De manera resumida es pot dir que es tracta de la confluència de diferents factors. En el camp de la política en podem remarcar tres de principals:
D’una banda, una tasca de conscienciació política al llarg de molts anys (principalment d’ençà del 1979, és a dir, durant més de trenta anys) on es posen les bases de l’independentisme contemporani i té lloc la primera expansió social dels anys 80.
D’altra banda, l’esgotament de les propostes polítiques sorgides de l’Estat espanyol (que respon amb la negació de les reivindicacions del poble català i la repressió), esgotament que es desencadena a partir de la conjuntura del 1992 i s’accelera al voltant del debat entorn de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya dels any 2005-2010.
I, finalment, la darrera expansió de masses, iniciada amb les mobilitzacions de la PDD l’any 2006, desplegada amb les Consultes sobre la Independència, i continuada i ampliada amb les mobilitzacions de l’ANC, entre d’altres (2009-2014).
Es tracta d’un encadenament de factors que no es poden explicar de manera separada. El debat sobre l’Estatut no es pot entendre, per exemple, si no es té en compte la tasca precedent, molt important, de conscienciació política independentista dels anys 80.
Hi ha també raons socials de fons que han contribuït a donar una profunditat a la consciència política. El poble català no ha parat de mobilitzar-se per qüestions socials i lingüístiques que han anat configurant una alternativa de país. Les grans mobilitzacions contra la guerra del 2003, les manifestacions en defensa del riu Ebre al llarg de la dècada, la vaga general actual dels mestres de Mallorca etc. són exemples de mobilitzacions massives en la reivindicació d’un model de societat cada dia més allunyat de la política promoguda des de l’Estat espanyol.
Tota aquesta densitat mobilitzadora fa que el moviment independentista actual no tingui aturador.
Sí. Realment serà històrica. Ja ho va ser la de l’Onze de Setembre passat en què vam reivindicar un Estat per a la nació catalana. Enguany reivindicarem encara més clarament l’Estat independent, de manera que qualsevol marxa enrere cap a un possible federalisme espanyol haurà quedat esborrada. Demà les catalanes i els catalans “cremarem les naus” i avançarem de manera decidida cap a l’única sortida política del moment que és la Independència de la nostra nació. Això és el que demà farem saber a tot el món.
Ja ho he apuntat a la primera resposta. Estem vivint una veritable revolució política que està empesa per una important voluntat de canvi polític i social. És evident que hi ha alguns sectors del que s’ha anomenat sobiranisme conservador que tenen una concepció restringida de la Independència, que la presenten com una mena de transició cap a no-se-sap-on, sense canvis. Però aquest no és el sentiment de la població. Als barris i als pobles la gent parla de fer fora els polítics actuals com una prolongació lògica de la Independència.
Les febleses i perills podrien venir dels sectors que he esmentat abans. Però, en el moment actual, si bé una part d’aquests sectors controlen els ritmes institucionals i es poden mostrar poc decidits, el fet és que tenen una possibilitat de maniobra limitada, ja que no poden formular sortides falses al procés sense el perill de quedar arraconats pel rebuig popular.
Dins i fora de l’ANC hi ha un sector que podríem anomenar “sociovergent” que treballa per a afavorir els polítics que han crescut amb l’autonomisme i amb la defensa de l’Estat espanyol, amb la intenció de “col·locar-se” dins el nou Estat català. Però com he comentat abans, malgrat els esforços que fan per frenar el procés, tenen una capacitat de maniobra relativa perquè saben que no poden fer propostes massa escandalosament contràries a l’avanç continuat del procés.
Han anat llançant propostes per a frenar. Abans de l’Onze de Setembre passat ho volien portar tot a la defensa del pacte fiscal. També van parlar d’anar a un Estat associat com Puerto Rico, subordinat als EUA. Alguns han insistit en les bondats del federalisme o de la necessitat d’anar enrere i quedar-nos amb el Dret de Decidir. Després han anat llançant propostes desorientadores com la d’un Referèndum adreçat a tot l’Estat espanyol, negant així el dret d’autodeterminació. No se n’han sortit perquè cap de les seves propostes ha acabat quallant. Hem de ser conscients que hi aniran insistint perquè s’hi juguen la possibilitat de continuar tenint els seus privilegis. Però jo crec que han arribat tard i que cada dia els serà més difícil desviar o aturar el procés.
