Nota sobre "Aspectes de classe en el camí cap a la Independència"1
La dada política més important dels darrers temps és, sens dubte, l’esclat de consciència política que s’ha produït al voltant de la manifestació de l’11 de setembre, entorn de la qual (i de tota la mobilització precedent) s’ha estès socialment la necessitat d’un Estat català independent i també la tensió col·lectiva a favor d’una “realitat política nova” que ha de ser aquest nou Estat. Aquest fet ha obligat tothom a moure’s, incloent-hi les institucions de la Generalitat, la majoria de grups polítics i d’entitats socials, i fins i tot en un nombre important de mitjans de comunicació. La vaga general del 14 de novembre no ha diluït pas aquest objectiu sinó que ha contribuït a dotar-lo de continguts.
I les maniobres de l’Estat espanyol i les darreres eleccions autonòmiques no han fet més que mantenir en un lloc central de la política l’objectiu de la independència, un objectiu que es troba actualment en un procés d’expansió creixent des del punt de vista social i geogràfic: nous sectors socials s’hi van afegint; i, des d’arreu dels Països Catalans es dinamitzen iniciatives que tenen com a propòsit establir connexions sòlides amb aquest moviment ascendent en una part de la nació.
Llegir bé les eleccions
Les eleccions del passat 25 de novembre són la conseqüència –certament mediatitzada- de l’estat de consciència existent. Han demostrat dues coses fonamentals, a la meva manera de veure:
Que hi ha una majoria important de votants (més de dos milions) que són partidaris de l’exercici del dret d’autodeterminació.
Que, al si d’aquest col·lectiu, les posicions favorables a les reivindicacions socials han guanyat terreny. El pes dels diputats de formacions amb sensibilitat d’esquerra dins el bloc autodeterminista ha augmentat d’una manera força sensible.
El descens de la influència de CiU és conseqüència d’aquesta consciència crítica davant les polítiques de retallades socials, i també de l’existència d’un cert sentiment de desconfiança envers un partit que no s’ha distingit per la solidesa ni per la coherència de les seves conviccions. L’hemicicle té, doncs, des d’un punt de vista general, una composició que mostra unes possibilitats més obertes d’acció política per a les propostes dins l’àmbit de l’independentisme d’esquerra.
L’espanyolisme i el criptoautonomisme han volgut presentar el descens del suport a CiU com una derrota de la proposta independentista i també com un càstig a un suposat “aventurisme” de Mas. La confusió d’alguns mitjans de comunicació i d’alguns opinadors, els dies posteriors a les eleccions, és derivada d’una concepció exageradament personalista i presidencialista del procés, una concepció que cal continuar combatent amb energia si volem avançar políticament.
Sobre els agents socials i polítics
El repte principal que el conjunt de l’independentisme ha d’assumir és la reivindicació del plebiscit d’autodeterminació en una data pròxima, és a dir, dins l’any vinent 2013. Retardar més aquest moment no tindria altre resultat que l’estancament. És cert que CiU podria tenir la temptació de recuperar terreny dilatant la data del referèndum, però l’obligació de l’independentisme és justament de no deixar refredar les coses i propiciar la consulta d’autodeterminació en el termini més breu possible.
No cal dir que, al mateix temps, cal treballar per a fer penetrar l’objectiu independentista al si de la societat catalana, arribant a tots els sectors, de manera que ningú s’hi pugui oposar per ignorància o desinformació. I també que cal fer arribar internacionalment informació abundant i precisa per tal de fer decantar l’opinió internacional a favor de la independència.
Les forces conservadores del nostre país estan mirant d’aturar la ruptura política de la independència amb l’excusa “del dia a dia”; com si una cosa fos contradictòria amb l’altra; el fet és, però, que sense independència anem a la ruïna a curt termini. El “dia a dia” avui ja és l’“Estat independent” sense el qual l’escanyament econòmic serà cada dia més gran.
Pel que fa a les burgesies supraestatals, cal dir que no es troben exactament en aquesta posició ja que el seu interès, en la fase actual del capitalisme, és sobretot el reflotament del sistema financer internacional per mitjà de les economies productives; i no sembla que hagin de ser excessivament favorables a l’ofegament econòmic dels Països Catalans dins un sistema espanyol en caiguda lliure. No és que les burgesies supraestatals siguin aliades de les classes populars catalanes, sinó que no tenen els mateixos interessos, a curt i a mitjà termini, que la burgesia i l’oligarquia espanyoles i això pot fer que, amb l’ajut dels sectors internacionals de les classes populars més avançats políticament, es puguin desenvolupar (com ja està passant) en l’opinió internacional, posicions favorables a la independència de Catalunya.
En un espai social pròxim, cal assenyalar que la desintegració de les anomenades “classes mitjanes” està portant també a un altre fenomen important a remarcar, que influeix al si d’alguns sectors de l’esquerra independentista en forma d’un cert deixatament ideològic. El fet és que alguns sectors incorporats a la lluita recentment no posseeixen un fonament independentista i es deixen portar per un verbalisme revolucionarista que limita la seva incidència al si de sectors populars amplis. Cal que tinguem clar que alguns comportaments despolititzats no són el resultat d’una evolució natural de la consciència de les classes populars desenvolupada socialment, sinó que són l’expressió d’ideologies individualistes i postmodernes pròpies de la desorientació motivada per diferents fenòmens de desclassament.
