L’anàlisi de la realitat respecte la qüestió nacional és alhora interessant com també perillosa. Si bé és cert que el creixent sentiment independentista és motiu de satisfacció, el cert és que aquest increment amaga alguns handicaps per tots i totes coneguts: 1) no sabem quin percentatge d’aquest nou independentisme pot ser volàtil i quin es podrà consolidar per sempre, 2) es tracta d’un independentisme circumscrit a les quatre províncies i per les quatre províncies, cosa que genera obvis recels a la resta de la nostra nació, 3) aquest procés independentista pot no comportar cap millora en quant a la justícia social o la igualtat, per no parlar del socialisme o la igualtat de gènere, 4) poca o molt poca combativitat. (Això no significa abandonar la lluita ideològica dins l'ANC, sinó el contrari.)
El procés ara mateix està encallat. La consulta no sembla possible a ulls dels teòrics de CIU i ja han descartat la declaració unilateral des del Parlament de la Ciutadella. A més, el Consell de Transició Nacional està plagat dels dinamitadors professionals d’aquesta zona del país: Pilar Rahola, Rafael Grassa, etc. En podem esperar res de bo?
D’altra banda, ERC es troba presa del seu propi xantatge: es creu que pot té poder sobre CIU perquè els pot obligar a fer la consulta mentre que en realitat el problema és que CIU té el control sobre ERC perquè els està “forçant” a seguir el seu discurs de les retallades, és a dir, el discurs que diu que només hi ha una alternativa i no més. Així, es veuran “forçats” a votar a favor d’uns pressupostos que deixaran Catalunya en una situació demencial, això sí, amb una consulta el 2014 que no sabem ni tant sols si es podrà fer o si servirà realment per res.
Les conseqüències de tot plegat són nefastes pels objectius del país: moltíssima gent associarà retallades amb independència de Catalunya. Queda clar que això serà així: ERC sacrifica el “discurs social” que hagués pogut tenir a canvi del referèndum o consulta.
El problema de tot plegat rau en un sol punt: ningú té un projecte de país per la nova nació catalana lliure. Alguns volen la independència de manera sincera (ERC), d’altres s’hi ha vist obligats a assumir en certa manera el discurs independentista (CDC i ICV) però cap d’ells té un discurs complet de projecte de país.
És fàcil d’entendre: quina Catalunya independent vol ERC? No ho sabem. Sabem que són independentistes i que vendrien l’ànima al diable per aconseguir la independència. De fet, probablement ja l’han venuda... És evident la contrapartida: cedir davant l’ofensiva neoliberal de CIU.
Mal missatge per les zones més populars del país (bé, sense adornaments: les zones més pobres del país). Fàcilment faran aquesta associació d’idees tant simplista (i històricament tant recorrent) nacionalisme català equival a nacionalisme de dretes. Un camp abonat a discursos com el de Ciutadans i el PP.
Amb aquest negre panorama al cinturó “roig” i molts barris de les grans ciutats, el referèndum es posa en un compromís difícil si pretenem guanyar-lo amb un 55% dels vots.
Ho sé, no és l’article optimista que voldríem llegir. Però poseu-vos a la pell de l’Albert Rivera o l'Alicia: el discurs demagògic és molt fàcil amb aquests ingredients sobre la taula. Penseu en el projecte de país d’ERC, és a dir, en el no projecte. I en les "conviccions" independentistes de CIU. Tot plegat ens aboca a mal port.
Al final, si s’acaba convocant un referèndum o consulta o el que sigui, votarem SÍ, convençuts que la independència (encara que sigui posar una ratlla al mapa) és quelcom bo en si mateix, bo i sabent que res canviarà, ja que la nova Constitució Catalana, redactada per la Pilar Rahola, Salvador Cardús i companyia serà igual de dretana que la Constitució Espanyola actual. Així, haurem de votar NO a aquesta Constitució.
Com que no voldria acabar l’article amb aquesta mala sensació de boca, una proposta per la CUP: crear un relat diferent al relat de CIU i ERC, conjugant discurs nacional i discurs social, com sempre hem fet. Ara més que mai, per evitar la ruptura d’aquest país. Vincular lluita independentista i combat contra les retallades. Crear un relat creïble, capaç de tombar el discurs dels ideòlegs de CIU que ens aboca al desastre. Perquè al final, com va dir en Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. La inactivitat ens situa com a mers espectadors.