Artur Mas ja s’ha entès anteriorment amb Madrid i aquesta continuarà essent la seva aspiració. Vol un impossible que és que tot sigui legal. És un contrasentit. Les seves propostes dilatòries responen a aquesta necessitat de guanyar temps (CiU i el seu interlocutor de Madrid) per a poder fer aquesta mena de quadratura del cercle.
Llançar globus sonda entra dins el “puta-ramonisme” de CiU que no han abandonat mai: es llancen propostes que provoquen reaccions en diferents àmbits i acontenten tothom (que en el context actual vol dir ningú). És una manera de fer política exasperant però que cada vegada els serà més difícil de portar a terme, perquè estem avançant cap a la confrontació definitiva que no permet mitges tintes.
Ja ho he apuntat. Es tracta de propostes que intenten evitar el moment de ruptura que és present en tot procés d’independència ja que es tracta d’un sotrac que situa el poder estatal sobre un cos social nou, el de la nació catalana. I això no es pot evitar. I ens hi hem de preparar. Caldrà que a cada barri i poble hi hagi col·lectius disposats a defensar la República catalana independent. Crec que, ara com ara, la CUP estaria preparada per a assumir aquest paper. Sé que em desvio una mica de la pregunta. Però és que hem de tenir clar que l’any 2014 serà l’any de la confrontació i tot s’haurà de configurar per a abordar en les millors condicions aquest moment. La millor opció política serà aleshores la d’un plebiscit, sense preocupar-nos si és legal o no, perquè les coses ja no estaran situades en aquest fals dilema. Ens trobarem en una confrontació de forces en la qual el poble català haurà de mostrar amb contundència la seva ferma determinació de ser independent.
És un tema complex però que tanmateix és fonamental. L’Espai Mata de Jonc ha formulat el procés d’avanç nacional cap a la independència d’una manera clara. Els fonaments són ben definits: hem de partir de la realitat de la consciència política en cada territori i, a partir d’aquí, i en una perspectiva conjunta, hem d’anar avançant. La nova República Catalana Independent s’organitzarà internament de forma federal de manera que els diferents territoris que ho decideixin s’hi puguin incorporar. El nou Estat serà el de la nació catalana i des d’un primer moment anirà treballant per a defensar la nostra llengua arreu on es parla i també els interessos del conjunt del poble català pel que fa a estructures econòmiques, de comunicació etc. La línia de treball és relligar la nació catalana ja des d’ara, de manera que la possible conquesta de la independència d’una part no faci altra cosa que accelerar el procés en el conjunt de la nació. De fet en aquests moments ja ha començat a passar si ens fixem en les reaccions que ha generat la cadena humana que s’ha promogut des del Principat però que ha trobat ressò a tots els Països Catalans.
L’independentisme més ampli actual també és un moviment amb un contingut social important, com ho era l’independentisme dels anys 70 del segle passat que va néixer sota la bandera de la Independència i el Socialisme, malgrat que el conjunt de l’independentisme actual no es defineixi com a socialista. La lluita independentista de masses actual és una projecció tàctica que té com a objectiu immediat el que s’ha anomenat la Ruptura Democràtica per la Independència. Es proposa la conquesta de la Independència i la construcció d’un Estat a partir de l’aplicació en profunditat de la democràcia política i econòmica. La República Catalana Independent serà el que les catalanes i catalans voldrem. I és des d’aquesta perspectiva que s’ha de proposar la incidència en el procés, des de l’esquerra independentista.
La ideologia dels mitjans de comunicació (i dels “comunicadors” en general) està molt influïda pel sobiranisme conservador que sempre evita de parlar de la història real de l’independentisme dels anys 80 del segle passat (amb la presència dominant de Terra Lliure i el Moviment de Defensa de la Terra) perquè “no és la seva història”. És una mancança greu del conservadorisme perquè no pot entendre el passat i no sabrà preparar el futur. Però això és el seu problema.
Des de l’esquerra independentista hem d’escriure (ja ho fem) la història real d’aquests anys, que és, a més, l’única història que pot explicar de manera convincent tot el que ha passat i l’única que pot aportar dades més fiables de cara al futur. És per això que quan algú, equivocadament, dins l’esquerra independentista, s’esforça per a esborrar la història ha de saber que s’està desproveint de fonament i s’està condemnat a anar a la deriva.
Jo crec que sí. Jo crec que la tindrem abans de cinc anys. Però per a això ens haurem de preparar per a la confrontació. I els mesos que vénen són fonamentals. La participació massiva en la Via Catalana cap a la Independència de demà serà una bona empenta que sabrem aprofitar.