És en aquesta mena de situacions socialment “líquides” que les organitzacions de les classes populars prenen la seva importància primordial com a instruments d’enquadrament i de formació en el camí de la “reconstrucció” de la força política de classe, és a dir, com a expressió de les classes populars catalanes organitzades. La maduració de les organitzacions estratègiques, com els partits polítics de combat, i de les organitzacions de caire tàctico-estratègic com la CUP, és del tot imprescindible. La CUP, seguint el camí de consolidació que ha emprès des de fa uns quants anys, ha d’esdevenir l’organització referencial i d’enquadrament de tota la militància amb consciència nacional i de classe (sense límits d’edat ni restriccions per raons de caire cultural o simbòlic). La CUP no ha de tolerar formes d’espanyolisme o de tebior independentista al seu si, ni ha de permetre el desenvolupament del reformisme social postmodern ni del revolucionarisme infantilista. Cal, ara que ha assumit un grau més evident de responsabilitat representativa, que es converteixi en un referent de masses important i que superi plenament les temptacions de convertir-se en un còmode i innocu ghetto juvenil o “pseudoindignat” més.
D’altra banda, les condicions objectives són cada dia més favorables al desenvolupament d’un procés paral·lel arreu dels Països Catalans. Les agressions contra la llengua i la cultura nacionals, tant a les Illes com al País Valencià, acompanyades d’una situació d’exacció fiscal i de retallades socials que es va endurint progressivament, estan decantant els sectors més conscients políticament cap a posicions favorables a la independència política. Encara que en un primer moment aquest moviment sigui a favor del procés d’independència “del Principat”, està consolidant col·lectius independentistes més i més influents, que segueixen aquest mateix camí, en aquestes regions històriques.
Els interessos econòmics, socials, lingüístics i culturals d’amplis sectors socials del País Valencià i de les Illes estan començant a quallar en diferents formes d’organització noves (com l’expansió de l’ANC a les Illes, o el desenvolupament de nous intents d’estendre l’espai polític, com “Nosaltres els Fusterians” al País Valencià) que hauran de donar fruits a curt o a mitjà termini en forma de noves propostes d’intervenció política amb una incidència social ampliada. Aquests avanços combinats amb l’accentuació de la crisi econòmica dels sectors capitalistes més lligats a l’especulació urbanística, pot produir transformacions importants i accelerades del marc polític al llarg dels anys vinents.
Sobre Estratègia i Tàctica
En aquest punt cal obrir un parèntesi explicatiu per a evitar les confusions fàcils. Contràriament al que s’ha escrit en alguna ocasió, ni l’ANC ni Nosaltres els Fusterians, són l’expressió de cap mena de Front Patriòtic (que es defineix com una aliança interclassista, és a dir, amb una presència política activa de la burgesia). Es tracta, al contrari, de propostes que es mouen en un espai de tipus tàctic. En aquest cas que critiquem, però, la despolitització no ha permès de fer la distinció necessària entre els conceptes d’Estratègia i Tàctica. La tasca a favor d’una “Ruptura Democràtica per la Independència” és una acció de tipus tàctic protagonitzada per diferents sectors de les classes populars que malgrat no compartir, en el seu conjunt, l’objectiu socialista sí que defensen, a més de la Independència, un “Estat democràtic participatiu i just socialment” en una dinàmica de transformació política i social que porta a l’enfrontament amb l’Estat espanyol. És evident que la “Ruptura Democràtica per la Independència” no és la Unitat Popular, però n’és de manera evident una projecció tàctica respecte de la qual els qui s’anomenen revolucionaris haurien de sentir, per poc polititzats que estiguin, el neguit i la necessitat revolucionària d’incidir-hi. Al seu torn, la CUP i la Unitat Popular, en general, representen (o haurien de representar) els sectors més combatius i organitzats; i també més conscients de les contradiccions i dels objectius des d’una visió de classe més clara i definida. Aquesta és la complexitat que tenim. El camp de la lluita política en les societats capitalistes modernes no és, ja des de fa més de cent anys, tan senzill com alguns simplificadors ho voldrien.
Pel que hem descrit fins ara podem comprendre que la urgència principal del procés en què estem immergits és la ruptura política que cal accelerar amb la convocatòria, dins l’any vinent a tot estirar, del referèndum d’autodeterminació.
De manera paral·lela, tal com diferents sectors socials ja estan començant a fer, cal que anem avançant en la definició de l’Estat que volem, descrivint quines han de ser les Bases Constitucionals del nou Estat i també el marc de drets polítics i socials que ha de desenvolupar. La perspectiva de la construcció d’una República catalana independent, democràtica i social, que renovi a fons la societat tot promovent la participació popular i defensant les condicions socials de vida de les classes populars catalanes, ha de ser la nostra carta de presentació per a aglutinar les forces socials i polítiques necessàries per a emprendre la conquesta definitiva de la independència.
La garantia de tot plegat és, d’una banda, l’enquadrament de masses en formes d’organització de la Ruptura democràtica per la Independència; i, d’altra banda, la dinamització de la Unitat Popular per mitjà del reforçament de l’organització i de la consciència, al si del nou fenomen polític emergent del moment present, que és la CUP.
1 Podeu trobar una versió més extensa d’aquest article a La Veu núm. 102
