La qüestió de si l'Estat Espanyol és o no Grècia sobrevola com un corb negre el debat polític a casa nostra- i en el panorama internacional- des de fa ja 2 anys, quan començaren les crisis de deute i el govern de Madrid començà a posar-se les piles amb els programes de “consolidació fiscal”. L'ascens al poder del “socialista” Georgios Papandreu a Grècia, que va començar a destapar els falsejaments dels comptes que el govern grec de Karamanlis enviava a la Unió Europea, va obrir la veda. Menys d'un any després, primer Grècia però després també Portugal i Irlanda eren “rescatats” és a dir, rebien préstecs a alt interès a canvi de condicions draconianes. I l'Estat espanyol començà a estar en el punt de mira.
L'Estat espanyol, Grècia i Portugal, incorporats a la Unió Europea a última hora, presenten paral·lelismes singulars. Unes modalitats particulars i en alguns casos inexistents de feudalisme, una història medieval i moderna marcada per l'encontre entre cultures, un endarreriment econòmic notable i la presència de dictadures militars en ple segle XX. En la seua incorporació a la Unió Europea tots tres estats hagueren de sacrificar el seu feble sector industrial i agrícola per tal de rebre el manà de Brussel·les. Tres casos d'economies dependents fins a les celles del finançament exterior i amb un sector exportador raquític en relació al PIB. Amb tots aquests ingredients, és ben normal que tothom parle d'Espanya com la propera cadena de la baula. Sembla lògic.
Les protestes contra la deriva de militarització i repressió porten més temps en marxa a Grècia. L'assassinat del jove Alexandros Grigoropoulos i les protestes que el succeïren marcaren la pauta ja a la tardor de 2008, quan la crisi econòmica mundial no havia sinó començat. D'ençà, la combinació de les lluites al carrer- gens pacífiques com el nostre 15M, amb el foc com a protagonista indiscutible- la imparable marea de la crisi i les retallades ha devorat ja a dos governs. El de Karamanlis en 2009, però també el de Papandreu, que en només dos anys es veié substituït per un gris empleat de Goldman Sachs. En directa referència, la ràpida caiguda de la intenció de vot i la valoració de Mariano Rajoy ja fa circular l'expressió “Mariano Papandreu”. I també en les manifestacions de la “Primavera Valenciana” sovintejaven les banderes gregues: els hel·lens han esdevingut un referent, per bé i per mal.
La gran diferència entre Grècia i l'Estat espanyol- i, de retruc, el nostre País- està en el sistema polític que ha fet possible que la setmana passada que les eleccions del passat cap de setmana capgiraren Grècia de dalt a baix. La victoriosa coalició Syriza, encapçalada per l'estrela en ascens Alexis Tsipras, no té cap mena d'equivalent a casa nostra. Una coalició que ha treballat al carrer estos anys, ha sabut no acceptar quatre molles en les negociacions i planteja les noves eleccions a un mes vista amb totes les enquestes bufant-li a favor: pot arribar a sumar 10 punts més, acostant-se al 27% i a una sòlida majoria de govern, per contrast amb la resta de partits, que punxen encara més. L'èxit de Syriza ha estat en la centralitat: entre el Partit Comunista (KKE) que espera assegut la dictadura del proletariat dirigida per ells en exclusiva i “l'esquerra democràtica” DiMar que planteja un “sí crític” a la UE que ningú no sap com es xifra.
El programa de Syriza, una coalició que aviat esdevindrà partit, és un consens construït al voltant de la idea de recuperar la sobirania. I recuperar la sobirania equival a eixir de l'Euro i desafiar els principis de la Unió Europea: ni que siga a un cost alt en termes econòmics, el consens bàsic és que el deute és il·legítim i no pensen pagar-lo. Ho explica magistralment el documental grec Debtocracy: troben inspiració, com no, en les crisis del deute llatinoamericanes, especialment a l'Equador i a l'Argentina. Recuperar el control sobre la pròpia economia i reconstruir-la a partir de la producció interna i establint relacions d'igualtat amb les economies emergents, recuperar la dignitat i la orientació social de l'Estat. Tal és el programa que desperta entusiasmes i va directe a guanyar unes eleccions.
Mentre tot això passa, al planeta Hispanistan, si el govern- el central, però també qualsevol dels autonòmics- s'ensorra no hi haurà cap alternativa política amb opcions electorals amb un programa i una pràctica capaç de fer ombra als de Syriza. No serà Izquierda Unida/Esquerra Unida (i Alternativa), que per bé que comparteix grup parlamentari a Brussel·les amb ells, prioritza ara com ara tancar pactes amb el PSOE i caure simpàtics als mitjans de comunicació com la Sexta o El País, a risc de provocar escissions al seu si, com a Andalusia. Res que s'assemble a un programa radical en aspectes com la sobirania econòmica. Un sí crític a la UE que té en termes pràctics el mateix valor que el seu projecte de República espanyola. D'Iniciativa, Compromís i companyia millor no parlar-ne: samarretes i somriures. Uns ja manaren a Catalunya amb els resultats coneguts; altres aspiren a fer-ho al País Valencià en 2015 a qualsevol preu.
I l'esquerra transformadora? Asseguda a l'andana, esperant el tren direcció a la dictadura del proletariat, o com es diga ara, decidint si a les pròximes és hora de presentar-se o cal seguir esperant un vent propici. El rellotge grec d'aigua- o clepsidra- avança, però, imparable, i la gent està de nou a les places. Si Syriza apareixerà (si la farem aparèixer) o ens quedarem esperant-la asseguts és una pregunta que només podem respondre.
