Un fantasma recorre l’Esquerra Independentista: el fantasma del confederalisme. Valencianes des del nord, des del sud, des de terra endins i fins i tot des de mar enllà parlen del mateix: subjectes polítics diferents. A alguns catalans –de Barcelona, de València- els entra mal de cap de només imaginar-ho: això és renunciar a la reunificació de la nació catalana! I no els falta raó: les nacions modernes existeixen com a subjectes sobirans únics. Si parle(m) de València com a subjecte sobirà, li done(m) l’equivalència pràctica de nació i invalide(m) la nació catalana –entesa fins a Guardamar- com a unitat política. Ras i curt.
El contraargumentari és variat. Hi destaquen dues etiquetes: regionalistes i/o possibilistes. Això del regionalisme porta un judici implícit: el País Valencià és una regió (de la nació catalana). Des de diferents disciplines s’han donat diferents definicions de regió; el que interessa posar de relleu d’elles és que una regió és qualsevol cosa: la UE, l’orient mitjà i les comarques centrals poden ser titllades de regió. És en termes relatius on cobra sentit; una regió sols existeix com una part integrant d’un conjunt més ample. Dins d’una nació, el terme regió s’utilitza per a referir-se a espais homogenis però sense una diferenciació forta – en general serien espais que comparteixen llengua, cultura, evolució històrica, estructura socioeconòmica i consciència de pertinença a una unitat superior-; podrien ser les vegueries a Catalunya.
Hi ha una pràctica a la qual els valencians estem acostumats: negacions sota l’aparença d’afirmacions –allò que algun marxista valencià teoritzà com a mala consciència-. Copie dues línies: “Certament sempre que s’ha dit que el País Valencià era una regió s’ha volgut negar la realitat valenciana sota la màscara del reconeixement.”(Germania Socialista, 1972). La paradoxa és graciosa: ens acusen de regionalistes quan nosaltres afirmem taxativament que no som una regió. Mirem-ho bé: regionalista és qui caracteritza València com a regió.
Altres –els mateixos?- ens adverteixen: això és possibilisme! La seua tesi és ben clara: tot canvia, i doncs, existeix la possibilitat que a València hi haja una revifalla del catalanisme. Que ara hi haja una realitat no ens ha de fer estancar-nos en ella puix és dinàmica. La foto fixa no funciona. I és cert, en ciències socials tot és possible. Fuster ja ho deia: no és qüestió de possibilitat o impossibilitat. Una llàstima que la cosa no acabe tan ràpid; analitzar la realitat existent no vol dir concebre-la estàticament sinó intentar comprendre-la per a captar l’evolució. No val la foto fixa; encara menys la no-foto, emparant-se en que tot és possible. Val la foto –l’anàlisi- permanent; moltes fotos que capten el moviment. No és possibilisme sinó realisme. No m’invente res; Engels escrivia quelcom semblant a que calia situar el socialisme en el terreny de la realitat. Realitat en vena per a passar d’un socialisme idealista a un socialisme materialista –científic si voleu-. El paral·lelisme és fàcil: és indispensable, davant tot, situar l’independentisme valencià en el terreny de la realitat.
Quedar-nos en el terreny de la possibilitat ens pot portar a plantejar una València part de la nació catalana i també la possibilitat d’una València associada a Xina, com a plataforma logística d’entrada de mercaderies a Europa. Tot és possible. Hem fet un gir de 180º: possibilista és qui roman al regne de les possibilitats. I certament a l’hora d’articular línies polítiques cal fer un passet més enllà de la possibilitat; qualsevol projecte polític és possible i doncs, ser possible no és garantia de res. Passar de la possibilitat a la probabilitat i d’aquesta a la necessitat. Per això és imprescindible el realisme: la realitat actual conté ja elements de la nova realitat. La societat valenciana de 2013 és la cristal·lització d’unes dinàmiques històriques i en elles mateixa hi ha elements que orienten la direcció del canvi. El catalanisme polític difícilment figura entre ells.
Que vol dir adequar l’independentisme a la realitat? Només a tall d’exemple, pot començar per deixar de fer afirmacions del tipus “la frontera del Sènia ha estat imposada per Espanya per a esquarterar la nostra nació”. Avorrix escriure-ho: la frontera del Sènia és pròpia des que els valencians som valencians; seríem una nació esquarterada des de la pròpia fundació! Pot continuar per deixar d’imaginar nacions ideals a la carta (un parèntesi: si algú vol que la seua nació imaginada funcione l’haurà d’inventar tenint en compte les forces materials i la seua evolució. Del contrari, no fa sinó postular la superioritat de l’esperit i les idees sobre la matèria, de la doctrina sobre la realitat. O es dissenya sobre la realitat o la probabilitat que l’invent no passe de l’esfera de les idees i els projectes tendeix a infinit) per a dissenyar projectes sobre la realitat existent i la seua dinàmica, accentuant els elements que ajuden a emergir la nova realitat. Deixar de pensar que la defensa de la llengua o de TV3 són afirmacions de nacionalitat catalana també ajudarà. Etcètera.
És arxiconeguda l’afirmació que diu que el pessimisme de la intel·ligència ha de ser esmenat per l’optimisme de la voluntat. Algú ho interpreta així: encara que a l’anàlisi de la realitat valenciana (intel·ligència) el catalanisme apareix o amplament negat -com a anticatalanisme sociològic- o incapaç de generar adhesió (pessimisme), la creença en la possibilitat d’una revifalla catalanista (voluntat) genera optimisme. Ací el possibilisme es mostra com una doble realitat: com a element sentimentalment reconfortant i com a element anestesiant i paralitzant. Com que és possible, no cal adequar res, només continuar fent el mateix. Podem aprofundir en la consigna: la intel·ligència ens ho dóna tot, el pessimisme i l’optimisme. De l’anàlisi de la realitat (intel·ligència) derivem tant els elements dominants (pessimisme) com la seua negació -real i existent ja, o potencial i plantejable com a alternativa- (optimisme). Identificar els elements contrahegemònics que hi ha a la societat valenciana ens fa ser optimistes i activa la nostra voluntat. I en plena crisi hi ha múltiples elements contrahegemònics. L’optimisme (naix) de la intel·ligència i la voluntat de l’optimisme. Siguem, doncs, optimistes però no a pesar de la realitat sinó precisament a partir d’ella.
Vallada – València, febrer 2013
