En el 1275, Ramon Llull tenia 42 anys. Feia 12 anys de la seva transformació religiosa. És en aquesta època que Llull és cridat per l'infant en Jaume, fill del Conqueridor, a Montpeller, on la seva obra (llavors de disset llibres) serà sotmesa a un exam per part del teòleg franciscà Bertran Berenguer. La valoració positiva de Berenguer va fer possible que Llull exposés el projecte de creació del que seria el col·legi de Miramar, destinat a la formació en llengua i cultura àrabs de predicadors cristians. El projecte rebria l'aprovació de l'infant i, el 16 de novembre del 1276, confirmació papal, quan l'infant Jaume ja havia esdevingut, per la renúncia de son pare, rei de Mallorques, comte de Rosselló i Cerdanya i senyor de Montpeller. És d'aquesta època que data la confecció del "Llibre de doctrina pueril". El llibre és adreçat al fill de l'autor, Domènec Llull i Picany, i més generalment és concebut com una obra d'instrucció general per a infants ("al començament deu hom mostrar a son fill les coses qui són generals en lo món, perquè sàpia devallar a les especials").
El gros de l'obra és una exposició catequètica de la doctrina cristiana: els catorze articles de fe, els deu manaments, els set sagraments, els set dons del Sant Esperit, les set benaurances, els set goigs de la Nostra Dona i les set virtuts (les tres teologals i les quatre cardinals) contraposades als set pecats mortals. Després segueix una exposició dels rudiments del dret (les tres lleis: llei natural, llei vella i llei nova) i clouen l'obra un seguit de capítols que es presenten com una mena d'enciclopèdia pràctica sobre la natura i la societat. Aquesta part arrenca amb una exposició del trívium (capítol 73: gramàtica, lògica i retòrica) i del quadrívium (capítol 74: geometria, arismètica, música, astronomia), seguida per un esment a les grans ciències universitàries (capítol 75: teologia; capítol 76: dret; capítol 77: natures; capítol 78: medicina). Resulta remarcable que el capítol següent es dediqui a les "Arts mecàniques", els oficis, capítol que serveix de connexió entre les arts i ciències (capítols 73-78) i els capítols dedicats a les carreres (capítol 80: de prínceps; capítol 81: de clergues; capítol 82: de religió).
Molt s'ha escrit sobre la posició social de Ramon Llull en les darreres dècades. Hom ha situat l'origen dels seus pares, Ramon Amat Llull i Isabel d'Erill, en els estrats urbans barcelonins que es movien entre l'estament nobiliari i el patriciat. Segons una opinió o l'altra, els béns assignats a Ramon Amat Llull en el Llibre del Repartiment de Mallorca serien deguts a l'aportació militar o financera a la conquesta. El matís no semblaria potser tan rellevant a la Mallorca dels anys 1240 i 1250 com en altres reialmes cristians. Mallorca era autènticament una terra nova (la conquesta de l'illa s'havia completat tres anys abans del naixement de Ramon Llull) i l'alta noblesa que havia participat de la conquesta es limitava a governar les seves possessions des del continent. Així el jove Ramon Llull tenia prou oberta al davant una carrera en la cort de l'infant en Jaume, esdevingut en el 1256 l'hereu del Regne de Mallorca, i en la qual ocupà un lloc destacat (Senescal de la taula). Aquesta carrera fou interrompuda voluntàriament per la crida religiosa.
L'esquema social estamentari de l'Europa contemporània contemplava tres estats bàsics: el clerical (regular i secular), el militar o nobiliari i un tercer en el qual la immensa majoria de la població formada per llecs i plebeus. Aquest tercer estament era fàcilment identificable amb la població agrícola (els 'laboratores'), damunt de la qual s'alçaven església (els 'oratores') i noblesa (els 'bellatores'). El desenvolupament de les arts i del comerç i la vitalització de la vida urbana obria, però, noves contraposicions.
