L’editorial de l’edició vespertina de La Vanguardia del 2 de juny (“Un nou clima de renovació”) no és només una mostra de genuflexió històrica del diari davant la institució monàrquica i de qualsevol institució de l’Estat espanyol (una exemple més d’“adhesión inquebrantable” en el seu currículum), sinó sobretot una aposta pel manteniment d’un statu quo en crisi, la qual el diari creu que pot ser superada amb un lifting de la monarquia (La Vangurdia arriba a dir que l’addicació “propicia un nou paradigma”).
El text s’articula a partir de cinc eixos bàsics:
a) En primer lloc, l’editorial està amarat d’un sentit comú espanyol (nacionalisme banal). Així, per a La Vanguardia “el país” és Espanya, incloent-hi, no cal dir-ho, Catalunya.
b) En segon lloc, des del titular fins a la darrera línia, és omnipresent la idea que cal una “renovació” d’un règim que fa aigües per tot arreu i que aquesta “renovació” ha de tenir en la monarquia un dels seus fonaments i motors principals. El model de l’editorialista és la Transacció espanyola, mitificada també en aquest editorial.
c) En tercer lloc, el text és un panegíric del monarca i la seva família. Aquest panegíric ens n’ofereix una imatge virginal, sens màcula. Fins i tot, es considera una mostra de “valentia” una decisió a què s’ha vist obligat a fer un règim en crisi. Vegem unes mostres d’aquest panegíric:
- En cap moment el Monarca no va fer al·lusió a la salut com a motiu de la renúncia.
- La valentia i l’enorme significació del gest de Joan Carles [..].
- El seu pare, Joan de Borbó, comte de Barcelona, no va poder regnar i va cedir generosament els seus drets [...].
- Una renúncia amb exili, un sacrifici i una restauració reeixida.
- Però aquells vells temps han canviat i Joan Carles els ha sabut interpretar [...].
- Vet aquí un cop de timó. Un bonic cop de timó. Sense ressonàncies conspiradores, aquesta vegada. Una decisió lúcida, enèrgica i valenta [...].
- El Rei ens deixa un llegat molt valuós. L’èxit de la transició és el primer, però no l’únic.
- [...] fermesa, intel·ligència i vigor generacional de qui aviat serà Felip VI.
d) En quart lloc, com no podia ser altrament, el revers d’aquest panegíric és tot un seguit d’oblits. Aquí s’escau una frase de Balzac: “El secret de les grans fortunes sense causa aparent és un crim oblidat, perquè es va fer netament.”
Així, en cap moment l’editorialista es recorda que l’actual monarca espanyol va ser imposat per un règim tan democràtic com el franquisme. O de com ha aconseguit la seva fortuna aquest monarca.
Més encara: l’editorialista reprodueix la versió mítica, qüestionada avui per molts historiadors, d’un monarca que va “tancar la llarga etapa del franquisme i que va impulsar la restauració de la democràcia en les aigües tèrboles dels anys setanta”, un procés amb què “els espanyols van estar d’acord” (I visca el rei… ves quin remei!), de manera que:
Van sancionar la llei de Reforma Política l’any 1976. Van elegir després un Parlament democràtic l’any 1977, el primer des de la tràgica Guerra Civil. I van ratificar en referèndum la nova Constitució l’any 1978.
És a dir, s’obvien els condicionants del referèndum del 1976 o les eleccions del juny de 1977, amb partits polítics prohibits, milers de presoners polítics, manca de drets polítics, la repressió brutal, les mobilitzacions massives, etc.¿L’editorialista es refereix a tot això amb l’eufemisme “aigües tèrboles”? I en aquestes condicions es pot afirmar tan lleugerament que el 1977 es va triar un “Parlament democràtic”?
Centrant-nos en l’actualitat, en cap moment s’hi esmenta el desgast de la institució monàrquica i els escàndols en què s’ha vist associada, amb el monarca actual al capdavant, un fets que sens dubte han tingut a veure amb l’abdicació del rei espanyol.
En resum, tot un exercici de (re)rescriptura de la història contemporània, del qual no cal estranyar-se, si recordem que el diari del Grupo Godó aposta per un pacte a la baixa entre elits polítiques i econòmiques com manera de resoldre la crisi provocada pel procés sobiranista. Aquest pacte permetria aparcar la demanda democràtica que Catalunya decideixi el seu futur i sobretot evitaria que aquest futur es decidís a partir de decidir si elscitadns de Catalnuya estan a favr de la independència o no.
e) I en cinquè lloc, al penúltim paràgraf s’enuncia el veritable leiv motiv del text: l’esperança d’un editorialista desesperat que el lifting de la monarquia propiciï un nou paradigma (no és poca cosa això!), sota el qual “és legítim i necessari imaginar nous escenaris per a l’encaix de Catalunya a Espanya”, és a dir, “escenaris de pacte”.
En aquesta part del text, la llagoetria entusiasta de l’editorialista no té aturador i, emulant Rappel, afirma sense vacil·lar que aquests escenaris de pacte “de ben segur trobarien el suport majoritari de la societat catalana en cas de materialitzar-se.” Bé, caldria preguntar-se quin és per La Vanguardia l’abast referencial del terme “societat catalana”. I també fins on arriba la certesa, perquè dóna per fet, “de ben segur”, que el pacte seria refrendat pel catalans.
El paràgraf es clou amb una afirmació sorprenent, no fos cas que algú pensés el que no caldria i ens adonéssim del truc: “El Rei no ha abdicat com a conseqüència de l’anomenada qüestió catalana [...].”Si convenim que l’abdicació no ha estat volguda i que ha estat forçada per una crisi d’un règim, que té molts vessants, entre d’altres allò que en un llenguatge regionalista decimonònic l’editorialista anomena “qüestió catalana”, és simplement fals que el procés sobiranista a no n’hagi estat una de les causes i que, per tant, el rei espanyol no hagi abdicat en una o altra mesura com a conseqüència d’aquest procés.
Per reblar el text, l’editorialista flecta un altre cop els genolls davant la monarquia, en concret davant el futur monarca, i mostra la “plena confiança en la fermesa, intel·ligència i vigor generacional de qui aviat serà Felip VI”. No sabem en què es basa per atribuir-li a Felip VI (successor del funest Felip V) unes qualitats (“fermesa”, “intel·ligència” i “vigor”), que, de moment, no ha tingut cap oportunitat de demostrar. Però ja sabem que per a La Vanguardia la profecia s’autocomplirà. I si no…, ja es farà alguna enquesta ad hoc. Les raons d’Estat bé mereixen una magnífica enquesta laudatòria i l’oferiment d’un pactet per acontentar aquests catalans que se surten del moderantisme.
En conclusió, La Vanguardia reprèn amb força la proposta de la tercera via i pren embranzida a partir de l’adbicació de Joan Carles I i la coronació de Felip VI.
