*Atenció: aquest és un article d'opinió, apte, només, per a militants i col·laboradors de l'Esquerra Independentista.
Actualment existeix un debat molt intens, però com sempre xiuxiuejat i fet als diferents bars, casals independentistes i ateneus varis dels Països Catalans, sobre el posicionament de l'Esquerra Independentista (EI d'ara endavant) davant la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació del Principat de Catalunya. Bé el debat és sobre el posicionament de la CUP, però afecta al conjunt de l'EI.
Ens agrade o no la societat dels Països Catalans al gener del 2013 és una, i opina d'una determinada manera. És evident que no hi ha un ampli consens per al trencament social, ni per a l'assumpció d'uns Països Catalans lliures, sobirans i socialistes. I les institucions són les que són. Els nostres objectius com a moviment sempre seran l'alliberament social i nacional dels Països Catalans, i la construcció de la nostra nació, que no es faça tot alhora, no vol dir renunciar res.
Entenc que des d'una òptica d'esquerres, tots els anàlisi i respostes o propostes s'han de fer des de la realitat i no des de posicionaments de màxims que només podem entendre aquells convençuts. I desgraciadament, a l'EI tenim la tendència contrària, exposar els debats des del punt de vista purament ideològic; caient massa vegades en un simple: “Jo estic ací, i qui no està en mi deu estar equivocat”
Una part de l'EI entén els Països Catalans com una unitat indivisible, per la qual cosa suposa que enfront un referèndum d'autodeterminació d'una part d'esta unitat indivisible, (us sona?) no és assumible per ells i per tant caldrà votar NO a la independència del Principat de Catalunya. En el context actual i perquè ens entenguem, això significaria oposar-nos a un possible procés independentista articulat des de les institucions i la societat civil al Principat de Catalunya.
La defensa del no a este referèndum implica la proposta d'un full de ruta diferent que cap dels seus defensors ens ha explicat, i que al meu entendre és completament impossible, irrealitzable i queda fora de qualsevol realitat existent o futura a llarg termini. La pregunta és senzilla: Ens hem d'esperar a que totes les administracions o òrgans de govern polític regionals dels Països Catalans, incloses la Franja i la Catalunya Nord, es fiquen d'acord en un dia per al referèndum d'autodeterminació i a més a més dins dels mateixos termes? Entenc que esta és la seua opció, però no la meua.
Em sap molt greu haver d'explicitar-ho però no, al meu entendre, els valencians no som el mateix que els catalans, ni que els menorquins. Però per damunt de tot no han patit els mateixos processos històrics, ni els catalans han sofert a Zaplana, ni els valencians 23 anys de pujolisme, per ficar un exemple.
És prou evident que la formació dels pobles i dels sentiments de pertinença o no a un col·lectiu també està marcat per les institucions i administracions en els quals un individu queda inclòs per residència. L'imaginari col·lectiu és diferenciat. Els Països Catalans existeixen com un projecte de treball, una construcció, com un espai de ruptura amb els estats opressors i el capitalisme, però és prou evident que no comparteixen la mateixa realitat. I és per tot això que jo entenia i entenc els Països Catalans com una confederació de pobles lliures.
En este procés que ara s'engega, sempre i quan siga cap a la independència, ens tocarà ser perquè els hi devem a totes i tots aquells que durant 40 anys han lluitat per la independència, que han teoritzat i ens han fet somiar en un futur possible, per tots aquells que ens han portat fins on ara estem com a moviment polític.
La construcció social i econòmica del nostre país no es pot deixar en mans de tots aquells que ens han portat fins a esta situació de col·lapse social i econòmic, aquells que es vénen les estructures d'Estat a pedaços, no perquè siguen incapaços d'enfrontar-s'hi, sinó perquè són ells mateixos qui se n'aprofiten. En cas de no ser-hi en el projecte, no tindrem lloc en la construcció, i els legitimarà per a fer qualsevol cosa.
Perquè engegar este procés significa trencar amb l'statu quo establert per l'estat espanyol, obrint d'esta manera possibilitats que mai s'havien plantejat a altres indrets, obrint una oportunitat de futur.
Este trencament farà polaritzar les opcions a la resta dels Països Catalans, i farà posicionar-se (d'una o altra manera) a determinats agents polítics que porten molts anys jugant en els terrenys de la còmoda ambigüitat. I, des del meu punt de vista, aclarir d'una vegada per totes quins són els posicionaments de tots, saber a què t'enfrontes i amb qui es poden teixir aliances, sempre és positiu i molt més fàcil.
Qualsevol procés d'esta mena és dur, molt dur i estarà ple de contradiccions, i per este motiu serà necessari que l'EI hi siga un element actiu i bel·ligerant, per deixar clares quines són les contradiccions i perquè un cop assolida la independència del Principat de Catalunya cal seguir lluitant, i caldrà teixir un nou estat on quede clar que el dret a l'autodeterminació i la lliure federació dels poble serà un fet, per construir ponts de relació amb aquells que comparteixen una mateixa cultura per assolir una veritable sobirania econòmica, energètica i social no només als Països Catalans, sinó també en una, l'Europa dels pobles i no dels estats i dels mercats.
