Feia tan sols 15 dies que havia estat jugant amb la petita Natalia dintre de la mateixa cooperativa de la comunitat, mentre que son pare venia l'excedent de cacau que portava de Mulatos, el seu lloc d'origen, situat al mateix cor de la conflictiva Serralada d'Abibe, prop de la frontera amb Panamà. Bolívar, el pare de la Natalia, era un dels pocs camperols resistents que no havien volgut desplaçar-se de la zona alta de la muntanya, per això, l'havien fet líder i portaveu de la zona humanitària de Mulatos. I allà resistia en una zona molt fèrtil i apreciada pels camperols, però alhora d'alta inestabilitat, amb moltes mines, i de molts combats, entre el 5è front de les FARC i els militars-paramilitars de l'Estat colombià. Una setmana abans, la guerrilla, en una emboscada, havia matat més de 20 militars i s'esperava de forma imminent una represàlia de l’exèrcit i els seus paramilitars contra la insurgència. Però malauradament va tornar a passar la historia trista i tràgica de les darreres dècades de conflicte armat d'aquest país, i una vegada més, en els següents operatius militars-paramilitars qui va rebre no va ser la guerrilla sinó les comunitats camperoles de la serralada, considerades per l'exèrcit colombià com la base social de les FARC. I aquell 21 de febrer del 2005 va tornar a succeir, era una massacre anunciada. I 4 menors i 4 adults, dues famílies senceres, van ser assassinades i tallades a trossets pels militars-paramilitars. Entre les quals hi havia la Natalia i son pare.
Recordo la petita Natalia com si encara la tingués davant meu. Era una nena de tan sols 6 anys, de pell bruna, ulls grans i negres i cabell ondulat castany, eixerida i juganera; una nena plena de vida i tendresa. Jugant, vam intercanviar unes paraules i la vaig tenir a la meva falda una estoneta mentre el seu pare preparava el cavall per tornar a pujar cap a Mulatos. Tant jo com el meu company anglès de l'ONG internacional, els vam acomiadar avisant-los de que vigilessin, ja que hi havia molts operatius militars a la zona. En aquell moment, ja feia 6 mesos del meu any de brigadista com acompanyant internacional per una ONG de Drets Humans, fent acompanyament de protecció i dissuasió a comunitats camperoles, indígenes i afro-colombianes que es trobaven en zona de conflicte armat i altament amenaçades. Unes comunitats organitzades de forma comunitària i cooperativa, anomenades Comunitats de Pau i en Resistència, perquè es negaven a desplaçar-se dels seus llocs d'origen i resistien de forma valenta, alhora que es negaven, malgrat la pressió de la guerrilla i de militars-paramilitars, a involucrar-se en la guerra colombiana. Nomes per això, la comunitat de pau i en resistència de San Jose de Apartadó que em trobava acompanyant havia ja patit un 20% d'extermini de la seva població, amb més de 200 assassinats. Un 80% d'assassinats comesos per part de militars-paramilitars i l'altra 20% per part de la guerrilla, que si bé respectava més la població civil camperola, en un principi no va entendre l'ideari d'aquestes comunitats en la seva lògica bel·licista i també va cometre alguns assassinats selectius contra elles.
Colòmbia, malauradament, pateix des de fa anys la pitjor crisi humanitària de l'hemisferi occidental. És el primer país del món en desplaçats interns a causa de la guerra, amb més de 5 milions de persones que deixen la seva llar, fugint de la violència; ha patit centenars de milers de morts els darrers anys a causa del conflicte armat més antic del planeta, amb més morts per any que no pas durant tota la dictadura de Pinochet o Videla; és el tercer país del món amb mines antipersones; té més de 18.000 nens soldat i hi ha més sindicalistes assassinats a Colòmbia que no pas a la resta del mon sencer; i és malgrat les grans xifres macroeconòmiques de creixement, econòmic, el país més desigual de Llatinoamèrica i un dels més desiguals del planeta amb la segona concentració de terra o gran latifundi més important del món. Un país marcat per la guerra i la violència des del seu naixement, i que alberga actualment dintre del seu territori la guerrilla o exèrcit armat d’oposició més antic i nombrós del planeta; les FARC-EP, amb uns 10.000 homes i dones alçats en armes contra l'Estat. Una guerrilla que cal recordar, malgrat les violacions al DIH i algunes accions armades indiscriminades, té una connotació clarament política i de transformació social, especialment del camp, i que sorgeix l'any 1964, com a oposició i resistència de camperols i liberals contra les massacres i assassinats dels exèrcits privats conservadors o grups paramilitars contra tota oposició política. Una guerrilla que va intentar deixar la lluita armada durant la dècada dels 80, en el que era el primer intent de procés de pau seriós, creant un projecte social i polític d'Unitat Popular, anomenat "Unión Patriótica" (UP). Però la Unió Patriòtica va ser exterminada literalment i uns 5.000 membres d'aquest projecte polític transformador