Els malaurats i condemnables actes vandàlics que es van produir a Barcelona durant la Vaga General del passat dijous han acabat, novament, convertint-se en un sainet tan lamentable com paradoxal: mentre la majoria dels detinguts que van participar presumptament en els aldarulls han estat alliberats, tres dels que segur no hi van poder participar, perquè foren arrestats el vespre anterior, romanen en presó preventiva.
La jutgessa els ha mantinguts empresonats per a evitar tant “el risc de fuga” com la seva possible reincidència delictiva. Dos d’ells, Daniel i Ismael, són estudiants de la Universitat de Barcelona, membres de l’Associació d’Estudiants progressistes (AEP), i no tan sols no havien participat mai en actes violents, sinó que són alumnes exemplars de les seves respectives facultats, com ho palesen els escrits en el seu suport que han escrit tant alguns dels seus companys com algun doctorand i investigador.
No deixa d’ésser curiós —per a expressar-ho d’una manera suau— que la presumpció d’innocència, i el seu immediat correlat, la presó preventiva, s’acostumin a aplicar en uns casos i no pas en uns altres. Quan es produeix una agressió feixista, fins i tot quan la víctima ha d’ingressar a l’UCI, els teòrics causants habitualment són alliberats amb càrrecs.
Si el delicte és d’aquells que s’anomenen, eufemísticament, de guant blanc, sí, com en el cas del Palau de la Música, s’han desviat fraudulentament milions d’euros, es considera que no existeix el risc de fuga ni de reincidència i es deixa lliures els seus responsables confessos. A més, tant a ells com als seus companys defraudadors de la hisenda pública, el govern espanyol, com a gratificació addicional, els recompensa amb una amnistia fiscal. (I, per si això no fos prou, si són condemnats se’ls indulta, com ha succeït amb els cèlebres casos Treball i Santander.)
La conclusió sembla evident: fill meu, preocupa’t dels resultats del futbol i de poca cosa més, si no vols prendre mal. I, sobretot, no se t’acudeixi sortir al carrer per a protestar per allò que no et sembli just, al cap i a la fi, la reforma laboral s’ha fet pel teu bé. Més encara, per protegir-te de tu mateix: ves a saber com te l’hauries gastada, una indemnització de 45 dies per any treballat! A banda que ni t’imagines —ni mai no et podràs imaginar, tal i com t’estem deixant el país i el món...— com pot arribar a ésser d’avorrida i monòtona, una feina fixa!
Portat bé, segueix els consells del mestre Joaquim Bartrina —“Si quieres ser feliz,como me dices, / no analices, muchacho, no analices”—, limitat a votar-nos una vegada cada quatre anys, mira més la televisió, distreu-te una mica i no et posis allí on ningú no et demana..., no fos cas que te n’haguessis de penedir. Deixa’ns la política als polítics! Què massa bé sabem el què ens fem... i el que ens portem entre mans.
I, per damunt de tot, recorda que Bob Dylan tenia raó en afirmar que “els temps estan canviant” i que el maig francès ja va passar avall fa anys i panys. Allà on deien “prohibit prohibir”, ara hi diem “Prohibit dissentir”.
dimarts, 3 d’abril del mmxii
