La gent asimila el que més es troba com a corrent. La premsa escrita, l'oral, la televisió. Entre ells a les seves converses això es socialitza. La gent no canvia de costums d'un dia cap a l'altre i hi ha els que veuen molta televisió “d'entreteniment” en castellà i a les mateixes cadenes hi ha un discurs, una línia gens objectives ni imparcials que els condiciona perquè no tenen un pensament pròpi degut a que no tothom és un ideòleg i que és més senzill dir que són anarquistes i així opinar de tot i passar de tot. Només es barallen pels esports i quan dius quelcom que no és el que han assimilat. Encara que ara per ara i com a icona televisiva, s'albira una gran simpatia per Pablo Iglesias.
Malgrat això, la feina de les persones individualment, per necessitat pròpia de comprendre el perquè un treballador pel fet de parlar castellà no està d'acord en formar part d'un moviment d'alliberament rupturista cap a una forma d'organització social que li prengui, que recuperi la capacitat de decisió davant els que la tenen ara de mans dels polítics nascuts a l'empara de la transició, es fa qüestió d'amor propi. (en termes seglars).
Deixeu-me que vos comenti una anècdota. A les primeres eleccions municipals en molts indrets et demaneven que canviessis el teu empadronament per poder omplir llistes a d'altres localitats. Que de la manera que tu pensaves, mai no podries anar a les llites d'questa ciutat gran “per sortir”, però que per exemple, a Platja d'Aro podries anar encapçalant la llista (¡!), la gent tenia por i van arribar a regidors gent amb ganes de servir (al seu cap i mentor) encara no saber a penes escriure.
La qüestió era guanyar, protegir la seva falàcia on el problema fos aquest, malgrat que molts encara tenien dubtes i por de sortir-ne retractats en una llista determinada d'esquerres, però hi calia gent disposada.
D'aquí penso que ve això de sortir a la foto que es deia en èpoques dels líders de l'oportunitat occidentalitzant de Suresnes. O també que n'era de bones maneres polítiques, que Carrillo sense perruquí s'anés de copes amb el rei hereu de Franco. Era com si els líders d'aleshores, en ser perdonats per l'autèntic poder, encara podrien fer tasques polítiques dins del sistema abans de morir. No encapçalant les reivindicacions populars com es proposaven fins llavors, sinó demostrant que calia resignar-s'hi i ja que hi erem, café per a tothom, que era tot el contrari al que havien predicat.
Però ara? Ara que han passat més de 30 anys i la realitat i el seu pes ens ha anat caient a sobre dia rera dia i els més pobres ara es queden sense feina, sense casa, sense estalvis, i els hi prometen que sense jubilació ni pensions si no inverteixen en fons privats.
Ara no s'entén, parlem la llengua que parlem, que si hi ha un territori prou organitzat per tal de fer esmicolar aquesta forma d'opressió sense dret a reclamació, (doncs les lleis només afavoreixen als poderosos), en som nosaltres, els i les treballadores, els petits comerciants dels pobles, vil·les i ciutats els qui ens anirem empobrint més encara?
Ara que fan fora els treballadors i per treballar s'han de fer autonònoms amb l'excusa de la recaptació però aforint els patrons que no pagaran la seguretat social, ara que alguns es pensaven que serien els seus propis patrons i s'han posat més cadenes, ara que els que ja ho eren com a famílies comerciants de tota la vida, han de tancar botigues perquè les gran superficies ho omplen tot i la poca demanda s'enfronta a la desmesurada oferta fent que aquestes famílies estiguen pitjor que els treballadors sense feina i sense prestacions, ara se'n adonen que no son patrons de sí mateixos, ni són més que els assalariats, i que els únics que se'n surten són els caps més caps de la banca, i per sobre de la legalitat robant quant més millor.
Veient ara que es troben desarmats i s'han de rendir, de cop i voltes veuen que l'única reivindicació nacional amb cara i ulls que neix de la gent del poble i per tal d'enfrotar-se amb tot això és l'independentisme. Però..de cop i volta la premsa comença a parlar-ne molt i malament d'ells. Cap d'ells ha estat polític responsable de res del que ha passat, i cap ha estat ladre dels bens públics, tampoc cap d'ells o d'elles els ha decepcionat mai, però és ara quan la premsa i els polítics del vell sistema comencen a insultar i parlar malament dels que no existien fins llavors. (fins que el poble els ha reconegut)
L'esperança dels bons espanyols per tal que un concert econòmic apaivagui les aigües de rebelió se'n va anar en orris, i en veient la gran onada popular demanant ser un nou país lliure i sobirà per tenir lleis pròpies i no imposades, per poder distribuir segons les nostres necessitats sense deixar de ser solidaris (encara que la solidaritat fins ara i per una majoria comença per casa pròpia) sigui el nostre país, les nostres necessitats socials, económiques i per tant, com a conseqüencia també haurien de ser polítiques, Aleshores el President de la Generalitat de cop i volta, es posa al davant canviant la consigna i dient que està al servei del poble, més endavant diu que està per la independència, i ara que ell es pensa que ho controla tot, resulta que les classes populars se'n adonen que la millor sortida per els i les treballadores es la independència i la conformació d'una República Catalana Independent mitjançant l'organització d'una unitat popular de tots i totes els damnificats pel sistema, que som majoria, encara que parlem castellà o català, perquè tots i totes som el poble laboriós català. Encara que sumant dos i dos dóna quatre, en quant a dialéctica social, pot ser que siguin 16.
Aquesta tasca de portar el contingut que serà la concresió de la proposta rupturista democràtica quan s'aconseguixi la independència n'és a hores d'ara, la tasca del pol independentista d'esquerres, i la màxima reproducció materialista de la punyent i peremptòria necessitat per a l'existència d'un partit obert en sintonia amb la realitat dia a dia i en connexió directa amb tots els sectors populars i actor socials, n'és l'únic que definirà l'inclinació de l'agulla de la balança cap a una correlació de forces amb moltes més possibilitats i amb un sentiment de rerafons de seguretat i referència concreta per a les masses.
Aquesta és la seva tasca perquè si l'estaca es torta, i l'estirem tots i totes una mica, ella caurà. Però incidir per a que estirem és responsabilitat d'aquest intel·lectual orgànic.
Cal imperiosament treballar per la construcció del partit revolucionari dels Països Catalans.