Llull defineix "art mecànica" com a "ciència lucrativa manual per donar sustentació a vida corporal". Els qui l'exerceixen són els "maestrals, ço és a saber: llauradors, ferrers, fusters, sabaters, drapers, mercaders e els altres oficis semblants a aquests". En aquesta definició domina la idea de "treball", de manera que hom no diferencia el treball primari de la terra ("llaurador") del treball secundari de transformació, ni tampoc n'exclou el treball terciari de servei que pot fornir un mercader. És obvi que la majoria de mercaders haurien protestat per aquesta reducció. Però Llull alerta davant del menyspreu aristocràtic a les arts mecàniques:
"En aquesta ciència [lucrativa manual] treballen los hòmens corporalment com pusquen viure, e los uns mestres ajuden als altres, e sens aquests oficis lo món no seria ordonat, ne burgueses, cavallers, prínceps, prelats no porien viure sens los hòmens qui han los mesters damunt dits".
Llull reivindica en aquest punt l'autosuficiència potencial del menestral ("en qualque terra on sia pot viure") i descriu amb aprovació el fet que entre "els sarraïns":
"Tothom per ric hom que sia no es lleixa de mostrar a son fill alcun mester, per ço que si li fallia la riquea, que pogués viure per son mester."
Conèixer un ofici, continua Llull, és una prevenció ja que "molt fill de ric hom mor de fam en terra estranya, per ço car no ha mester". Defensa que "pus segura riquea és enriquir son fill per alcun mestre, que jaquir-li possessions". Al capdavall, la riquesa heretada pot gastar-se completament, mentre que el coneixement d'un mester és inalienable. Adreçant-se an en Domènec, li diu "io et consell que tu aprengues alcun mester, per lo qual poguesses viure, si mester ara". El doble significat de mester, que originàriament indica ofici, però que s'estén també a significar la necessitat humana coberta per aquest ofici, reforça el consell lul·lià. Però, quin mester cal triar? Llull afirma que "no és null mester qui bo no sia", la qual cosa no treu que l'elecció de l'ofici sigui una tasca que no es pot prendre a la lleugera.
La realitat de l'època, però, dista molt de la lliure elecció d'ofici. Llull afirma que "així com tothom pot prendre qual nom o qual senyal se vol, en així tot hom ha elecció de pendre bon mester". A la pràctica la tria d'ofici és encaminada pels pares. Però, què volen els menestrals per als seus fills? Llull respon a aquesta qüestió:
"Quaix tots los hòmens qui són en los mesters damunt dits desigen ésser en estament de burguès, e volrien que llurs fills fossen burgueses."
En l'època de Llull el mot "burgès" era pràcticament un neologisme, introduït precisament pel desenvolupament independent de la vida urbana. En L'arbre de ciència, Llull n'havia ofert aquesta definició:
"Burgeses són hòmens qui deuen regir les ciutats e tenir los privilegis d'aquestes; e per açò són escusats que burgeses no hagen altre ofici, ço és a saber, que no sien cavallers ni mercaders ni usen de les arts mecàniques; los quals són necessaris a príncep per ço que sien governadors de les costumes de les ciutats, e per ells sien ordenats les mecàniques. E per açò als burgeses se covenen alcunes honors majors que als mercaders, car han general ofici; per les quals honor deuen haver cavalls e deuen ésser rics, en tal manera que de llurs rendes pusquen viure e llur ofici mantenir."
En la Doctrina pueril, escrita vint anys abans que L'arbre de ciència, ofereix una visió diferent. De primer en destaca la contradicció entre la inseguretat i la comoditat de la seva posició: "no és en tot lo món negun ofici tan dubtós ni tan poc dur". De segon exposa una altra teoria sobre l'origen del burgès:
"Burguès diriva dels mesters damunt dits; car en primer serà estat son llinatge en alcun mester e haurà guanyat tant, que són ancessor serà burguès."
Així doncs, el burgès, definit com qui no ha de dedicar-se a una art mecànica, ho és gràcies a una acumulació de riquesa feta en el decurs del seu llinatge. Ara bé, continua Llull:
"E en lo burguès començarà a declinar són llinatge, per ço car burguès despén e no guanya, e ha fills, e cascú està ociós e vol ésser burguès, e la riquesa no pot a tuit bastar."