varen ser assassinats pel paramilitarisme i el mateix terrorisme d'Estat; regidors, diputats i fins a 3 líders presidencials varen ser assassinats a sang freda. Imaginem-nos que a l'Estat Espanyol, amb una població semblant a la colombiana, uns 45 milions de persones, un dels tres partits d’àmbit estatal PP, PSOE o IU, hagués patit uns 5.000 assassinats de llur militància, us imagineu la barbàrie? Alhora que cal denunciar que el 97% d'aquests assassinats es troben amb total impunitat, sense que ningú pagui penes de presó per la mort d'aquests 5.000 colombians. Un genocidi en tota regla de l'esquerra colombiana més combativa, fins i tot reconegut per les mateixes Nacions Unides i que va fer refermar la lluita armada i la idea de prendre el poder per les armes de la principal guerrilla colombiana. Però la guerra és molt dura i després de milers i milers de morts, i de la impossibilitat de cap dels dos bàndols de poder guanyar, sembla que per fi les dues parts tornen a seure’s i a voler negociar una solució dialogada i pacífica al conflicte. I el passat 25 de maig hi va haver el primer gran acord històric entre la guerrilla i govern, dintre dels 5 punts a tractar a la mesa de l'Havana; amb una reforma integral del camp i una solució dialogada a l'etern problema i conflicte per la terra. Un acord que esperem es consolidi amb la resta de punts a tractar. Com el segon punt que es començarà a debatre el proper 11 de juny: poder donar garanties plenes per de participació política a la guerrilla. La insurgència ja esta preparant juntament amb una bona part del moviment social i l'esquerra colombiana una nova plataforma política de lluita: la Marxa Patriòtica. Un moviment que va néixer l'any passat i on l'esquerra independentista catalana, de la mà de la CUP, va ser-hi convidada i hi va ser present en el seu primer acte. Una plataforma de lluita política que vol representar la Unitat Popular combativa i transformadora de l'esquerra colombiana i que des dels Països Catalans hem d'acompanyar per a que no torni a succeir la historia tràgica de la UP, ja que malauradament amb el que va d'any 9 companys de la Marxa ja han estat assassinats pel paramilitarisme.
Però si malgrat els entrebancs existents les converses de pau arriben a bon port, serà una sorpresa observar què passa amb la Colòmbia post-conflicte: ¿podrà la guerrilla arribar al poder per la via de les urnes com ho ha fet el FMLN al Salvador, desprès de 18 anys de l'abandonament de la lluita armada, o succeirà com a Guatemala on l'antiga guerrilla de la URNG no treu ni el 1% dels vots? La guerrilla colombiana, cal dir-ho també, ha comès greus errors en algunes zones del país; la lògica de la guerra és molt dura... i sovint amb conflictes tan i tan llargs en el temps, el mitjà de la violència i de lluita armada que els mateixos jesuïtes d’El Salvador van acabar justificant per aconseguir una desitjada justícia social i política, acaba esdevenint una finalitat en si mateixa, i s'acaben cometent alguns errors fatals i irreparables. La guerrilla ha de tornar a respectar l'autonomia de les comunitats indígenes i camperoles, fora de la lògica militarista, i apostar pels principis del seu ideari fundacional de justícia social i reforma agrària. I el passat 25 de maig a la mesa de l’Havana es va fer un primer gran pas de gegant en aquest sentit. I des dels Països Catalans i l'esquerra independentista hem de donar tot el nostre suport per acompanyar el procés i els acords.
En el record de la meva memòria em ve el cap la petita Natalia i el meu amic i líder i portàveu de la comunitat de camperols de San Jose de Apartadó, Luis Eduardo Guerra. Un home increïble, d'unes clares i fermes conviccions polítiques en favor de la pau amb justícia social... un dels últims membres de la UP a la zona i un camperol que amb prou feines podia escriure correctament sense faltes ortogràfiques, però que donaria una lliçó magistral sobre política, coherència i dignitat a qualsevol llicenciat de la millor universitat europea. Un home que vaig acompanyar els darrers 3 mesos de la seva vida, però que fatídicament fou assassinat i tallat a trossets a cops de matxet per militars-paramilitars, juntament amb el seu fill i la seva companya. Però els assassins no en van tenir prou, que 2 hores mes tard en el mateix operatiu militar-paramilitar assassinaren també el Bolívar, la seva dona, l'Alejandro i els fills de la parella: la petita Natalia, de nomes 6 anys i el seu germanet, el petit Santiago, de tan sols 18 mesos. Tots varen ser degollats i tallats a trossets... una imatge que tinc gravada a les entranyes de la memòria, perquè vaig haver de ser present en el procés d'exhumació acompanyant i donant cobertura i seguretat internacional als advocats i membres de la comunitat presents en el procés d'exhumació,... malauradament, per ells la pau arriba massa tard, però per ells i perquè la seva mort no sigui en va, la pau ha de ser en majúscules: PAU AMB JUSTÍCIA SOCIAL.
