Durant les vacances de Nadal, un grup d’amics vinguts des de Girona, Barcelona, Menàrguens, la Granadella, Sabadell, Sant Climent de Llobregat, Molins de Rei, Solsona i Santiago de Compostel·la van visitar València, aprofitant que jo també hi era. El dia 1 de gener, després d’haver brindat la nit anterior pel bon any que hem deixat enrere, van decidir fer una volta pel Cabanyal. N’havien sentit a parlar molt, però encara no havien pogut passejar-s’hi. I aquell dia, per fi, ho van poder fer. Jo, malauradament, no els vaig poder acompanyar durant la visita. Els vaig advertir que l’Ajuntament s’havia dedicat a degradar el barri per poder especular-hi i que el Cabanyal que veurien seria molt diferent del que haurien vist fa deu, quinze o vint anys. Mentre els “prevenia” em van venir al cap tot d’imatges, esdevingudes records, dels estralls que hi ha fet el PP.
El 2012 es va estrenar, almenys a València, amb un sol radiant. Al cel, d’un blau encés, ni un sol núvol. Era, doncs, el dia perfecte per visitar l’antic Poble Nou de la Mar. Als meus amics, que són gent culta i sàvia (potser no cal afegir-hi: “malgrat la seua joventut...”), el barri els va sorprendre gratament, com a tota persona que sap mirar amb uns altres ulls. En van fer unes quantes fotografies i van recórrer (amunt i avall, avall i amunt) gairebé tots els carrers que conformen la particular trama en retícula d’aquest barri on hi ha “una donzella plorant”. Ara, des de Barcelona estant, pense en el Cabanyal i desitge poder tornar-hi aviat, potser amb aquests mateixos amics als quals, tal com els vaig dir, els dec una visita guiada. Espere que, en tornar-hi, el barri haja començat a recuperar el color de sempre, els colors d’abans.
Per la donzella que plora, i per la resta de valentes i valents que no perden l’esperança, salvem el Cabanyal.