Aquest concepte de burgès és el que té un reflex en la paremiologia, bé com a condemna de l'ociositat ("ofici de burguès: menjar i beure i no fer res") bé com a advertiment ("més val ésser ric pagès que pobre burguès"). A Mallorca el conflicte entre Ciutat i Part Forana enfortirà aquesta noció ja en el segle XIV, quan les tornes en la relació ciutat-camp canvien i la ciutat esdevé un centre més eficient per a l'explotació dels recursos generats en el camp.
Llull descriu les relacions entre el burgès i el menestral:
"Enaixí com roda qui es mou enviró, se mouen fill, los hòmens qui són en los mesters damunt dits. On, aquells qui són en lo pus baix ofici en honrament desigen a pujar cada dia tant, que sien en lo cap de la roda sobirana en la qual estan los burgueses. E car la roda s'ha a girar e a enclinar a avall, cové que ofici de burguès caia a avall."
Les raons del declivi del burgès es troben justament en allò que l'honora, la independència envers la necessitat de treballar:
"Nulls hòmens no viuen tan poc com burgueses per ço car mengen massa e traen poc de mal: e null hom no fa tan gran afany a sos amics com burguès, e en null home ha tan ahontada pobrea com fa en home burguès."
Llull també ataca una de les raons del prestigi social dels burgesos:
"Null hom no ha tan poc mèrit de almoines ne de ben que fassa com burguès per ço car no trau mal en ço que dóna: e car hom és fet a treballar o a trer mal, qui fa son fill burguès, fa contra ço perquè és fet, e per açò és més punit aquell ofici que altre per nostro Senyor Déu."
La roda que descriu Llull dels llinatges urbans que es mouen entre la menestralia i la burgesia hom la pot trobar en les societats urbanes més dispars. El desenvolupament de les forces productives, però, condueix a un trencament d'aquesta roda. El burgès de Llull és el resultat d'un atresorament i en el seu pressupost les despeses no poden ser compensats per uns ingressos que li exigirien la participació més o menys directa en un taller. El modest taller del segle XIII amb prou feines genera per mantindre el nivell de vida adequat per al mestre, per a l'oficial i per als aprenents, i els membres dependents de les famílies respectives. Són els excedents del camp els que mantenen la maquinària social, la franquesa o lliberalitat del príncep, la caritat de l'església i les pompes creixents de les autoritats urbanes. L'ascensor social cap a l'estament burgès, exigeix al fill afortunat del menestral renunciar a la font d'ingressos de la tradició familiar. Entre els menestrals i els burgesos, però, hi ha l'estatge intermedi del mercader. En les constitucions urbanes hom reflecteix sovint quatre estaments socials: 1) cavallers (noblesa amb terres fora de la ciutat); 2) burgesos (amb una riquesa investida en diferents empreses agràries i comercials); 3) mercaders (dedicats al comerç a l'engròs o al detall); 4) menestrals (diferenciant sovint entre els oficis gremials i els petits pagesos dels horts urbans i periurbans). Justament és el desenvolupament de les forces productives el que converteix el burgès en un inversor, i les rendes atorguen una estabilitat a aquesta capa dirigent. Seqüencialment, les inversions en el comerç són complementades en les inversions en la producció (primer manufacturera i després industrial) i, de manera creixent, les inversions prenen la forma de préstec i esdevenen capital financer.
No obstant això, autors contemporanis ens ofereixen reflexions que recorden a la roda exposada per Llull. Així, en manuals que circulen entre les contemporànies escoles de negocis es repeteix l'adagi segon els qual les empreses són creades per emprenedors, consolidades per enginyers i tècnics i enfonsades i liquidades per gestors i administradors. Bona part de l'obra de Joseph Schumpeter (1883-1950) reflecteix la preocupació per com el gran capital d'immensos oligopolis ofega la possibilitat de pervivència de l'esperit empresarial (Unternehmergeist). En el 1941, a "The Managerial Revolution", James Burnham, encara amb un peu en el moviment trotsquista, desplegava la idea d'una elit gestora que, bé des de la burocràcia estatal o bé des de la burocràcia econòmica (financera, comercial o industrial), amenaçava d'ofegar el propi engranatge del capitalisme. I, ara mateix, la retòrica sobre l'emprenedoria, la innovació, l'esperit empresarial, el risc i ventura, és més florida i imaginativa quan més el pes del capitalisme financer i senil ofega tot això en la realitat pràctica.
