Aquesta setmana ha fet quaranta anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich. La reacció social ha estat formidable. Ha quedat ben palès que les intencions de la transició postfranquista de posar un dens tel d’oblit sobre la història s’han fet miques a mans d’una societat que s’ha desvetllat.
No faré allò tan lleig d’apropiar-me de la figura d’algú que ja no hi és per fer-lo parlar. No sé com pensaria avui. Ningú no ho sap. En realitat, tant és perquè si estigués viu la seva opinió seria una més entre les moltes veus que exigeixen ser escoltades. No seria res més. Ni res menys. Però si que sé qui el va matar i qui ha volgut oblidar-ho. No el faré parlar, doncs. Qui va parlar aleshores va ser la dictadura franquista i qui parla avui són els seus descendents polítics. Encara queden vius quatre ministres d’aquell govern de Franco que va donar “l’enterado” a la seva pena de mort. I ningú els ha dit mai res, ningú els ha gosat molestar, ni els ha fet cap escarni públic a la porta de casa. Deuen viure plàcidament en algun dels molts barris benestants de Madrid després d’haver passat per nombrosos consells d’administració on s’han enriquit. Ells i els seus fills i nets. Collons de transició tramposa!
Per tu, Salvador, farem que el dret a decidir sigui també el dret a recordar, a no oblidar, a assenyalar botxins i cómplices. Hem canviat, Salvador, i ara et sabem i t’honorem i ens retorna a la boca el fàstic de l’oblit a que et van voler sotmetre després de l’ignominós assassinat.
Aleshores jo tenia catorze anys i encara puc veure el meu avi enganxat a una gran ràdio intentant tenir notícies arribades d’ones estrangeres. I recordo la seva cara descomposta quan vaig arribar de l’escola aquell 2 de març al migdia: “l’han matat”. I jo, adolescent encara, no entenia com l’endemà, diada de Sant Medir, Gràcia s’omplia de caramels com si volguessin endolcir el que no es podia fer dolç de cap manera. Les colles de Sant Medir llançaven caramels a tort i a dret però els precedia una companyia de la Policia Armada, els grisos d’ahir, i uns tambors de la Falange. Hi ha coses que no s’obliden mai. Ni vull.
Aquell dia vaig entendre moltes coses i em vaig comprometre per sempre més. Acabarem amb el feixisme antidemocràtic filoespanyol i també ho farem per tu, Salvador. I ho decidirem perquè en el nostre nou país hi haurà lloc per tothom però no pels feixistes. És el que té decidir.
