terme mateix dret a decidir n'és una prova. Si avui se'n parla tant, no és perquè algú l'hagi creat en un fred i fosc despatx. L'aire lliure i el cel obert el van veure néixer. És del poble.
I, certament, no es poden posar portes al mar. Una comunitat, una nació o un país (diguem-ne com vulguem) planteja legítimament mesurar quina és la seva voluntat de futur. La millor manera de fer-ho no és pas només amb enquestes i estadístiques. Tampoc no és emmordassant aquesta col·lectivitat per la força de les lleis. Per conèixer què pensen i què volen les catalanes i els catalans sobre una qüestió que és a l'ordre del dia, cal consultar-los-ho. L'instrument per fer-ho és un referèndum, per dir-ho sense embuts. La seva resposta expressada a les urnes dirimirà, finalment, si l'independentisme és una quimera o és una força social majoritària. S'ha decidit decidir, i aquest gest en si mateix ja té un cert poder constituent.
La qüestió és ara si aquesta consulta serà permesa pel govern de l'Estat espanyol. Tot sembla indicar que no serà així. I davant d'aquest fet, s'ha començat a parlar d'eleccions plebiscitàries i d'alternatives diverses. Així és com ha començat una cerimònia de la confusió. Som molts els que pensem que no ens podem distreure amb especulacions. Hi ha una voluntat clara, ferma i inequívoca de celebrar aquest referèndum el pròxim 9 de novembre. I és per això que aquesta determinació s'ha de mantenir fins al final, sense excuses ni divisions. La carta democràtica de la consulta no s'hauria de sacrificar. Cedir sobre aquest punt implicaria l'acatament de l'ordre jurídic injust que precisament s'està posant en entredit. Acotar el cap, rendir-se, doblegar-se no pot ser mai una opció. Els moviments socials que han irromput en l'actual context de crisi de règim ens han donat una gran lliçó: la desobediència a les lleis injustes activa la ciutadania, la sensibilitza, la fa avançar. Tot el contrari de la resignació i la desesperació. Un moviment de resistència civil, pacífic i sòlid, serà necessari per poder celebrar la consulta.
Prou que ho sabem: la política és pacte, negociació, obertura a l'altre per poder trobar punts d'acord. Catalunya té una llarga experiència en el pactisme que es remunta als seus orígens històrics. Malgrat tot, la política també pot viure moments excepcionals, instants delicats i apassionants, de ruptura. Encara que sigui per tornar a posar les bases d'un nou marc d'acords entre nosaltres, decidits –ara sí– amb plena llibertat nacional. O millor dit, encara que sigui per realitzar un pacte social de cap i de nou.
La reivindicació del dret a decidir té precisament aquesta característica refundadora, i és per això que la fermesa en la consulta és indispensable. Qualsevol intent de canviar la direcció d'aquest moviment polític de llarg abast podrà ser interpretat com un frau a la ciutadania, com una cara més de la vella política de casta, com una traïció dels líders. Hem dit prou. Volem decidir. S'acosta l'hora i res no ens ha d'aturar.
